Mariona, que gran que ets !!

Em permeto la llibertat de copiar textualment aquest post del blog de la Mariona, però crec que reflexa perfectament la il·lusió per fer les coses, i les ganes de no voler estar aturat. Si tens un desig, ves per ell, i no esperis que les coses millorin o que vinguin a tu.

M'agradarà molt veure't el dia 10.05.07 vestida de negre-neopré a les 07.00 al Port de l'Ampolla, Mariona !!

El títol fa por, però ja ho tinc decidit. El meu primer gran repte del 2008 serà l'Ironcat. Sé que no tinc cap genètica especial, ni poders sobrenaturals, per tant el mèrit consistirà amb l'esforç diari, la constància i amb saber escoltar-se el cos. Hi ha qui disfruta molt el dia de la prova i que ho passa malament durant la preparació. Jo disfuto durant els entrenaments tant o més que el mateix dia de la prova. Sóc conscient que serà molt dur sortir en bici durant els gèlids mesos de novembre, desembre, gener i febrer, però m'abrigaré tan com faci falta i intentaré sortir a les hores de sol. Malgrat tot, si arribo el dia 20 d'abril de 2008 (límit màxim per inscriure's) i veig que no estic suficientment preparada, doncs em faré enrere i no passarà res. Sé que la meva família no ho entendrà, però els ho aniré explicant de mica en mica. Durant els 7 mesos que m'esperen, intentaré anar millorant dia a dia, sempre dins de les meves possibilitats i disfrutant al màxim de cada minut!!! Gràcies als que m'heu animat a donar aquest pas!

Un temps per plantar, un temps per collir...

I ha arribat el temps de plantar.

Fa un any més o menys començava aquesta aventura virtual. Començava amb una renúncia. Però avui ja ha començat el temps de plantar i esperar...

No tinc ni idea del que m'espera en les properes setmanes (diuen que hi ha possibilitats que s'endarrereixi més enllà del dia 10.05.07...), ni tampoc tinc ni idea del que m'espera el dia de l'Ironcat. Ni tant sols sé si hauré de renunciar pel camí...

A partir d'ara, il·lusió, compromis, determinació, motivació, una mica de mandra, molts amics, moltes hores per a coneixe'm, i canya per tothom !!

No ho faig mai, però li dedico a aquest post a la gent que viu amb passió el que fa, a la que busca viure amb passió el que fa, i a la que treballa incansablement per complir els seus somnis, malgrat els entrebancs. Tinc uns quants noms de gent que m'estimo, i que podria posar...

A partir d'ara, el moviment es demostra caminant !! Bé, i corrent, nedant i fins i tot i si no hi ha més remei, anant en bici...

Skamot Maruxot

Els afortunats

Allà pels forus de mala vida, hi viu un grup o col·lectiu autoanomenat "l'skamot maduxot", tot i que les males llengues li diuen "l'skamot maruxot", per la seva tendencia a tafanejar, rajar i rajar-se i sobre tot escampar bon rotllo. De vegades, hasta corren i, de forma casi excpecional, s'ajunten.

Ahir va ser un dia d'ajuntar-se...

I la veritat que va ser estupendu. Un entreno guapu, dissenyat pel Sherpa, amb el recolzament logístic d'en Xeix, amb bones converses i veure al *^¨?¿&% d'en Ramon tirar com un búfal amb una garrafa de 5litres d'aigua...

Sessió tècnica posterior impressionant en qualitat, quantitat i converses... Van haver-hi punyals per casi tothom.

Ahir, com sempre, vaig veure que l'important de les coses es fer-les i fer-les amb gent que val la pena. Soc un afortunat per tenir un espai on realment gaudeixo del que faig, com ho faig i amb qui ho faig.

Una imatge val més que mil paraules, però en aquesta ocasió, ni la imatge ni les mil paraules podrien copsar totes les bones vibracions d'ahir...

l'skamot, a taula

Per cert que servidora i el gran Macca (aqui abaix mateix) portem la mateixa samarreta és un fet només circunstancial. ja m'han dit que la samarreta per si sola no baixa de 10 hores en IM...

Quina mandra...

Macca, #1 a Hawaii'07

En Gerard Queralt, de la llista de triatló, ha fet un escanneig dels 20 primers classificats a Hawaii, buscant si tenen o no web i si està actualitzada...

