I Marató de Zaragoza (2)

Continuo en el núvol, i us poso un post que he afegit en un foro...

En serio, el fet d'haver fet com vaig fer el Marató de ZGZ ha canviat alguns esquemes mentals personals que tenia...El darrer marató que vaig fer (2004) va ser desastrós. Vaig fer la meva millor marca (potser no la supero mai i no m'importa), però vaig pagar un preu molt car. No va valdre la pena, doncs.

Aquest es va iniciar com una juguesca i l'aposta decidida de recolzar els companys/amics que l'organitzaven. He volgut preparar-la, però la mandra per una banda (saber què significa sacrificar sis mesos de la teva vida tira una mica enrrera), i el meu pas al triatló han fet que només el volum en hores d'activitat sigui decent.Durant la preparació, he viscut, he preparat les proves que volia preparar, i fins la setmana abans no he estat conscient de que tenia una marató. Massa arriscat, ho reconec...

La setmana abans ja heu llegit que estava de los nennnnnviosssssss. I no volgueu saber com estava a l'escalfament. Em notava estrany, rodejat de gent que havia dedicat sacrificis i esforços a aquella prova, i jo per allà, com si fos la cursa de la Mercè (amb tots els respectes a les dues curses).

I va sortir el marató que jo volia viure. Incertesa i por al començament, molta por, producte de les experiencies anteriors. Estar "en la bombolla", que diuen els ianquis, quan tot flueix fàcilment, i gaudeixes de la cursa. Ser conscient de que ja no pots més, que fins aqui arriba el teu cos i que el que et durà a l'arribada viu serà la teva força mental. Dolor, patiment i impotència, però al final renaixement i acompliment d'un somni.... jo volia viure una marató com la vaig viure diumenge, i així va ser. Quan un viu així una cursa, a qui l'importa la marca?

Pels qui em coneixeu, sabeu que havia estat un enamorat de la marató, i havia perdut la fe. Ara, l'he tornat a trobar, i hi ha una frase de la meva admirada "Chusica" Zorraquin que ho resumeix molt bé : Hoy la maratón y yo hemos saldado una deuda pendiente, yo la he tratado con mucho cariño y ella se ha dejado querer sin poner excesiva resistencia

Així va ser...

Per altra banda, el meu neguit ara és saber si podré viure així el meu debut en distancia Ironman, tot i sabent que cada prova és un mon, i una de més de 10 hores pot ser dramàtica...

Bé, perdoneu el consultori sentimental, però és que un està tou i...