Avui se m'ha anat el sant al cel i he sortit a entrenar just quan queia el jerro d'aigua més gran...
Primer entrenament de cursa post-marató. Opció A : anar a Can Dragó, tot asfalt; desestimada. Opció B : anar a la muntanya, amb un parell de pujades que em faran recordar tots i cadascún dels 42k de diumenge... AQUESTA !!
Ha valgut la pena. Porto uns dies agitat, i sabria que no trobaria ningú. En efecte. Només m'he creuat amb quatre corredors, i tots abans del 3r km d'entreno. Per devant, 6k per mi solet. Estranyament, em saluden tots, quan els dies sense pluja només saluden els companys de la UCA...
Ha estat tremendu. Foscor casi absoluta, només la llum artificial reflexada a la panxa dels núvols. La pluja esmorteïnt els sorolls i les passes, mil olors de plantes venen al nas... Soledat, foscor i el soroll de les passes per a acompassar els pensaments, que han marxat amb la pluja, s'han quedat en alguna bassa dela pista forestal.
He baixat "casi" nou. "Casi" de ment, que he netejat força, i "casi" de cos, perque els quadriceps estan encara massa tocats.
Esportivament, encara em dura el "subidon" de ZGZ, i m'he sentit molt bé; se m'ha fet curt, i he trobat un estat mental que crec que m'ajudarà a afrontar els reptes que venen...
Ha set una gran sessió...
3 comentarios:
Certament quan plou és quan acostumen a sortir els cargols, je, je, je
A mi mai m'ha agradat córrer amb pluja, però un cop "metido en harina" s'agraeix -si no et fregeix un llamp-
Luigi !!
Home, si puc triar, no correria mai amb pluja, però sempre que ho het fet ha estat una experiencia gratificant...
Jo també anava pensant ahir, mentre tronava, que no em faria cap gràcia que fregís un llamp...
Correr amb pluja, fa sortir el nen que tots portem a dins (al emnys jo) i tornem a casa, amb aquell riure de satisfacció i d'haver fet alguna trapelleria i un cop dutxat amb la cervesseta a la ma, carai, si això no es toca el cel, poc ni falta, oi?
Publicar un comentario