Mr. Mesas

Tot a la vida té una segona oportunitat, o casi...

Despres del gran fiasco general del mes de maig (un mes per esborrar), tocava treure's l'espina.

Balaguer. Triatló distància "B".

Realment, quan et poses al teu límit i ets capaç de superar-ho, creixes fins a extrems que ni pensaves que podies creixer. Durant les 7 hores que va durar el meu periple, vaig pensar seriosament en abandonar tres o quatre cops, i tres o quatre cops vaig superar la temptació.

Tinc clars dos moments. Un, a meitat de la pujada del port de la segona volta, un port malparit, amb l'ambulància tancacursa darrera meu. Però en aquell moment tant feia continuar com girar, i vaig continuar. El segon a tots i cadascú dels metres de la primera volta del segment de cursa. Mai una competició m'havia vençut tant.

He après molt d’aquesta cursa. Errades d’estratègia, sobre tot a la bici, el meu punt feble i sobre tot a viure, conviure i superar moments foscos. El sentiment d’angoixa al veure que quedaràs “tallat”, sentiment d’alleugeriment i agraïment al veure que et “destallen”, experimentar la sensació de voler llençar la tovallola, de veure com el teu cap t’està traint, i un cop superat el cop, veure com el teu cos, exhaust, “només” et permet seguir en cursa...

I, encara que no ho sembli, he disfrutat com un gurrinu. La bici, tot i ser dura, era tot un repte, les baixades, tremebundes, gaudint molt i resant de no trobar res que et faci saltar per sobre del manillar. Guardo en la memòria la baixada suïcida cap a Balaguer (crec que mai havia corregut tant per no quedar tallat), amb una moto dels mossos al davant i la de l’organització al darrera... GRÀCIES !!

I, com diu en Carles Bou, ja soc el Sr. Mesas... ;-)

Ara, a pasar de “Medioman” a “Man sencer”...

Maratona di Roma : SUB PUPITA

Córrer una marató és sempre una aventura. Viatjar és sempre una aventura, i més si és a l’estranger. Viatjar a l’estranger per a córrer una marató cuasi frega l’aventura definitiva...

I si la marató en qüestió és Roma, només pots caure en l’aventura.

El millor de tot, com sempre no és què fas, si no amb qui ho fas, i la companyia, aquest viatge, ha estat inmillorable. Crec que no podria haver triat millors companys de viatge. Gràcies, perque heu fet d'aquest un moment especial (fin del momento Bambi).

Des de que he abandonat la categoria agonística i faig maratons pel pur plaer (sí, sí, plaer) de fer-les, crec que aquesta ha estat la millor amb diferencia...

Aquest pàjaru va còrrer en 2.07'17", i per arribar 1r li van donar una copa

(Benjamin Kiptoo)

Un país diferent, corredors diferents. Aquests italians “corren raru”. Els primers 15 quilòmetres vam anar molt anxovats, amb moltes empentes, la gent corria molt nerviosa, a tirons i frenades. Vam anar amb molta tensió fins el Vaticà, en que el grup es va estirar i vam poder córrer tranquils. Després em va sorprendre que aquí, quan la gent camina, s’aparta clarament del centre de la calçada. Allà, no, i és molt perillós quan vens fent la 2a mitja més forta, sobre tot a més si entres en tram de llambordes.

Per primer cop, vaig fer la 2a mitja més ràpida que la primera. Tampoc va ser complicat, ja que el ritme era relativament “suau” i la tensió va fer que no regalés res. I per primer cop, vaig acabar sense dolors musculars. Fruit de la (no) preparació? Fruit de fer la 1a mitja suau? No sé, però un bon fruit al cap i a la fi.

Una foto maca perquè sí

I bé, Roma val una visita llarga i amb calma. La sortida i arribada al Colosseo, senzillament espectacular. Si hagués de destacar tres imatges de la meva pobra vida esportiva, aquesta seria una, sense dubte.

Amb la volteta de 42km ja sé que aniré a veure el proper cop...

Per cert, 10a marató. Una bona forma de celebrar-ho !!

Salut i G8 !!

Operacions vàries...

Per l'any 2009 tenim varis operatius engegats...

- 22.03.09 : Operació llamborda, també coneguda com Operació Lambrusco

- 16.05.09 : Operació Lagavulin (y punto)

No hi ha res com tenir amics...

