42.195 AGRAÏMENTS

Al pas per la mitja, en un típic "tejoneig"

... i em faltarien 42.195 més per no deixar-me ningú.

Aquests dies he rebut moltes mostres d'ànim i de suport a la meva enèsima insconsciencia : fer la I Maratón de Zaragoza "a pel", sense cap mena de preparació específica i amb un mes previ de competicions caòtiques. Estic eternament agraït, i no goso posar cap nom per no deixar-me ningú...

Mai faig cròniques, perque no s'em donen bé i em sembla un exercici de narcisisme, però avui crec que tots aquells que m'han recolzat es mereixen saber com va anar...

06.30 - Sona el despertador. Estic estranyament tranquil...

07.00 - Baixo a esmorçar; només un parell de pirats més que faran el Marató i jo...

07.34 - Pago l'hotel i vaig, tot fent un passeig, a la sortida...

07.50 - Arribo al Parque grande, lloc de la sortida. Em trobo amb els meus grans companys i amics Julio, Lobete (que grande eres!!), José Luis, Tortxu, Liza, Vegito...

08.22 - Estic dels nervis i vull anar a canviar-meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee !!

08.35 - Li deixo la bossa a una senyora gran que em genera grans dubtes de que aguanti l'estabilitat quan jo deixi anar la bossa...

08.35'30" - La senyora no cau... Bufffffffffffff

08.37 - Començo un simulacre d'escalfament, per a creure'm que d'aqui a 20' hi ha una cursa de la pera...

08.50 - Entro a la càmara de sortida. Entro en trance... M'abraço amb el Lobo i li desitjo una bona cursa.

09.00 - Sortim. Al posar la meva millor marca, i no la que vull fer, surto molt endavant. Sortim junts els del 10.000 i els de la Marató. Volta gran al Parque. Cal posar el freno i no emmirallar-se del ritme dels del 10.000...

Hi ha molta boira i faig bromes abans de la sortida amb la "configuración de seco", a imatge dels F1. La meva configuració "de seco" son les ulleres de sol (graduades) la gorra. Faig una configuració mixta : ulleres de sol. Durant 1.50' visc en una nebulosa, en part per la boira, en part per les ulleres entelades. Durant alguns metres de cada km vaig amb les ulleres aixecades en plan molon, i vaig millor, però amb una certa inseguretat.

Els primers son molt dolents, em vull retirar. Tinc molèsties a l'Aquiles, la boira em fa suar molt i no vaig còmode. Els km van caient a ritme com un metrònom, però la ment juga en contra...

Em deixo caure fins que David, que debuta en marató i debuta com a llebre de 3.30' (con un paaaaaaar) passa amb el globus del 3.30'. Finalment va punxar al 36k, però va ser una llebre magnífica, molt constant (com el seu sobrenom). El seguiré del 6k al 28k a més o menys distància, de vegades al grup, de vegades (com a la foto), despenjat...

Bueno, els km van caient. De sobte, sobre el 15k esdevé el miracle. Em trobo bé i eufòric, però controlat. Els musculs s'han escalfat, no fa mal res i tot xuta. Els ritmes continuen amb un marge amunt/avall de 5"/km. Un metrònom, vamos. Com diu el meu amic, "la gozo", i a fè que si.

Aquesta sensació em dura fins el 35k...

Sigamos... Pas de la mitja. Només creuar la pancarta (foto), noto un alliberament i tanco el puny amb força. He superat una barrera mental. Estic a la cursa, estic gaudint, estic bé. El grup és maco i va uniforme, excepte una noia amb samarreta blau fosc que fa la goma cap enrrera després s'ajunta. La noia que veieu que mira el rellotge, la seva llebre, el noi del Victor Go! (Cesar)... Tinc una sensació de control de la cursa bestial, segurament perque no vaig per sobre de les meves possibilitats.

A l'avituallament del 25k visc una situació inaudita, la batalla de l'avituallament. Els del 15k i 20k van anar com rellotges, molt ordenats i tranquils, però en aquest la gent es posa nerviosa, es comença a apilotonar sense motiu i es fa dificil agafar algo. Jo, que m'ho miro de darrera, m'obro fora del grup i espero... I espero tant i tant malament que se m'escapa David i el seu globus 100m... A la merda... No intento atrapar-lo per a no gastar, i em quedo en terra de ningu...

Km 35. La muette. Al 33k es creua de tornada el Puente de la Fuentes, al costat de l'Expo. Fa pupaaaaaa... Començo a anar mort de cames, molt dures. M'estan dient que on anava jo tant llest a fer una marató sense entrenar res de res, només rodatges a ritme mig, sense passar de 60' i una tirada de 22k dos setmanes abans... El marató es cobra el seu preu...

Del 35 al 41k, vaig mort de veres, però avenço gent (¿?). Es un tram dur, solitari i amb una mica de pujada, potser un 1%-1,5%, però fa mal, de veritat. Al 38 passo a l'Albert, company de club que no sabia que la feia (¿?) i que ha punxat. No puc fer res, un altre cadaver...

El km 41 entra al Parque Grande per un lateral. Espectacular. Ploro. La gent anima moltissim, molta gent a l'entrada. Una recta de 200m plena de gent cridant... Un gir en baixada dona pas a l'entrada principl al Parc. Impressionant és poc. Faig la volta en volandas. Un pare porta una nena de la ma. Em freno per a que surti bé a la foto...

M'aturo a tres passes, camino, miro al cel i li dedico a molta gent, a la que està amb mi i a la que està al meu cor. Miro el crono i... STOP, creuo la linia blava que separa el somni de la realitat...

... I la realitat és un mal de cames tremendu i un pajaron provocat per un plàtan atravessat... A mitja tarda ja he recuperat inclús millor que altres maratons, i avui no era el Typical Robocop Marathon Runner...

El migdia i la tarda passa amb un picnic i un sieston sota un pi als Pinares de Venecia, sobre el Parque Grande, rodejat d'amics i converses...

Per a acabar, unes paraules de la meva admirada Chusica, Maria Jesús Zorraquin, un luxe com a persona i com a esportista...

Hoy la maratón y yo hemos saldado una deuda pendiente, yo la he tratado con mucho cariño y ella se ha dejado querer sin poner excesiva resistencia

Així em sento jo avui...

De nou a tots, gràcies !!