Ho copio a lo brutu, per no posar-lo a l'apartat de links. Ja els aniré passant !!

De los 20 primeros clasificados en Hawaii:

1. McCormack, Chris: http://www.chrismccormack.com/ Actualizada.

2. Alexander, Craig: http://www.craigalexander.net/ Actualizada.

3. Sindballe, Torbjorn: http://www.sindballe.dk Actualizada.

4. DeBoom, Timothy: http://www.timdeboom.com Actualizada.

5. Vanhoenacker, Marino: http://www.binkmarino.be/ Acutalizada.

6. Lieto, Chris: http://www.chrislieto.com/ Actualizada. Blog de kona: http://lietokonadiaries.blogspot.com/ (también puede escribir gente de trek)

7. Llanos, Eneko: http://www.arrakis.es/~llanos/menu.htm Abandonada.

8. Van Lierde, Luc:

9. Lovato, Michael: http://www.michaellovato.com y http://www.michaellovato.blogspot.com/ Actualizado.

10. Vernay, Patrick: http://patrick-vernay.xtriathlon.com/ Ultima actualización del 27 de setiemebre.

11. Pontano, Francisco:12. Jammaer, Bert: http://www.bertjammaer.be/ y http://bertjammaer.blogspot.com/. La web en construcción y el blog actualizado (está en aleman o holandes).

13. Sturla, Eduardo:

14. Vytrisal, Frank: http://www.vytrisal.de/index.php No se actualiza desde Frankfurt.

15. Bracht, Timo: http://www.timobracht.de/ Actualizada.

16. Riesen, Stefan: http://www.stefanriesen.ch/index2.html Actualizada.

17. Longree, Maximilian: http://www.longrees.de No se actualiza des de Hawaii 2006

18. Goehner, Michael: http://www.michael-goehner.de Actualizado.

19. McKenzie, Luke: http://www.lukemckenzie.com/ Medio actualizada. Ha puesto el resultado de Hawaii pero nada más.

20. Zamora, Marcel: http://www.marcelzamora.com No se actualiza des de Monaco 2006. Pero las actualizaciones tampoco puede ser muy extensas porque hay más espacio para fotos que para texto. Esto si, la más bonita y de largo, de los 20 primeros clasificados en Hawaii.

*Para considerar actualizadas, he mirado que escribiesen algo en fechas cercanas a Hawaii.

EL GRAN DIA (2)

Bé, el gran dia de la Meca ha passat... Van guanyar el gran Macca (Chris McCormack) i Chrissie Wellington. No el vaig poder seguir (em vaig deixar el portàtil...), però veig que va haver escabetxina. Eneko va fer 7è, que sembla un pas enrrera respecte el 5è de 2006, però no ho és pas. Marcel, 20è. És un kona-man, i algun dia li sortirà la cursa...

Vull destacar dos cosetes...

Crònica dels germans Llanos (Hektor i Eneko), sobre Kona, estretes de la llista de correu...

