3r Temps

De vegades, un no sap com, es troba fent-se fotos com aquesta...

I de vegades, un no sap com, veu que algunes de les millors coses de la vida potser es troben en fotos com aquesta...

Sopar de maruxots, sense parelles. Molt riure, bon menjar, bon beure, moltes bromes, molta conya i molt costat fosc. Potser la vida es fer el camí ben acompanyat...

Apunteu : Zaragoza, 28.09.08...

El niuet

De vegades, un té una alegria immensa de fer coses que poden semblar senzilles o petites...

Us presento el link dels meus amics Alex i Noemí, el Niuet. El linko amb suavitat i molta vaselina, com correspon...

Sobren els comentaris o les paraules. Primer perque no s'em donen gaire bé, i segon perque estem per matar a Bambi, i no per alimentar-lo amb frases edulcorades...

... però un petò (o quatre, que sou un munt!!) si que us el faré...

Obaba

camí d'Obaba al pavelló d'Elizondo

Hi ha un nivell intermig a les coses on hi ha més sacrificis que recompenses, però aquestes, per petites que semblin, compensen. No és ni el fons del pou ni l'Olimp, però saps que per aquests moments val la pena seguir a la carretera...

Bé, pues així em trobo jo en el tema de l'handbol. Aquesta Setmana Santa m'ha tocat posar-me rodes i estar, en vuit dies, a Alcorisa (a prop de casa), a Móra la Nova (l'etern retorn) i a Lekaroz, a Navarra...

Parlem de Lekaroz. Després d'una sorpresa inesperada, faig cap cap allà. Només sabia que estava a la vall del Baztan. Després d'un tranquil viatge, hi arribo a l'entrada de la vall, i allà comença una de les experiencies més deliciosament màgiques de la meva vida de nòmada de l'handbol.

De sobte, el GPS comença a enviar-me per camins pels quals passa un cotxe i gràcies, enmig de caserios. Reculo dos o tres cops, i la natura fosca, a mitjanit, em convida a entrar en un mon màgic. Acabo en una taberna el centre de Lekaroz, i l'amo em regala una conversa ben curiosa...

-Perdone, la residencia?

- Residentzia? Qué residentzia? Aqui no hay residentzia. Eso es en Elizondo...

- Mmmm... Sí, bueno, un lugar para dormir y eso, como un albergue...

- Aaaaaaaaaaaah... Albergue!! Si, albergue si, pero te has pasado de largo, oye. Es 100 metros mas abajo...

- Gracias !!

I sí, els 100 metres eren més de 500...

Al dia següent, el mon rural basc (tot i que fos a Navarra), m'envolta, i vaig viure uns dies ben macos i curiosos, envoltat d'una natura espectacular, de la qual estic enamorat. Només em va saber greu no tenir temps de visitar Roncesvalles o Saint Jean de Pied de Port... Recordo que de la residentzia al pavelló teniem 1,5km de camins entre caserios, i era un passeig deliciós, tot xerrant d'això i d'alló...

Us juro que vaig enviar un sms dient "acabo d'entrar a Obaba", en relació al mon màgic recreat per Bernando Atxaga a Obabakoak, una de les obres més maques que recordo haver llegit.

Potser la vida et deixa portes entreobertes per a retornar a vells llocs... Algun dia hi tornaré. Potser no és aviat, però aquella terra i jo tenim un deute...

Algú té melmelada?

El final de la setmana ha estat demolidor...

Divendres quedo amb el Rajoman a les Aigues. En condicions normals significa un trotecillu més o menys intens gaudint de la fauna ornitològica. Però amb ell significa enfilar la pista dels Bombers i fer una bona torrada (d'aquí lo de la melmelada...)

Perfil del circuit de la torrada. No és tant dur com sembla...

Al final vam fer cap la zona del turó de la Magarola (conegut a partir d'ara com el turó de los toriles, per les barreres de fusta que han col·locat, no sé amb quin sentit). El tallafocs que jo coneixia és ara una autopista de terra, estupenda pels BTTerus però sense l'encant salvatge que tenia abans. Trobem un corriol i ens ataca l'adrenalina : baixada molt guapa i a estones trepidant, gens tècnica i algun tramillu aeri. Arribem a peu de la trialera del començament del Marató de Collserola de l'UEC Horta. Pujada dura, amb la torrada conseqüent al cim. Carenejem una mica i turó de la Magarola. Després, tornada civilitzada a les Aigues.

Avui, turó del Pollo (o de Puig Castellar) extended. Pujada tranquila, però amb un tram durillu, careneig ondulant fins la torre alfa i després tornada pel camí invers al circuit de les Dues Pedres. Baixada per la Vallensana a anar a buscar Can Dimoni. Un circuit que he fet mil cops, tranquil, ondulant, adrenalinic si estàs bé i durillu si estàs tocat. No informo com anava avui, per si hi ha algun rival llegint...

Perfil del circuit de Puig Castellar. Hasta és maco...

Dos sortides guapes, exigents i reconfortants...

OKUPA

Alex, servidora, Albert i Jordi, quina gran cursa

Diumenge vaig tenir l’oportunitat de viatjar d’okupa en el tren de les 4 hores al Marató de Barcelona. Algunes cosetes...

- Molta, molta gent al carrer. Quina diferència amb les maratons semiclandestines que vaig còrrer a inicis del 2000. Espectacular el pas per Glòries i molta gent a la resta.

- El circuit continua sense agradar-me. Potser perque l’he fet a trams molts cops, potser perque no m’agrada correr a BCN, potser perque...

- Dia d’escabetxines. Molta calor, molt sol i molta humitat. Vaig “entrar” al 19k i vam avançar molta gent, alguns en estats força durs. A partir del km 28-30k, vaig començar a veure situacions que ni tant sols imaginava que podien passar, acostumar a viatjar en trens més ràpids.

- Grandíssima cursa de Farruquito i Jordi, punxada d’Alex. El marató no perdona...

Per lo demés, grandissim cap de setmana. Visites inesperades que alegren la vida i el fet de poder ajudar els amics a assolir els seus reptes fan que, de nou, pensi que soc afortunat de ser com soc i fer el que faig...