Un dia perfecto para los canguros

(Aquest títol sense solta ni volta vé arrel d'un relat curt d'un autor japonès que el meu germà estava llegint l'altre dia...)

Bé, tot a la vida arriba. I també arriba el moment de prendre decisions.

Renuncio a l'Ironcat 2008

No he pogut entrenar bé. Hauré fet dos mesos "correctes" de volum, i amb això, i la meva experiència (que es nula) és un suicidi. Les darreres tres setmanes, per diversos motius, tampoc he pogut entrenar com jo voldria, i a més porto una setmana amb dolors musculars que no associo a la fatiga. A més el coco no ajuda, i no aconsegueixo focalitzar la meva energia en l'Ironcat. Tot suma...

Una persona molt propera a mi em preguntava si em feia mal el fet de prendre aquesta decisió. No. No perque crec que en cap moment he estat en condicions d'afrontar un repte com aquest, i per tant, no tinc la sensació d'haver perdut el temps (tot i que l'he perdut). M'estimo més aturar-me, baixar una mica l'exigència i preparar el 2009 que arribar malament, patir, arriscar la salut i acabar sense ganes de tornar.

I ara, què? Pues a redissenyar la temporada, circuit català, algun B, alguna cursa de muntanya, alguna marató preparada d'avui per demà. Recuperar l'energia i els entrenaments.

En fin...

Excalibur

"...el rey Uther murió sin que nadie le conociera descendencia. Entonces los nobles acudieron a Merlín para encontrar al monarca sucesor. Entonces Merlín hizo aparecer sobre una roca una espada firmemente clavada a un yunque de hierro, con una leyenda que decía:

"Esta es la espada Excalibur. Quien consiga sacarla de este yunque, será rey de Inglaterra" "

Bé, el que he fet avui ha estat precisament el contrari : clavar la meva espasa a la roca, amb l'objecte d'assolir la dignitat de Finisher un dia no molt llunyà.

Parlant clar : avui he fet una sessió de rudillu !! 30' a 90 rpm, tirat de pulsacions... O pujo temps o faig el treball fraccionat d'intensitat al rudillu...

Començo a semblar alguna cosa semblant a l'esborrany del projecte previ d'un triatleta...

Mariona, que gran que ets !!

Em permeto la llibertat de copiar textualment aquest post del blog de la Mariona, però crec que reflexa perfectament la il·lusió per fer les coses, i les ganes de no voler estar aturat. Si tens un desig, ves per ell, i no esperis que les coses millorin o que vinguin a tu.

M'agradarà molt veure't el dia 10.05.07 vestida de negre-neopré a les 07.00 al Port de l'Ampolla, Mariona !!

El títol fa por, però ja ho tinc decidit. El meu primer gran repte del 2008 serà l'Ironcat. Sé que no tinc cap genètica especial, ni poders sobrenaturals, per tant el mèrit consistirà amb l'esforç diari, la constància i amb saber escoltar-se el cos. Hi ha qui disfruta molt el dia de la prova i que ho passa malament durant la preparació. Jo disfuto durant els entrenaments tant o més que el mateix dia de la prova. Sóc conscient que serà molt dur sortir en bici durant els gèlids mesos de novembre, desembre, gener i febrer, però m'abrigaré tan com faci falta i intentaré sortir a les hores de sol. Malgrat tot, si arribo el dia 20 d'abril de 2008 (límit màxim per inscriure's) i veig que no estic suficientment preparada, doncs em faré enrere i no passarà res. Sé que la meva família no ho entendrà, però els ho aniré explicant de mica en mica. Durant els 7 mesos que m'esperen, intentaré anar millorant dia a dia, sempre dins de les meves possibilitats i disfrutant al màxim de cada minut!!! Gràcies als que m'heu animat a donar aquest pas!

EL GRAN DIA (2)

Bé, el gran dia de la Meca ha passat... Van guanyar el gran Macca (Chris McCormack) i Chrissie Wellington. No el vaig poder seguir (em vaig deixar el portàtil...), però veig que va haver escabetxina. Eneko va fer 7è, que sembla un pas enrrera respecte el 5è de 2006, però no ho és pas. Marcel, 20è. És un kona-man, i algun dia li sortirà la cursa...