Hola y aloha a todos, Después del quinto puesto del año pasado se podría pensar que el séptimo de este año me ha sabido a poco, pero nada más lejos de la realidad, estoy muy contento con este resultado y con la carrera que hice. El nivel ha sido muy alto y cada vez lo va a ir siendo más. Trás dos competiciones realizadas aquí he estado en las dos luchando por los puestos de cabeza y espero que mi evolución y la buena adaptación que estoy teniendo a la distancia y al Ironman hawaiano cada vez me acercarán más a puestos más delanteros. En cuanto a la carrera en si, ya desde la natación fue muy disputada, desde el principio se nado rápido sin un momento de respiro, aún así salimos un grupo muy numeroso de unos 20-25 triatletas. En el comienzo de la bici se formó un grupo muy grande, y poco a poco se fue haciendo la selección Este año sopló algo más de viento y las subidas hasta el punto de giro situado en Hawi se hicieron muy duras. Aquí fue donde los grandes ciclistas jugaron sus bazas, y si ya Lieto se fue en solitario desde el principio Tobjorn Sindballe fue en esta zona donde empezó a meter tiempo a nuestro grupo. La vuelta desde Hawi fue más llevadera con viento favorable en principio para pasar a ser lateral y frontal otra vez al final. El grupo en el que iba yo cada vez perdía más gente, ya que el ritmo de vuelta fue más constante y duro. En general no tuve muy buenas sensaciones en bici, y tuve que conformarme con seguir el rimo del grupo sufriendo en algunas ocasiones para no perder comba. La marathon se hizo bastante dura por el calor que hizo. Tanto el ganador McCormack como el segundo Craig Alexander pusieron un ritmo endiablado desde el principio, yo salí a mi ritmo, los tiempos de paso que iba marcando eran muy buenos, pero los dos primeros sencillamente "volaron" marcando los mejores parciales de 2h42' y 2h44'. La gente que había atacado en la bici logró mantener el tipo, y mis esperanzas de poder coger a Sindballe y Lieto se desvanaecieron ya que estos dos también hicieron la marathon de su vida y mantuvieron el puesto. Me dejé la vida por alcanzar a Lieto, el último kilometro lo hice a muerte, pero al final y a pesar de verle a escasos metros delante mío no hubo forma de cogerle, tan sólo me sacó diez segundos en meta. Así que tal y como se desarrollo la carrera estoy contento con mi rendimiento y mi puesto. El año que viene volveré y espero estar un poco más adelante. En cuanto a Hektor, decir que tuvo los mismos problemas estomacales que ha tenido en sus anteriores participaciones en Hawaii y que siempre le han echo retirarse. Vomitando todo lo que comía en la bici y sin poder asimilar un gramo de comida al final tuvo que optar por la retirada en la marathon. Una lástima ya que estaba en muy buena forma. Intentará analizar estos problemas de estomago y ponerles solución, ya que para él es muy frustrante estar todo el año preparando esta prueba y año tras año tener que abandonar. Esto es todo desde Kona y el año que viene más y mejor. Un saludo y gracias por vuestro apoyo y seguimiento, Eneko y Hektor Llanos

Reflexions de MARK ALLEN (així, en majúscules), sobre EL GRAN DIA, estretes del gran blog de l'Ironjavi...

"No importa todo lo que has pasado antes de venir aqui. No importa el stress que has llevado, los problemas en el trabajo, los problemas para entrenar, las lesiones, momentos bajos y altos, todo lo que has pasado dejalo a un lado. Tampoco importa todo lo que va a pasar despues, lo que digan los demas de tu carrera, lo que vas a hacer cuando termines, la vuelta a la rutina o los problemas que te puedan venir. Haz un parentesis. Estas en la mas grande prueba del deporte en el mundo. Eres un participante del Ironman de Hawaii. Relajate y deja que tu cuerpo y tu mente disfrute de cada momento de la prueba. Debes de sentir en tu piel el Ironman de Hawaii. Esta es la prueba mas especial del mundo del deporte. Relax and steady. Haz tu trabajo y no te preocupes de nada. Todo es secundario en el transcurso de la prueba. Asi cuando llegues a meta te sentiras feliz."

Viatge a Ítaca

Avui llencem la casa per la finestra i perdem el nord directament...

Lletra de Viatge a Ítaca, de Lluis Llach

I
"Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Itaca t'ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Itaca

t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,

sabràs el que volen dir les Itaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny

dels arbres caiguts que ara us empresonen,

i quan els haureu guanyat

tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,

més lluny de l'avui que ara us encadena.

I quan sereu deslliurats

torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,

més lluny del demà que ara ja s'acosta.

I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el Déu dels vents

el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures, plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers

si al seu poble són fidels,

el velam del seu vaixell

afavoreixi el Déu dels vents,

i malgrat llur vell combat

l'amor ompli el seu cos generós,

trobin els camins dels vells anhels,

plens de ventures, plens de coneixences."

Aquesta cançó m'endú bons records d'adolescència, de quan la vida s'obra plena d'oportunitats. Ara, es continuen obrint portes, però el vaixell ja acumula molta càrrega i modificar el rumb és dificultós...

Aforisme...

En aquest moment, m'ha fet gràcia aquesta frase treta fora de contexte del gran Ximo Robert /Càndida :

No hay mejor forma de perderse que no saber adonde se va

Una força de la natura

Transcribeixo un fragment de l'article "El imponente Sébastien Chabal se erige en el ídolo de toda Francia", aparegut avui a la Vanguardia.