XLII CROS DE GRANOLLERS

Cros és...

... retrobar els amics...

... fer-ne de nous...

... mal de panxa pre-competició...

... colzes...

... fang ...

... sensació d'anar amb el cor un metre devant teu...

... mal de cames...

... que no te doblin els primers !!...

... no perdonar ni una...

... i sobre tot...

... si pots llençar un matxetassu, llençar-lo i com manen els cànons, a 150m de l'arribada !!

I com va dir el filòsof : "Al loro, que no estamos tan mal", però una mica viejunus i per no tirar massa coets, també.

A hivernar i entrenar, que la primavera porta timbals de guerra.

MATAGALLS - GRANOLLERS

Matagalls, les Agudes i el Turó de l'Home.

("gentilesa" d'en Xeix)

Aquesta travessa ha set espectacular. Ha deixat una emprenta difícil d'esborrar.

Tot el conjunt ha set increïble. Compartir més de 20km amb la fura Ramon (bé, ell estirant de mi...) és un luxe que no pensava tenir, pujar a trenc d'alba el Matagalls pel coll Bordoriol amb un vent que presagiava un cim èpic, arribar al cim del Matagalls, un dels mites de la muntanya a Catalunya, en unes condicions tremendes de vent i fred, trobar-se allà dalt amb el Lluis i en Carlos, un amic que feia anys que no veia, enamorat de la muntanya, també. La baixada cap el coll Formic cridant i (re)lliscant per les plaques de neu. Els kilòmetres en solitari, barallant-me amb mi mateix, el dolor i el cansament. Els diferents paisatges al llarg dels 40km (oficials; ja seran més en la realitat)...

I el mal de cames que encara porto !!

... però paga la pena. Potser no tenim sort, però som afortunats...

Mitja Marató de Sant Llorenç Savall

Després de …

- Matinar com un campeon (tot i que el canvi d’hora ha ajudat).
- Patir un dels circuits de cursa de muntanya en distancia mitja marató més durs que he fet mai.
- Caure com un “torpe” en la zona més plana i més senzilla del circuit, sense ni tant sols haver relliscat ni un cop als trams més tècnics…
- Acabar viu, fet llesques...

L’únic pensament que tenia a partir del km 17 era aquest...

El olor de las grandes batallas

Dissabte, 27 de setembre. 11.30 hores. Al sortir de l'Estació, en el més pur estil Maximo "Gladiator" aixeco el nas, miro el cel i ensumo. Envio un sms : "Se respira el olor de las grandes batallas". Zero vent, sol, un pel de fred. Zèsar em confirma que el dia s'ha aixecat amb boirina, però no tant espesa com l'any passat.

Diumenge 28 de setambre. Maratón de Zaragoza. El dia. Continuo amb "aquell" olor al nas. El dia serà gran, molt gran.

Totes les maratons son especials i diferents. Aquesta em queda al record per ser la que amb diferencia pitjor i amb menys kilòmetres he preparat, i en canvi m'ha donat més satisfaccions interiors. M'he dedicat a aprofitar el magnific dia i gaudir de l'ambient i del paisatge. Diria que he visitat racons desconeguts d'una ciutat que visito sovint a ritme de rodatge.

He gaudit de cada km des de l'inici al final. A partir del 36k els kilòmetres no acumulats han passat factura, i he patit com crec que en cap marató. Però me n'he sortit. Ramon, quina gran frase, la mítica "Hem de sortir vius d'aqui". M'ha acompanyat del 36 al 41,5k. A partir d'allà he recuperat l'ànim i m'he dedicat a dir-li als companys de cursa que es possesin guapus, que no es pot arribar amb cara de mort.

Dit i fet. En 10 maratons, aquesta és la primera i única que entro amb un riure d'orella a orella.

M'he enrecordat i he corregut per tanta gent que m'estimo que em sembla injust dir ni un sol nom. Esteu al meu cor i ja sabeu qui sou... ;-)

Ja em renovat el carnet de maratonià 2008. Ara, a per nota a Donosti !!

Next station : Triatló de Barcelona - distància Olímpica.

Triatlón para dummies

sin pelos en la lengua, con pelos en las patas...

