Avui ha estat el primer dia d'entrenament amb canvis de ritme des del maig.
Tocaven 15' cc L + 2x(2km M + 1km F + 1km L) + 15' cc L. Una cosilla apañá, vamos...
He acabat tal i com mostra la foto...
jueves, octubre 30, 2008
martes, octubre 28, 2008
Mitja Marató de Sant Llorenç Savall
Després de …
- Matinar com un campeon (tot i que el canvi d’hora ha ajudat).
- Patir un dels circuits de cursa de muntanya en distancia mitja marató més durs que he fet mai.
- Caure com un “torpe” en la zona més plana i més senzilla del circuit, sense ni tant sols haver relliscat ni un cop als trams més tècnics…
- Acabar viu, fet llesques...
L’únic pensament que tenia a partir del km 17 era aquest...
- Matinar com un campeon (tot i que el canvi d’hora ha ajudat).
- Patir un dels circuits de cursa de muntanya en distancia mitja marató més durs que he fet mai.
- Caure com un “torpe” en la zona més plana i més senzilla del circuit, sense ni tant sols haver relliscat ni un cop als trams més tècnics…
- Acabar viu, fet llesques...
L’únic pensament que tenia a partir del km 17 era aquest...
domingo, octubre 26, 2008
viernes, octubre 17, 2008
miércoles, octubre 15, 2008
Les tres dimensions del desert i els nedadors zen
(Aquest cop no poso foto de medalla, sino del desert...)Diumenge vaig participar en l’Aquatló de La Ràpita, en el meu camí a l’autodestrucció (tres caps de setmana seguits competint en proves de mitja/llarga distància minen qualsevol). Una prova en família, amb la presencia inesperada de Pilar Hidalgo y Sebastien Gacon, tant grans esportistes com persones. Potser el fet de ser 16 participants va fer que estiguessin relaxats i propers.
Després de la primera carrera, amb un grup estirat, el desert. Dos voltes de natació a un triangle d’uns 1000m. Dins de l’aigua, cap referència. La tempesta, el vent, la corrent, va fer que el desert de l’aigua i el desert de l’aire s’unissin. Era impossible destriar on començava un i acabava l’altre. Un cop fora, al segon segment de cursa, en solitari, per la barra del Trabucador, l’estranya sensació de córrer literalment per un desert. Novament, el desert de l’aire i el desert de la terra s’havien fos en un. Per un moment la sensació de no haver ningú més va ser irrepetible...
I finalment, la sensació d’haver superat un repte, el repte de no donar-se per vençut quan els elements no juguen a favor, quan no tens cap referència i quan una activitat que creus per la ma et pot mostrar una part que desconeixies...
Els nedadors zen. A la meva piscina hi ha tres o quatre espècimens natatoris curiosos. Jo els anomeno “nedadors zen”. Tenen el curiós costum de nedar moooooooolt lentament, fent la part aèria de la braçada realment lenta, i durant un moment, en el punt més alt, el braç resta aturat mentre que avancen. Curiós. Requereix tal grau de concentració en el moviment del braç que per força ha de ser una pràctica zen...
Després de la primera carrera, amb un grup estirat, el desert. Dos voltes de natació a un triangle d’uns 1000m. Dins de l’aigua, cap referència. La tempesta, el vent, la corrent, va fer que el desert de l’aigua i el desert de l’aire s’unissin. Era impossible destriar on començava un i acabava l’altre. Un cop fora, al segon segment de cursa, en solitari, per la barra del Trabucador, l’estranya sensació de córrer literalment per un desert. Novament, el desert de l’aire i el desert de la terra s’havien fos en un. Per un moment la sensació de no haver ningú més va ser irrepetible...
I finalment, la sensació d’haver superat un repte, el repte de no donar-se per vençut quan els elements no juguen a favor, quan no tens cap referència i quan una activitat que creus per la ma et pot mostrar una part que desconeixies...
Els nedadors zen. A la meva piscina hi ha tres o quatre espècimens natatoris curiosos. Jo els anomeno “nedadors zen”. Tenen el curiós costum de nedar moooooooolt lentament, fent la part aèria de la braçada realment lenta, i durant un moment, en el punt més alt, el braç resta aturat mentre que avancen. Curiós. Requereix tal grau de concentració en el moviment del braç que per força ha de ser una pràctica zen...
miércoles, octubre 08, 2008
YA SOY MORATONIANO !!
Escenifiquem-ho :Platja de la Mar Bella, aproximadament, les 10.15 del matí de diumenge 5 d'octubre, sortida de l'aigua del Triatló de Barcelona, distància Olímpica...
Aixeco el cap, veig la vora de la platja. Localitzo la sortida La trobo, es un arc una mica estrany i fosc, dificil de localitzar pels "gatoyesos" com jo. Reoriento la braçada, peus a la sorra, em baixo el neopré, entro lateral, un tiu em talla la traçada i... CRACK !!
Em foto una hòstia al peu amb aquelles travesses que conformen la pasarel·la de la platja. Quin maaaaal !! A la T1 ni m'hi fixo ni tinc temps ni em recordo. Faig la bici. A la T2, amb el canvi de sabatilles, per curiositat, miro. Un tallet en un dit. Quan acabo i em trec les sabatilles, al costat del dit amb el tall hi ha una forma blaugrana que és o era un dit... QUIN BLAU !!
YA SOY MORATONIANO !!
Amb un acurat tractament d'ibuprofé, gel i una mic de cuentu, perque no, avui ja sembla un dit, tot i que continua amb uns colors molt macos...
I la resta?Bé. Natació ben guarra, amb molts cops, enfonsades, estirades de peu i demés, com a mi m'agrada. A l'inici de la segona volta "tiren" a l'aigua als de la 3a sortida, just quan passem natros. La guerra, vamos... La bici, bé fins el 30Km. A partir del 30k van sortir els km de bici que no he fet i els de marató que vaig fer la setmana passada. Circuit macu i paissatgistic, amb parts ratonils i girs de 180º que no afavoreixen als globerillus com jo. I la cursa a peu, agònica, com pertoca a un triatló. Avanço gent, però encara estic lluny de l'aniquilador que era. Temps al temps.
Continuem camí de l'autodestrucció. Next station, Aquatló de La Ràpita, Campionat de Catalunya Absolut... El Barril i els seus musclos i escopinyes m'esperen !!
NOTA : ja te nassos que les uniques fotos oficials meves siguin a la bici. Si és que els fotògrafs tenen molt mala idea... :-)
miércoles, octubre 01, 2008
Suscribirse a:
Entradas (Atom)