No se sabe si Sébastien Chabal se cayó en la marmita de la poción mágica cuando era pequeño, pero lo cierto es que no se veía nada parecido en Francia desde los tiempos de Vercingétorix. Con una envergadura imponente -1,92 m de altura y 113 kilos de peso-, músculos de acero y aspecto inhumano, este segunda línea de la selección francesa de rugby se ha convertido a sus 29 años en la sensación de la Copa Mundial de Francia 2007, donde está haciendo alarde de su devastadora fuerza. Los aficionados franceses lo adoran en igual medida que sus adversarios le temen. Y los medios de comunicación lo han encumbrado ya como la estrella del campeonato. [...]

La veritat és que el pàjaru fa una por de cuidadu, i qui hagi vist els seus placatges no es queda indiferent...

EL GRAN DIA S'ACOSTA...

Seguiu les aventures de l'Ironjavi a la Meca.

Espectacular !! Jo diria que algun dia hi seré allà, però com no em toqui la lottery o vagi pel AG de 75-79, ho veig cru, crudissim...

EL ERIZO, ESE GRAN DESCONOCIDO

Existeix una varietat d'eriçó força rara, però molt apreciada pels experts. El famós "kunnius levantesis". Tot i el seu nom científic té querència per les latituds septentrionals, allà on l'Osa Major i les Aurores boreals juguen...

De fet, és expert en el rar art dels metalls finesos, tot i que s'ho estudia tot a una distància prudencial...

Bien, este post gamberro es para hacerle una pequeña broma a una amiga, y que vea que este blog "de deporte" trata de todo menos de deporte...

GAMILLIGA 2007

Bé, aqui teniu la classificació de la II Gamilliga, edició 2007.

• 439 punts - Robert (CAMPIÓ)
• 389 punts - Mascle α
• 371 punts - lotioplanxa
• 315 punts - Kel
• 290 punts - L'arlequí
• 267 punts - sprintcraig
• 261 punts - L'enterrador
• 223 punts - Ironyoyito
• 218 punts - Orcoman
• 206 punts - hdfcat
• 116 punts - Jordi Espanyol
• 110 punts - L'arlequina
• 088 punts - La teniente
• 079 punts - Toni Arco
• 079 punts - entrinandu
• 068 punts - Joan Marc
• 000 punts - Enric Hernández
• 000 punts - Jordi Meneses
• 000 punts - l'exiliat

Què dir? Pues que pels pèls no he fet finalista. Que la pàjara d'ahir va fer que no pogues disputar-li al mestre Ironyoyito el 8è lloc i que m'ho he passat teta...

Diria que l'any passat vaig fer 8è, però és clar, crec que erem 9... :-D

La tercera fulla de la margarida

Després d'una temporada molt intensa, avui he tancat amb el Triatlo de Barcelona (Olímpic). No crec que posi un dorsal fins la Mitja de Mataró, si ho puc evitar.

Un mal dia. Natació i bici regular tirant a fluix. La cursa, horrible en tots els sentits Mal temps, males sensacions i mals pensaments. El cos no tirava més, fruit de la destralada que li he fotut aquest setembre. Que m'he demostrat? No sé. Potser res, potser m'he cremat innecessariament, potser que el cap pot més que el cos...

Poso la crònica que he penjat en un foro, perque expressa millor com ha anat...

Bé, després d'una temporada molt llarga i intensa i d'un mes de setembre no apte per cardíacs, tanco la temporada, i ara a fer net i començar de nou, amb un nou repte.

Per començar, m'he deixat la placa de la bici i les ulleres a casa... Sort que sempre porto una bosseta amb estris diversos (entre ells, una placa extra) i he demanat unes ulleres. Gracies, Xavier !!

La natació, regular tirant a fluixa. Tot i ser un rectangle, he rebut més que mai : una puntada de peu a la boca i un altra a les ulleres. Si és que... A més, entre que no anava a mb les meves ulleres i que aquest any m'oriento fatal...

La bici, regular. Pensava que aniria pitjor, donades les meves circunstàncies de no haver recuperat bé de la marató. M'han sobrat, tant física mentalment dues voltes, però en cap moment he pogut posar tota la truita al plat...

