Les tres dimensions del desert i els nedadors zen

(Aquest cop no poso foto de medalla, sino del desert...)

Diumenge vaig participar en l’Aquatló de La Ràpita, en el meu camí a l’autodestrucció (tres caps de setmana seguits competint en proves de mitja/llarga distància minen qualsevol). Una prova en família, amb la presencia inesperada de Pilar Hidalgo y Sebastien Gacon, tant grans esportistes com persones. Potser el fet de ser 16 participants va fer que estiguessin relaxats i propers.

Després de la primera carrera, amb un grup estirat, el desert. Dos voltes de natació a un triangle d’uns 1000m. Dins de l’aigua, cap referència. La tempesta, el vent, la corrent, va fer que el desert de l’aigua i el desert de l’aire s’unissin. Era impossible destriar on començava un i acabava l’altre. Un cop fora, al segon segment de cursa, en solitari, per la barra del Trabucador, l’estranya sensació de córrer literalment per un desert. Novament, el desert de l’aire i el desert de la terra s’havien fos en un. Per un moment la sensació de no haver ningú més va ser irrepetible...

I finalment, la sensació d’haver superat un repte, el repte de no donar-se per vençut quan els elements no juguen a favor, quan no tens cap referència i quan una activitat que creus per la ma et pot mostrar una part que desconeixies...

Els nedadors zen. A la meva piscina hi ha tres o quatre espècimens natatoris curiosos. Jo els anomeno “nedadors zen”. Tenen el curiós costum de nedar moooooooolt lentament, fent la part aèria de la braçada realment lenta, i durant un moment, en el punt més alt, el braç resta aturat mentre que avancen. Curiós. Requereix tal grau de concentració en el moviment del braç que per força ha de ser una pràctica zen...