Ingredients :

- una bici

- un casc

- un parell de sabatilles de bici

- un parell de sabatilles de còrrer

- monu triatlètic (que és más molón)

- ulleres de natació

- pseudoprojectedetriatleta (servidora de vosté)

Lloc : Sant Vicenç de Castellet.

Preparació : agafi's els ingredients i barreji's en el lloc. Il·lusió i ganes al gust. Vistes de Montserrat baixant a 40imolt Km/h...

Resultat : grandissima matinal de la Diada. Natació en piscina, circuit de bici durillu amb llantassu inclós a partir del 10km. Circuit de cursa per cridar la mama. Entrepà de butifarra espectacular.

Felicitats a Tijaman pel seu podi veteranu, ell que remugava...

I love this game.

Next station : Zaragoza Marathon

Two Stones Race

(o sia, la Pujada a les Dues Pedres)

Feia quatre o cinc anys que no la feia, i enguany em venia de ganes. Com sempre, jugar a casa es fotut, en part perque et sents incòmode competint en llocs per on entrenes (la mentalitat és totalment diferent), amb el comporta a nivell de ritmes, i per la incomoditat de veure molta gent en llocs en els quals en 40 minuts no veus un ànima. Com a contrapartida, l'organització és acollidorament familiar, el locutor hi posa la seva i es fa a 3' de casa...

El dia es va aixecar rúfol, i 30' abans de la sortida ja plovia amb ganes. Va estar plovent amb desigual força tota la cursa. Al coll de la Vallensana una bonica boira no deixava veure més enllà de 50m...

La meva cursa en plan gasosa. Moltes bombolles fins el km 5, pujada massa forta de la Hípica i a l'arribar a la trialera de la Vallensana ja anava més pa'llà que pa'cà... Sort que la baixada de l'antena la tinc coneguda, i això és important per no anar-te pel terraplen...

Una cursa maca, tant en organització com en recorregut en la qual em canviat unes vistes magnifiques sobre els pla de Barcelona i el de Badalona i Montigalà per unes condicions metereològiques que amplificaven l'èpica. Diguessim que és una cursa de muntanya de dificultat mitjana, però trencacames...

En fin, una altra més, una altra menys...

A considerar...

Mitja Marató de Granollers

On és Wally? Al pas per La Garriga

La Mitja és com el New York de les mitges a Catalunya. Potser no és la millor prova (per mi, segur que no), però s'ha d'anar. L'organització (tot i el problema de cronometatge d'enguany), el circuit, el caliu a Granollers i La Garriga... fan que sigui una mitja atractiva.

L'he vist creixer fins el 5.000 llarguissims, i em comença a semblar massa gran per les proves que m'agraden ara, però bé, fins que peti, o el preu sigui encara més escandalós que ara, allà hi serem...

Arribo i ja tinc gresca. Gemma es dedica a castigar-me psicològicament, mentre que intento mantenir alguna conversa seriosa amb en Jordi. Escalfo amb ell i m'hi poso. A la sortida em trobo amb en Coque (a) el Padrino. Farem bona cursa avui...

Sortida a muette, i slalom fins el 6k. A l'entrada de la Garriga em fa un orcoattack : Comença a plorar que no es troba bé i acaba foten-me un atxassu a l'11k de muette. Fins aquell moment anave a 4'25"... Intento no baixar i pujo el ritme fins a 4'05" i menys. La baixada es tremenda, apretant les dents. Segons la classificació avanço 64 llocs de baixada...

En fin, que arribo fort i acabo força bé. Avui he vist que el coco és basic, i si no hagues apretat les dents al pujar seguint al Coque i al baixar "por mis c*****es", hagues fet una marca mediocre, i ara tinc una marca decent i unes bones sensacions.

Com diu el meu amic Juan, de León : "Hay que ver lo que es la puta mente humana"

Per cert, Gemma, et guardo lo de l'1.45'...

On t'é lo meu fetge?

El crack en acció, rodejat de samarretes verdiblanques

Cros es fetge a la boca, sabor a sang i el cor dos pams per devant teu. Cros es morir pujant i morir baixant. Cros es un patiment continu. Cros es tenir por del que ve darrera perque saps que no podràs seguir-lo ni aguantar-li el canvi...