I el remate, la cursa. Allà si que m'ha vingut tot a sobre. El baixon definitiu. Puc dir, no sé si amb orgull amb inconsciencia, que ja no em queda res a dins. Aquest any ho he gastat tot. La tercera volta, un drama. He tingut pensaments negatius i temptacions reals d'abandonar, per primer cop a la meva vida, una cursa, però un és com és, i vol morir amb les botes posades.

El temps, una castanya, però el fet és haver acabat. Llastima no haver pogut donar millor actuació, però us ben asseguro que estic buit.

Como dijo el poeta "que jod.ido es cuando vas jod.ido"

En fin, que ara a descansar, a entrenar quan em roti, i d'aqui tres setmanes, a centrar-se...

Sota la pluja

Avui se m'ha anat el sant al cel i he sortit a entrenar just quan queia el jerro d'aigua més gran...

Primer entrenament de cursa post-marató. Opció A : anar a Can Dragó, tot asfalt; desestimada. Opció B : anar a la muntanya, amb un parell de pujades que em faran recordar tots i cadascún dels 42k de diumenge... AQUESTA !!

Ha valgut la pena. Porto uns dies agitat, i sabria que no trobaria ningú. En efecte. Només m'he creuat amb quatre corredors, i tots abans del 3r km d'entreno. Per devant, 6k per mi solet. Estranyament, em saluden tots, quan els dies sense pluja només saluden els companys de la UCA...

Ha estat tremendu. Foscor casi absoluta, només la llum artificial reflexada a la panxa dels núvols. La pluja esmorteïnt els sorolls i les passes, mil olors de plantes venen al nas... Soledat, foscor i el soroll de les passes per a acompassar els pensaments, que han marxat amb la pluja, s'han quedat en alguna bassa dela pista forestal.

He baixat "casi" nou. "Casi" de ment, que he netejat força, i "casi" de cos, perque els quadriceps estan encara massa tocats.

Esportivament, encara em dura el "subidon" de ZGZ, i m'he sentit molt bé; se m'ha fet curt, i he trobat un estat mental que crec que m'ajudarà a afrontar els reptes que venen...

Ha set una gran sessió...

I Marató de Zaragoza (2)

Continuo en el núvol, i us poso un post que he afegit en un foro...

En serio, el fet d'haver fet com vaig fer el Marató de ZGZ ha canviat alguns esquemes mentals personals que tenia...El darrer marató que vaig fer (2004) va ser desastrós. Vaig fer la meva millor marca (potser no la supero mai i no m'importa), però vaig pagar un preu molt car. No va valdre la pena, doncs.

Aquest es va iniciar com una juguesca i l'aposta decidida de recolzar els companys/amics que l'organitzaven. He volgut preparar-la, però la mandra per una banda (saber què significa sacrificar sis mesos de la teva vida tira una mica enrrera), i el meu pas al triatló han fet que només el volum en hores d'activitat sigui decent.Durant la preparació, he viscut, he preparat les proves que volia preparar, i fins la setmana abans no he estat conscient de que tenia una marató. Massa arriscat, ho reconec...

La setmana abans ja heu llegit que estava de los nennnnnviosssssss. I no volgueu saber com estava a l'escalfament. Em notava estrany, rodejat de gent que havia dedicat sacrificis i esforços a aquella prova, i jo per allà, com si fos la cursa de la Mercè (amb tots els respectes a les dues curses).

I va sortir el marató que jo volia viure. Incertesa i por al començament, molta por, producte de les experiencies anteriors. Estar "en la bombolla", que diuen els ianquis, quan tot flueix fàcilment, i gaudeixes de la cursa. Ser conscient de que ja no pots més, que fins aqui arriba el teu cos i que el que et durà a l'arribada viu serà la teva força mental. Dolor, patiment i impotència, però al final renaixement i acompliment d'un somni.... jo volia viure una marató com la vaig viure diumenge, i així va ser. Quan un viu així una cursa, a qui l'importa la marca?

Pels qui em coneixeu, sabeu que havia estat un enamorat de la marató, i havia perdut la fe. Ara, l'he tornat a trobar, i hi ha una frase de la meva admirada "Chusica" Zorraquin que ho resumeix molt bé : Hoy la maratón y yo hemos saldado una deuda pendiente, yo la he tratado con mucho cariño y ella se ha dejado querer sin poner excesiva resistencia

Així va ser...

Per altra banda, el meu neguit ara és saber si podré viure així el meu debut en distancia Ironman, tot i sabent que cada prova és un mon, i una de més de 10 hores pot ser dramàtica...

