NENNNNNNNVIOS !!

Menys d'un mes. Exactament 29 dies...

I el meu estat és aquest...

En fin, forma part de viure...

I avui no he pogut entrenar. Fantastic. Subpupita, again...

Quien dijo miedo habiendo hospitales?

T2

Aquest és un moment tant bo com un altre per a fer la T2. Afegint que el número de setmanes que queden és rodo i maco (resten 10 setmanes !!), pues “miel sobre hojuelas”...

Des del 31 de gener han passat moltes coses. La millor, que he pogut entrenar cada dia al menys una sessió. I bé, passat el “death point” de cansament de la segona setmana de febrer, crec que he entrat en un estat d’eufòria analgèsica que fa que entre sessió i sessió vagi rendit, però que als entrenos respongui. Alguns, fins i tot, em sorprenc a mi mateix...

Podem dir que començo a predir quin serà el ritme de supervivència, sobretot a la bici, segment que més por em fa perquè no el puc entrenar com voldria, però vaig fent. Vaig sumant km i hores i sortint cada cap de setmana, però no és suficient. Espero que la meva “estratègia de globerete” m’ajudi a baixar viu...

En aigua i cursa, cap problema. És qüestió d’anar fent. Estic millorant força el ritme promig en aigua, però aquell dia serà una incògnita. I en cursa, vamos, sumant que és gerundi...

I mentalment, experimentant moltes situacions i sensacions. Des de dies de sentir-me invulnerable, de sentir-me el més dur de tots, a dies de tensar tant la corda amb els meus que seria millor que quedés tancat en una gàbia i no em relacionés amb els humans...

Res, queden 10 setmanes de baixada, entès com 10 setmanes de tot o res, 10 setmanes on no hi ha volta enrrera. 10 setmanes a estripar...

Au, aigua, barreta i a seguir !!

T1

Bé, casi casi, T1,5...

Com definir aquests primers quatre mesos de preparació? Pues amb un senzill, "seguimos en el camino, que no es poco..."

Octubre va ser un mes força complert. Triatló Olimpic de Barcelona, Aquatló de La Ràpita (espineta clavada) i Mitja de muntanya de Sant Llorenç van servir per a treure el ganivet d'abordatge. En general bones sensacions, bons números d'aigua i cursa i un bon volum d'hores d'entrenament.

Novembre, en la linia. La cursa del Clot va deixar sensacions no gaire bones i em va refermar que lo meu és la llarga distància. Matagalls-Granollers va ser el colofó un més en la línia d'octubre, amb numeros decents en aigua i cursa, de cobrir l'expedient en bici i un total d'hores, per mi, maco...

Desembre sembla un mes perillos, però permet entrenar força si ets constant. El Cros de Granollers va ser la única competició de ganivet d'abordatge, i la resta del mes, a tallar troncs amb la destral. He aconseguit doblar tres dies seguits aigua + cursa, cosa que em deixa molt baldat en els "intersticis", però sé que quan soc capaç de nedar quatre dies seguits, alguna cosa s'està construint. En els pitjors moments d'entrenament, la imatge de l'Ampolla ve al cap i continuo patint, però al menys em distrec sabent que es per alguna cosa...

I gener ha estat un més contradictori. Per diversos motius, vaig perdre del 2 al 12... I la resta del més, a correcuita per recuperar el màxim d'entrenaments sense morir, sense esgotar-me, sense desmotivar-me i intentant mantenir al màxim la dimensió social que se li suposa a un ser humà. I bé, més o menys em salvat l'expedient...

I el que queda per devant??

15 setmanes, per acabar el 16.05.09 a l'Ampolla, 07.00 AM.

15 setmanes per acabar mort de por a la sortida de l'Ironcat

15 setmanes de molts entrenos, de recuperar bici, de mantenir l'aigua i de millorar una mica la qualitat d'entrenaments en cursa (si no corro, no soc jo)

15 setmanes per a poder patir i poder acabar rebentat amb un somriure. O no !!

... pel mig, i a falta del que pugui sorgir, Maratona di Roma al cantu, amb amics i com a tirada llarga... :-)

... en fin... FÀCIL !!

Vinguen, sigamos para bingo...