Pues tota aquesta descàrrega d'adrenalina la vaig tornar a sentir diumenge al circuit del Parc Catalunya de Sabadell, 47è Cros de Sant Sebastià. Tocava puntuar per clubs i allà que vamos...

El circuit es punyeteru. Cal fer la pujada de darrera a ritme per a no morir a la 3a volta. Jo ho vaig aconseguir i vaig morir a la 4a... La cursa va ser "divertida", barallant-me tota la cursa amb un de l'Igualada i dos de l'Olesa (o eren tres??? Semblava una peli de xinus, tota l'estona veient samarretes verdiblanques...). A més, un portava claus (amb lo sec que estava tot) i a la part pedregosa semblava que li ballava la dentadura postissa...

Al final, un crono acceptable, y una sorpresa. L'Olga, nou fitxatge (i va fer #9 en F35, la tia !!) em diu que em va veure molt bé... ¿?¿?¿ A mi???? Si m'estava arrastrant... En fin, no hi ha res com tenir admiradores...

False start and reprise

Aplaudint al 1r... què nassos estaria mirant en Coque?

Al jazz, a les improvitzacions, és normal encetar un tema,no trobar-li el puntillo i reprende’l de nou.

Això m’ha passat a mi. No li he trobat aquest mes de novembre el puntillu mental a l’IC, i he anat trampejant. Se m’han ajuntat coses personals i de feina que m’han reclamat i tampoc m’hi he pogut posar.

Però ara si que no poden haver-ne excuses. No hi ha volta enrera i no es pot posposar més.

Mitja Marató de Mataró

10ena edició. Menys la de 2005, en què estava fent el Curs d’Entrenador de Triatló, no m’he perdut cap ni una. L’he vist créixer des del Front Marítim, al maig i trinxats de calor, fins el monstre que és ara, amb sortida i arribada a l’antiga sortida de la meva estimada Marató Catalunya.

Enguany era especial, per diversos motius. Motius personals que no venen al cas i un motiu de cursa : una setmana abans estava gaudint com un gurrinu de la Marató de Donosti.

I aquí vaig gaudir fins el 15k. Com que no sabia que fer, he decidit anar amb la gent del club (i el nou fitxatge femení) a 4'30" fins el 15k i després retxinar. Ho he complert a mitges, perque un company i jo ens hem despenjat al 7k i hem anat a muette fins el 15k, moment en que m'he quedat sense sidra a la sang i he regulat per atacar la tornada i el port de muntanya de Sant Simó...Al final, la marca ha estat en la previsió optimista, i més tenint en compte que una setmana abans estava amb el trio de la muerte a la Conxa...

GAMILLIGA 2007

Bé, aqui teniu la classificació de la II Gamilliga, edició 2007.

• 439 punts - Robert (CAMPIÓ)
• 389 punts - Mascle α
• 371 punts - lotioplanxa
• 315 punts - Kel
• 290 punts - L'arlequí
• 267 punts - sprintcraig
• 261 punts - L'enterrador
• 223 punts - Ironyoyito
• 218 punts - Orcoman
• 206 punts - hdfcat
• 116 punts - Jordi Espanyol
• 110 punts - L'arlequina
• 088 punts - La teniente
• 079 punts - Toni Arco
• 079 punts - entrinandu
• 068 punts - Joan Marc
• 000 punts - Enric Hernández
• 000 punts - Jordi Meneses
• 000 punts - l'exiliat

Què dir? Pues que pels pèls no he fet finalista. Que la pàjara d'ahir va fer que no pogues disputar-li al mestre Ironyoyito el 8è lloc i que m'ho he passat teta...

Diria que l'any passat vaig fer 8è, però és clar, crec que erem 9... :-D

La tercera fulla de la margarida

Després d'una temporada molt intensa, avui he tancat amb el Triatlo de Barcelona (Olímpic). No crec que posi un dorsal fins la Mitja de Mataró, si ho puc evitar.

Un mal dia. Natació i bici regular tirant a fluix. La cursa, horrible en tots els sentits Mal temps, males sensacions i mals pensaments. El cos no tirava més, fruit de la destralada que li he fotut aquest setembre. Que m'he demostrat? No sé. Potser res, potser m'he cremat innecessariament, potser que el cap pot més que el cos...

Poso la crònica que he penjat en un foro, perque expressa millor com ha anat...

