miércoles, mayo 14, 2008

L'Alba


Intentar parlar d’una cosa que has estat desitjant fer i que per diversos motius has anat posposant, no és gens fàcil. S’acumulen el sentiments, i es barregen els de les expectatives amb els de la pròpia cosa...

Aquest és el meu cas amb la Cursa de l’Alba... Feia 10 anys potser que la volia fer, i entre pitus (altres curses) i flautes (altres coses), no ha estat possible fins aquest any.

Com això de les cròniques no és lo meu, em quedo amb detalls, instants...

- La duresa del temps climàtic : tímid sol a la sortida, tapat pujant, boira a Sant Jeroni, pluja pel pla de Sant Joan, algo de solet baixant i de nou tapat...
- La pujada i baixada del tram final d’escales a Sant Jeroni, entre la boira. Un moment adrenalínic i amb una certa tensió.
- Creuar pel monestir amb apenes cinc persones.
- La baixada de les Bateries. Dura, però penso que, en sec, encara podré baixar millor. Tot i que em refiava de les meves sabatilles, no les tenia totes...
- El toc de campanes del Monestir baixant. Jo pensava que tenia el monestir per sobre meu, miro a l’esquerra i... estava encara molt a sota !!
- El fet de trobar-me amb molta gent, alguns habituals de les curses i altres coneguts.
- I no pot faltar... el tros d’entrepà amb butifarra que em vaig crospir tot assegudet en una taula, mirant la muntanya !!!

Montserrat és una muntanya sagrada pels catalans. La seva història i el seu relleu la fan úniques. Potser una forma respectuosa d’apropar-se és en silenci, cadascú ho veu d’una forma. Jo només recordo, en el tram més dur psicològicament (el tram de les escales del Monestir a Sant Jeroni) una cua de corredors pujant en silenci, més o menys fatigats, el soroll d’aigua caient a la meva esquerra i un fort vent que arrastrava la boira...

3 comentarios:

Ramon dijo...

Mestre, felicitats, sabia que t'agradaria i quantes coses encara ens queden per gaudir (quina sort).
L'any que ve, tenim penden compartir un Lagavulin, després de nadar una estoneta, xal.lar de la bici uns quants kilomètres i finalment estirar les cames, oi que ens entenem?
I també, has de descubrir les curses llargues per muntanya; si ja ho dic, quina sort que tenim.
Un altre cop felicitats

Pep dijo...

Si hi ha algun mestre, és vosté !!

La veritat es que vaig gaudir-la com mai, i això que fa com quatre o cinc anys que tinc abandonades aquestes curses de muntanya de 18-25 km...

Realment, va ser un gran dia...

I sí, tenim un Lagavulin pendent... ;-)

Anónimo dijo...

l'any que ve, si em deixa vostè... també la faria