Sense comentaris

Tom Waits (algo així com l'enviat de Déu a la Terra) actuarà el proper 12 de juliol al Kursaal de Donosti i els dies 14 i 15 a l'Auditori del Parc del Fòrum de Barcelona en el decurs de la seva gira Glitter and doom Tour.

Preu de les entrades a Barcelona : entre 100 i 125 euracus.

Lo dit, sense comentari (o sense que dintre de comentari hi hagi una grolleria, improperi o paraulota més o menys escatològica).

Two Stones Race

(o sia, la Pujada a les Dues Pedres)

Feia quatre o cinc anys que no la feia, i enguany em venia de ganes. Com sempre, jugar a casa es fotut, en part perque et sents incòmode competint en llocs per on entrenes (la mentalitat és totalment diferent), amb el comporta a nivell de ritmes, i per la incomoditat de veure molta gent en llocs en els quals en 40 minuts no veus un ànima. Com a contrapartida, l'organització és acollidorament familiar, el locutor hi posa la seva i es fa a 3' de casa...

El dia es va aixecar rúfol, i 30' abans de la sortida ja plovia amb ganes. Va estar plovent amb desigual força tota la cursa. Al coll de la Vallensana una bonica boira no deixava veure més enllà de 50m...

La meva cursa en plan gasosa. Moltes bombolles fins el km 5, pujada massa forta de la Hípica i a l'arribar a la trialera de la Vallensana ja anava més pa'llà que pa'cà... Sort que la baixada de l'antena la tinc coneguda, i això és important per no anar-te pel terraplen...

Una cursa maca, tant en organització com en recorregut en la qual em canviat unes vistes magnifiques sobre els pla de Barcelona i el de Badalona i Montigalà per unes condicions metereològiques que amplificaven l'èpica. Diguessim que és una cursa de muntanya de dificultat mitjana, però trencacames...

En fin, una altra més, una altra menys...

L'Alba

Intentar parlar d’una cosa que has estat desitjant fer i que per diversos motius has anat posposant, no és gens fàcil. S’acumulen el sentiments, i es barregen els de les expectatives amb els de la pròpia cosa...

Aquest és el meu cas amb la Cursa de l’Alba... Feia 10 anys potser que la volia fer, i entre pitus (altres curses) i flautes (altres coses), no ha estat possible fins aquest any.

Com això de les cròniques no és lo meu, em quedo amb detalls, instants...

- La duresa del temps climàtic : tímid sol a la sortida, tapat pujant, boira a Sant Jeroni, pluja pel pla de Sant Joan, algo de solet baixant i de nou tapat...
- La pujada i baixada del tram final d’escales a Sant Jeroni, entre la boira. Un moment adrenalínic i amb una certa tensió.
- Creuar pel monestir amb apenes cinc persones.
- La baixada de les Bateries. Dura, però penso que, en sec, encara podré baixar millor. Tot i que em refiava de les meves sabatilles, no les tenia totes...
- El toc de campanes del Monestir baixant. Jo pensava que tenia el monestir per sobre meu, miro a l’esquerra i... estava encara molt a sota !!
- El fet de trobar-me amb molta gent, alguns habituals de les curses i altres coneguts.
- I no pot faltar... el tros d’entrepà amb butifarra que em vaig crospir tot assegudet en una taula, mirant la muntanya !!!

Montserrat és una muntanya sagrada pels catalans. La seva història i el seu relleu la fan úniques. Potser una forma respectuosa d’apropar-se és en silenci, cadascú ho veu d’una forma. Jo només recordo, en el tram més dur psicològicament (el tram de les escales del Monestir a Sant Jeroni) una cua de corredors pujant en silenci, més o menys fatigats, el soroll d’aigua caient a la meva esquerra i un fort vent que arrastrava la boira...