Bé, després d'una temporada molt llarga i intensa i d'un mes de setembre no apte per cardíacs, tanco la temporada, i ara a fer net i començar de nou, amb un nou repte.

Per començar, m'he deixat la placa de la bici i les ulleres a casa... Sort que sempre porto una bosseta amb estris diversos (entre ells, una placa extra) i he demanat unes ulleres. Gracies, Xavier !!

La natació, regular tirant a fluixa. Tot i ser un rectangle, he rebut més que mai : una puntada de peu a la boca i un altra a les ulleres. Si és que... A més, entre que no anava a mb les meves ulleres i que aquest any m'oriento fatal...

La bici, regular. Pensava que aniria pitjor, donades les meves circunstàncies de no haver recuperat bé de la marató. M'han sobrat, tant física mentalment dues voltes, però en cap moment he pogut posar tota la truita al plat...

I el remate, la cursa. Allà si que m'ha vingut tot a sobre. El baixon definitiu. Puc dir, no sé si amb orgull amb inconsciencia, que ja no em queda res a dins. Aquest any ho he gastat tot. La tercera volta, un drama. He tingut pensaments negatius i temptacions reals d'abandonar, per primer cop a la meva vida, una cursa, però un és com és, i vol morir amb les botes posades.

El temps, una castanya, però el fet és haver acabat. Llastima no haver pogut donar millor actuació, però us ben asseguro que estic buit.

Como dijo el poeta "que jod.ido es cuando vas jod.ido"

En fin, que ara a descansar, a entrenar quan em roti, i d'aqui tres setmanes, a centrar-se...

I Marató de Zaragoza (2)

Continuo en el núvol, i us poso un post que he afegit en un foro...

En serio, el fet d'haver fet com vaig fer el Marató de ZGZ ha canviat alguns esquemes mentals personals que tenia...El darrer marató que vaig fer (2004) va ser desastrós. Vaig fer la meva millor marca (potser no la supero mai i no m'importa), però vaig pagar un preu molt car. No va valdre la pena, doncs.

Aquest es va iniciar com una juguesca i l'aposta decidida de recolzar els companys/amics que l'organitzaven. He volgut preparar-la, però la mandra per una banda (saber què significa sacrificar sis mesos de la teva vida tira una mica enrrera), i el meu pas al triatló han fet que només el volum en hores d'activitat sigui decent.Durant la preparació, he viscut, he preparat les proves que volia preparar, i fins la setmana abans no he estat conscient de que tenia una marató. Massa arriscat, ho reconec...

La setmana abans ja heu llegit que estava de los nennnnnviosssssss. I no volgueu saber com estava a l'escalfament. Em notava estrany, rodejat de gent que havia dedicat sacrificis i esforços a aquella prova, i jo per allà, com si fos la cursa de la Mercè (amb tots els respectes a les dues curses).

I va sortir el marató que jo volia viure. Incertesa i por al començament, molta por, producte de les experiencies anteriors. Estar "en la bombolla", que diuen els ianquis, quan tot flueix fàcilment, i gaudeixes de la cursa. Ser conscient de que ja no pots més, que fins aqui arriba el teu cos i que el que et durà a l'arribada viu serà la teva força mental. Dolor, patiment i impotència, però al final renaixement i acompliment d'un somni.... jo volia viure una marató com la vaig viure diumenge, i així va ser. Quan un viu així una cursa, a qui l'importa la marca?

Pels qui em coneixeu, sabeu que havia estat un enamorat de la marató, i havia perdut la fe. Ara, l'he tornat a trobar, i hi ha una frase de la meva admirada "Chusica" Zorraquin que ho resumeix molt bé : Hoy la maratón y yo hemos saldado una deuda pendiente, yo la he tratado con mucho cariño y ella se ha dejado querer sin poner excesiva resistencia

Així va ser...

Per altra banda, el meu neguit ara és saber si podré viure així el meu debut en distancia Ironman, tot i sabent que cada prova és un mon, i una de més de 10 hores pot ser dramàtica...

Bé, perdoneu el consultori sentimental, però és que un està tou i...

42.195 AGRAÏMENTS

Al pas per la mitja, en un típic "tejoneig"

... i em faltarien 42.195 més per no deixar-me ningú.

