PECADOOOOOOOOOOOOOOORL!!

Confeso que estic pecant, i molt...

Estic entrenant en serio.

Eso sí, no matino per fer piscina ni que es cali foc a la casa... :-P

Seguiremos informando !!

Un dia en el mundo !!

De fet és un proposito de enmienda, però com que no he trobat cap bona definició, pues...

El tema és que, després d'un estiu molt indisciplinat i una tardor molt atrafegat, intentarem tornar a prendre'm en serio els entrenaments. I aqui m'assalta el pecat de la peresa, i mica en mica el vaig superant, però costa lo seu...

Res, a veure si tornem a estar "on fire", que la temporada s'bre nova i amb perspectives. Per a ser un privilegiat cal guanyar-se'l, i encara no em fet res...

Mr. Mesas

Tot a la vida té una segona oportunitat, o casi...

Despres del gran fiasco general del mes de maig (un mes per esborrar), tocava treure's l'espina.

Balaguer. Triatló distància "B".

Realment, quan et poses al teu límit i ets capaç de superar-ho, creixes fins a extrems que ni pensaves que podies creixer. Durant les 7 hores que va durar el meu periple, vaig pensar seriosament en abandonar tres o quatre cops, i tres o quatre cops vaig superar la temptació.

Tinc clars dos moments. Un, a meitat de la pujada del port de la segona volta, un port malparit, amb l'ambulància tancacursa darrera meu. Però en aquell moment tant feia continuar com girar, i vaig continuar. El segon a tots i cadascú dels metres de la primera volta del segment de cursa. Mai una competició m'havia vençut tant.

He après molt d’aquesta cursa. Errades d’estratègia, sobre tot a la bici, el meu punt feble i sobre tot a viure, conviure i superar moments foscos. El sentiment d’angoixa al veure que quedaràs “tallat”, sentiment d’alleugeriment i agraïment al veure que et “destallen”, experimentar la sensació de voler llençar la tovallola, de veure com el teu cap t’està traint, i un cop superat el cop, veure com el teu cos, exhaust, “només” et permet seguir en cursa...

I, encara que no ho sembli, he disfrutat com un gurrinu. La bici, tot i ser dura, era tot un repte, les baixades, tremebundes, gaudint molt i resant de no trobar res que et faci saltar per sobre del manillar. Guardo en la memòria la baixada suïcida cap a Balaguer (crec que mai havia corregut tant per no quedar tallat), amb una moto dels mossos al davant i la de l’organització al darrera... GRÀCIES !!

I, com diu en Carles Bou, ja soc el Sr. Mesas... ;-)

Ara, a pasar de “Medioman” a “Man sencer”...

NENNNNNNNVIOS !!

Menys d'un mes. Exactament 29 dies...

I el meu estat és aquest...

En fin, forma part de viure...

I avui no he pogut entrenar. Fantastic. Subpupita, again...

Quien dijo miedo habiendo hospitales?

Maratona di Roma : SUB PUPITA

Córrer una marató és sempre una aventura. Viatjar és sempre una aventura, i més si és a l’estranger. Viatjar a l’estranger per a córrer una marató cuasi frega l’aventura definitiva...

I si la marató en qüestió és Roma, només pots caure en l’aventura.

El millor de tot, com sempre no és què fas, si no amb qui ho fas, i la companyia, aquest viatge, ha estat inmillorable. Crec que no podria haver triat millors companys de viatge. Gràcies, perque heu fet d'aquest un moment especial (fin del momento Bambi).

Des de que he abandonat la categoria agonística i faig maratons pel pur plaer (sí, sí, plaer) de fer-les, crec que aquesta ha estat la millor amb diferencia...

Aquest pàjaru va còrrer en 2.07'17", i per arribar 1r li van donar una copa

(Benjamin Kiptoo)

Un país diferent, corredors diferents. Aquests italians “corren raru”. Els primers 15 quilòmetres vam anar molt anxovats, amb moltes empentes, la gent corria molt nerviosa, a tirons i frenades. Vam anar amb molta tensió fins el Vaticà, en que el grup es va estirar i vam poder córrer tranquils. Després em va sorprendre que aquí, quan la gent camina, s’aparta clarament del centre de la calçada. Allà, no, i és molt perillós quan vens fent la 2a mitja més forta, sobre tot a més si entres en tram de llambordes.

Per primer cop, vaig fer la 2a mitja més ràpida que la primera. Tampoc va ser complicat, ja que el ritme era relativament “suau” i la tensió va fer que no regalés res. I per primer cop, vaig acabar sense dolors musculars. Fruit de la (no) preparació? Fruit de fer la 1a mitja suau? No sé, però un bon fruit al cap i a la fi.

Una foto maca perquè sí

I bé, Roma val una visita llarga i amb calma. La sortida i arribada al Colosseo, senzillament espectacular. Si hagués de destacar tres imatges de la meva pobra vida esportiva, aquesta seria una, sense dubte.

Amb la volteta de 42km ja sé que aniré a veure el proper cop...

Per cert, 10a marató. Una bona forma de celebrar-ho !!

Salut i G8 !!

II ULTRA TRAIL DU MONTNEGRE - Gran Premi “Pàjares del Maresme” - Edició Marató.

1.800m de desnivell acumulat. Pa'habernos matao...

La veritat és que un no és invulnerable ni infal·lible ni in-de-res…

I el més normal és que petis per algun lloc. Diumenge vaig petar “guapamente” en la segona edició de l’ULTRA TRAIL DU MONTNEGRE Gran Premi “Pàjares del Maresme” - Edició Marató.

Després de 2h i pico realment a ritme infernal, i després de baixar petat el turó de Montgrós, vaig acabar de buidar-me a escassos 2km de Sant Iscle. Cal dir com a eximent que dissabte vaig fer l’animal pel matí (entreno de bici en format contrarrellotge) i al vespre estava “mussolejant” a Sant Quirze (cursa nocturna a ritme força viu, també).

Això sí, la vista des de Sant Martí del Montnegre paga el barrigassu. Llàstima i sort de no haver-ho regat, perquè si no, igual li dono nom a un turó d’aquelles contrades…

Lo dit, que un no és Super-res, i tot suma, tant per bo com per dolent...

En fin, que el cos es savi i és ell qui diu quan toca descansar...

Operació llamborda

Bé, tothom coneix la importància de l'especificitat de l'entrenament. Coneixedor de que el Marató de Roma té una part important sobre llamborda, m'he decidit d'"especificar" el meu entrenament.

Tinc previst de fer una tirada llarga en aquest carrer del meu poble...

Crec que surten unes 200 voltes...