Bé, perdoneu el consultori sentimental, però és que un està tou i...

Acumulat mes de setembre 2007

Bé, per a que ningú digui que en aquest blog no s'entrena...

SETEMBRE 2007 – 23 sessions (28.17’23”)
Aquatló del Prat (08.09.07)
Triatló del Prat (09.09.07)
Burriac Atac (08.09.07)
Cursa de la Mercè (23.09.07)
Marató de Zaragoza (30.09.07)

Aigua : 7 sessions + Aqu. + Triatló Prat (4.15’22” – 10.350m)
Bici : 2 sessions + Triatló Prat (3.28’41” – 93,2 km)
Cursa : 17 sessions + Curses (20.33’20” – 237, 3 km)

Un mes bestial. No crec que sigui capaç de repetir-lo... fins l’any que ve !!

A les competicions he anat gastant els cartutxos (pocs i minsos) que em quedaven, i us ben asseguro que començaré el descans tardorenc ben gastat. Tres setmanes de recuperació total !!

Tot i això, la Marató va sortir de perles. Vaig patir el que cal patir en marató i a partir del km on toca. Continuo tenint problemes (o errades) d'assimilació, i això és un gran i greu problema. Tot i això he recuperat força bé de l'esforç, tant muscular com de cafetera...

Algún psicòleg a la sala?

Bé, crec que el cuquet de la Llarga Distància m’ha tornat a picat...

Arrel de la Marató de ZGZ, i coincidint amb una proposta “deshonesta” del meu amic Alex, estic desfullant la margarida amb la següent pregunta...

MARATÓ DE DONOSTI ‘07

Girat, estic girat...

Pla de viatge, típic d’operacions especials : Infiltració en fragoneta/motorhome el dissabte, atac a la Marató por donde mas le duele i extracció en la mateixa fragoneta cardats i amb la marató a la butxaca.

Algú té una margarida per deixar-me??

Mireu que als frikilinks hi ha un de nou : La Cuchara de San Telmo, santuari del pintxo.

Noticia del I Maratón de Zaragoza

Una jornada para el recuerdo ( El Periódico de Aragón - 01/10/2007 )

42.195 AGRAÏMENTS

Al pas per la mitja, en un típic "tejoneig"

... i em faltarien 42.195 més per no deixar-me ningú.

Aquests dies he rebut moltes mostres d'ànim i de suport a la meva enèsima insconsciencia : fer la I Maratón de Zaragoza "a pel", sense cap mena de preparació específica i amb un mes previ de competicions caòtiques. Estic eternament agraït, i no goso posar cap nom per no deixar-me ningú...

Mai faig cròniques, perque no s'em donen bé i em sembla un exercici de narcisisme, però avui crec que tots aquells que m'han recolzat es mereixen saber com va anar...

06.30 - Sona el despertador. Estic estranyament tranquil...

07.00 - Baixo a esmorçar; només un parell de pirats més que faran el Marató i jo...

07.34 - Pago l'hotel i vaig, tot fent un passeig, a la sortida...

07.50 - Arribo al Parque grande, lloc de la sortida. Em trobo amb els meus grans companys i amics Julio, Lobete (que grande eres!!), José Luis, Tortxu, Liza, Vegito...

08.22 - Estic dels nervis i vull anar a canviar-meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee !!

08.35 - Li deixo la bossa a una senyora gran que em genera grans dubtes de que aguanti l'estabilitat quan jo deixi anar la bossa...

08.35'30" - La senyora no cau... Bufffffffffffff

08.37 - Començo un simulacre d'escalfament, per a creure'm que d'aqui a 20' hi ha una cursa de la pera...

08.50 - Entro a la càmara de sortida. Entro en trance... M'abraço amb el Lobo i li desitjo una bona cursa.

09.00 - Sortim. Al posar la meva millor marca, i no la que vull fer, surto molt endavant. Sortim junts els del 10.000 i els de la Marató. Volta gran al Parque. Cal posar el freno i no emmirallar-se del ritme dels del 10.000...