Aquests dies he rebut moltes mostres d'ànim i de suport a la meva enèsima insconsciencia : fer la I Maratón de Zaragoza "a pel", sense cap mena de preparació específica i amb un mes previ de competicions caòtiques. Estic eternament agraït, i no goso posar cap nom per no deixar-me ningú...

Mai faig cròniques, perque no s'em donen bé i em sembla un exercici de narcisisme, però avui crec que tots aquells que m'han recolzat es mereixen saber com va anar...

06.30 - Sona el despertador. Estic estranyament tranquil...

07.00 - Baixo a esmorçar; només un parell de pirats més que faran el Marató i jo...

07.34 - Pago l'hotel i vaig, tot fent un passeig, a la sortida...

07.50 - Arribo al Parque grande, lloc de la sortida. Em trobo amb els meus grans companys i amics Julio, Lobete (que grande eres!!), José Luis, Tortxu, Liza, Vegito...

08.22 - Estic dels nervis i vull anar a canviar-meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee !!

08.35 - Li deixo la bossa a una senyora gran que em genera grans dubtes de que aguanti l'estabilitat quan jo deixi anar la bossa...

08.35'30" - La senyora no cau... Bufffffffffffff

08.37 - Començo un simulacre d'escalfament, per a creure'm que d'aqui a 20' hi ha una cursa de la pera...

08.50 - Entro a la càmara de sortida. Entro en trance... M'abraço amb el Lobo i li desitjo una bona cursa.

09.00 - Sortim. Al posar la meva millor marca, i no la que vull fer, surto molt endavant. Sortim junts els del 10.000 i els de la Marató. Volta gran al Parque. Cal posar el freno i no emmirallar-se del ritme dels del 10.000...

Hi ha molta boira i faig bromes abans de la sortida amb la "configuración de seco", a imatge dels F1. La meva configuració "de seco" son les ulleres de sol (graduades) la gorra. Faig una configuració mixta : ulleres de sol. Durant 1.50' visc en una nebulosa, en part per la boira, en part per les ulleres entelades. Durant alguns metres de cada km vaig amb les ulleres aixecades en plan molon, i vaig millor, però amb una certa inseguretat.

Els primers son molt dolents, em vull retirar. Tinc molèsties a l'Aquiles, la boira em fa suar molt i no vaig còmode. Els km van caient a ritme com un metrònom, però la ment juga en contra...

Em deixo caure fins que David, que debuta en marató i debuta com a llebre de 3.30' (con un paaaaaaar) passa amb el globus del 3.30'. Finalment va punxar al 36k, però va ser una llebre magnífica, molt constant (com el seu sobrenom). El seguiré del 6k al 28k a més o menys distància, de vegades al grup, de vegades (com a la foto), despenjat...

Bueno, els km van caient. De sobte, sobre el 15k esdevé el miracle. Em trobo bé i eufòric, però controlat. Els musculs s'han escalfat, no fa mal res i tot xuta. Els ritmes continuen amb un marge amunt/avall de 5"/km. Un metrònom, vamos. Com diu el meu amic, "la gozo", i a fè que si.

Aquesta sensació em dura fins el 35k...

Sigamos... Pas de la mitja. Només creuar la pancarta (foto), noto un alliberament i tanco el puny amb força. He superat una barrera mental. Estic a la cursa, estic gaudint, estic bé. El grup és maco i va uniforme, excepte una noia amb samarreta blau fosc que fa la goma cap enrrera després s'ajunta. La noia que veieu que mira el rellotge, la seva llebre, el noi del Victor Go! (Cesar)... Tinc una sensació de control de la cursa bestial, segurament perque no vaig per sobre de les meves possibilitats.

A l'avituallament del 25k visc una situació inaudita, la batalla de l'avituallament. Els del 15k i 20k van anar com rellotges, molt ordenats i tranquils, però en aquest la gent es posa nerviosa, es comença a apilotonar sense motiu i es fa dificil agafar algo. Jo, que m'ho miro de darrera, m'obro fora del grup i espero... I espero tant i tant malament que se m'escapa David i el seu globus 100m... A la merda... No intento atrapar-lo per a no gastar, i em quedo en terra de ningu...