Hi ha molta boira i faig bromes abans de la sortida amb la "configuración de seco", a imatge dels F1. La meva configuració "de seco" son les ulleres de sol (graduades) la gorra. Faig una configuració mixta : ulleres de sol. Durant 1.50' visc en una nebulosa, en part per la boira, en part per les ulleres entelades. Durant alguns metres de cada km vaig amb les ulleres aixecades en plan molon, i vaig millor, però amb una certa inseguretat.

Els primers son molt dolents, em vull retirar. Tinc molèsties a l'Aquiles, la boira em fa suar molt i no vaig còmode. Els km van caient a ritme com un metrònom, però la ment juga en contra...

Em deixo caure fins que David, que debuta en marató i debuta com a llebre de 3.30' (con un paaaaaaar) passa amb el globus del 3.30'. Finalment va punxar al 36k, però va ser una llebre magnífica, molt constant (com el seu sobrenom). El seguiré del 6k al 28k a més o menys distància, de vegades al grup, de vegades (com a la foto), despenjat...

Bueno, els km van caient. De sobte, sobre el 15k esdevé el miracle. Em trobo bé i eufòric, però controlat. Els musculs s'han escalfat, no fa mal res i tot xuta. Els ritmes continuen amb un marge amunt/avall de 5"/km. Un metrònom, vamos. Com diu el meu amic, "la gozo", i a fè que si.

Aquesta sensació em dura fins el 35k...

Sigamos... Pas de la mitja. Només creuar la pancarta (foto), noto un alliberament i tanco el puny amb força. He superat una barrera mental. Estic a la cursa, estic gaudint, estic bé. El grup és maco i va uniforme, excepte una noia amb samarreta blau fosc que fa la goma cap enrrera després s'ajunta. La noia que veieu que mira el rellotge, la seva llebre, el noi del Victor Go! (Cesar)... Tinc una sensació de control de la cursa bestial, segurament perque no vaig per sobre de les meves possibilitats.

A l'avituallament del 25k visc una situació inaudita, la batalla de l'avituallament. Els del 15k i 20k van anar com rellotges, molt ordenats i tranquils, però en aquest la gent es posa nerviosa, es comença a apilotonar sense motiu i es fa dificil agafar algo. Jo, que m'ho miro de darrera, m'obro fora del grup i espero... I espero tant i tant malament que se m'escapa David i el seu globus 100m... A la merda... No intento atrapar-lo per a no gastar, i em quedo en terra de ningu...

Km 35. La muette. Al 33k es creua de tornada el Puente de la Fuentes, al costat de l'Expo. Fa pupaaaaaa... Començo a anar mort de cames, molt dures. M'estan dient que on anava jo tant llest a fer una marató sense entrenar res de res, només rodatges a ritme mig, sense passar de 60' i una tirada de 22k dos setmanes abans... El marató es cobra el seu preu...

Del 35 al 41k, vaig mort de veres, però avenço gent (¿?). Es un tram dur, solitari i amb una mica de pujada, potser un 1%-1,5%, però fa mal, de veritat. Al 38 passo a l'Albert, company de club que no sabia que la feia (¿?) i que ha punxat. No puc fer res, un altre cadaver...

El km 41 entra al Parque Grande per un lateral. Espectacular. Ploro. La gent anima moltissim, molta gent a l'entrada. Una recta de 200m plena de gent cridant... Un gir en baixada dona pas a l'entrada principl al Parc. Impressionant és poc. Faig la volta en volandas. Un pare porta una nena de la ma. Em freno per a que surti bé a la foto...

M'aturo a tres passes, camino, miro al cel i li dedico a molta gent, a la que està amb mi i a la que està al meu cor. Miro el crono i... STOP, creuo la linia blava que separa el somni de la realitat...

... I la realitat és un mal de cames tremendu i un pajaron provocat per un plàtan atravessat... A mitja tarda ja he recuperat inclús millor que altres maratons, i avui no era el Typical Robocop Marathon Runner...

El migdia i la tarda passa amb un picnic i un sieston sota un pi als Pinares de Venecia, sobre el Parque Grande, rodejat d'amics i converses...

Per a acabar, unes paraules de la meva admirada Chusica, Maria Jesús Zorraquin, un luxe com a persona i com a esportista...

Hoy la maratón y yo hemos saldado una deuda pendiente, yo la he tratado con mucho cariño y ella se ha dejado querer sin poner excesiva resistencia

Així em sento jo avui...

De nou a tots, gràcies !!