Km 35. La muette. Al 33k es creua de tornada el Puente de la Fuentes, al costat de l'Expo. Fa pupaaaaaa... Començo a anar mort de cames, molt dures. M'estan dient que on anava jo tant llest a fer una marató sense entrenar res de res, només rodatges a ritme mig, sense passar de 60' i una tirada de 22k dos setmanes abans... El marató es cobra el seu preu...

Del 35 al 41k, vaig mort de veres, però avenço gent (¿?). Es un tram dur, solitari i amb una mica de pujada, potser un 1%-1,5%, però fa mal, de veritat. Al 38 passo a l'Albert, company de club que no sabia que la feia (¿?) i que ha punxat. No puc fer res, un altre cadaver...

El km 41 entra al Parque Grande per un lateral. Espectacular. Ploro. La gent anima moltissim, molta gent a l'entrada. Una recta de 200m plena de gent cridant... Un gir en baixada dona pas a l'entrada principl al Parc. Impressionant és poc. Faig la volta en volandas. Un pare porta una nena de la ma. Em freno per a que surti bé a la foto...

M'aturo a tres passes, camino, miro al cel i li dedico a molta gent, a la que està amb mi i a la que està al meu cor. Miro el crono i... STOP, creuo la linia blava que separa el somni de la realitat...

... I la realitat és un mal de cames tremendu i un pajaron provocat per un plàtan atravessat... A mitja tarda ja he recuperat inclús millor que altres maratons, i avui no era el Typical Robocop Marathon Runner...

El migdia i la tarda passa amb un picnic i un sieston sota un pi als Pinares de Venecia, sobre el Parque Grande, rodejat d'amics i converses...

Per a acabar, unes paraules de la meva admirada Chusica, Maria Jesús Zorraquin, un luxe com a persona i com a esportista...

Hoy la maratón y yo hemos saldado una deuda pendiente, yo la he tratado con mucho cariño y ella se ha dejado querer sin poner excesiva resistencia

Així em sento jo avui...

De nou a tots, gràcies !!

Una foto insòlita

Bé, encara que hi ha gent que es pensa que aquesta foto és producte del Photoshop, haig de desmentir aquests rumors...

Cortesia de l'Ara, la dona d'en Krlos, feta aquest matí al Triatló del Prat.

Tinc pendent dues cròniques, la del Triatló de Teruel i la del cap de setmana Mister 3, com l'han batejant...

TRIATLÓ DE TERUEL - 18.08.07

Bueeeeeeeeeeeeeeeeeeeeno !! Ja som inscrits !!

Diu en Rodrigo Gomez que han canviat alguna coseta...

- l'aigua està més amunt, o sigui que el port de muntanya passa de 1a categoria a 2a...

- la bici continua tenint la mateixa rampa de sortida de boxes (moriré !!) i crec que han canviat alguna cosa...

- la cursa, que tenia 300 volstes per dins del parc passa a dues i per fora (motius de patrocini)

A més, passa de diumenge migdia a dissabte mitja tarda. A vore on m'hi fico el cotxe...

Ale, jasta fet !! (o era "Alea jacta est?)

Maratón de Zaragoza : - 62 dies

Bé, a falta de 62 dies, ja tenim nova plana web de la Maratón de Zaragoza i plànol del recorregut :

És un recorregut macot. Hi ha un primer "bucle" de 10km (que coincideix amb el 10.000) i els altres 32,195 en un segon "bucle" més ampli.

Alguns punts kilomètrics destacats :

- Sortida, 10k i arribada al Parque Grande, lloc emblemàtic dels corredors de Zaragoza.

- Sortida del parc una mica estranya per a arribar, més o menys pel 12, a los Pinares de Venecia, un dels pulmons verds de la ciutat.

- 15k a La Granja, ben aprop del Principe Felipe

- 20k al Coso i cap a Alfonso XIII, entrada grandiosa.

- 21,097 al Pilar (espectacular!!)

- 25k a tocar de can Ñarro (avituallament extra!!)

- 35k als Jardines d'Atenas (¿?) i sobre el 37 l'Aljaferia (edifici imponent)

- I des d'allà, per la Via Universitària, al Parque Grande, de nou...

Lo dit. Si arribo en unes condicions bones i un volum digne d'entrenament, gaudiré com un cotxino. Si no, moriré com un cotxino, també...