Vull destacar dos cosetes...

Crònica dels germans Llanos (Hektor i Eneko), sobre Kona, estretes de la llista de correu...

Hola y aloha a todos, Después del quinto puesto del año pasado se podría pensar que el séptimo de este año me ha sabido a poco, pero nada más lejos de la realidad, estoy muy contento con este resultado y con la carrera que hice. El nivel ha sido muy alto y cada vez lo va a ir siendo más. Trás dos competiciones realizadas aquí he estado en las dos luchando por los puestos de cabeza y espero que mi evolución y la buena adaptación que estoy teniendo a la distancia y al Ironman hawaiano cada vez me acercarán más a puestos más delanteros. En cuanto a la carrera en si, ya desde la natación fue muy disputada, desde el principio se nado rápido sin un momento de respiro, aún así salimos un grupo muy numeroso de unos 20-25 triatletas. En el comienzo de la bici se formó un grupo muy grande, y poco a poco se fue haciendo la selección Este año sopló algo más de viento y las subidas hasta el punto de giro situado en Hawi se hicieron muy duras. Aquí fue donde los grandes ciclistas jugaron sus bazas, y si ya Lieto se fue en solitario desde el principio Tobjorn Sindballe fue en esta zona donde empezó a meter tiempo a nuestro grupo. La vuelta desde Hawi fue más llevadera con viento favorable en principio para pasar a ser lateral y frontal otra vez al final. El grupo en el que iba yo cada vez perdía más gente, ya que el ritmo de vuelta fue más constante y duro. En general no tuve muy buenas sensaciones en bici, y tuve que conformarme con seguir el rimo del grupo sufriendo en algunas ocasiones para no perder comba. La marathon se hizo bastante dura por el calor que hizo. Tanto el ganador McCormack como el segundo Craig Alexander pusieron un ritmo endiablado desde el principio, yo salí a mi ritmo, los tiempos de paso que iba marcando eran muy buenos, pero los dos primeros sencillamente "volaron" marcando los mejores parciales de 2h42' y 2h44'. La gente que había atacado en la bici logró mantener el tipo, y mis esperanzas de poder coger a Sindballe y Lieto se desvanaecieron ya que estos dos también hicieron la marathon de su vida y mantuvieron el puesto. Me dejé la vida por alcanzar a Lieto, el último kilometro lo hice a muerte, pero al final y a pesar de verle a escasos metros delante mío no hubo forma de cogerle, tan sólo me sacó diez segundos en meta. Así que tal y como se desarrollo la carrera estoy contento con mi rendimiento y mi puesto. El año que viene volveré y espero estar un poco más adelante. En cuanto a Hektor, decir que tuvo los mismos problemas estomacales que ha tenido en sus anteriores participaciones en Hawaii y que siempre le han echo retirarse. Vomitando todo lo que comía en la bici y sin poder asimilar un gramo de comida al final tuvo que optar por la retirada en la marathon. Una lástima ya que estaba en muy buena forma. Intentará analizar estos problemas de estomago y ponerles solución, ya que para él es muy frustrante estar todo el año preparando esta prueba y año tras año tener que abandonar. Esto es todo desde Kona y el año que viene más y mejor. Un saludo y gracias por vuestro apoyo y seguimiento, Eneko y Hektor Llanos

Reflexions de MARK ALLEN (així, en majúscules), sobre EL GRAN DIA, estretes del gran blog de l'Ironjavi...

"No importa todo lo que has pasado antes de venir aqui. No importa el stress que has llevado, los problemas en el trabajo, los problemas para entrenar, las lesiones, momentos bajos y altos, todo lo que has pasado dejalo a un lado. Tampoco importa todo lo que va a pasar despues, lo que digan los demas de tu carrera, lo que vas a hacer cuando termines, la vuelta a la rutina o los problemas que te puedan venir. Haz un parentesis. Estas en la mas grande prueba del deporte en el mundo. Eres un participante del Ironman de Hawaii. Relajate y deja que tu cuerpo y tu mente disfrute de cada momento de la prueba. Debes de sentir en tu piel el Ironman de Hawaii. Esta es la prueba mas especial del mundo del deporte. Relax and steady. Haz tu trabajo y no te preocupes de nada. Todo es secundario en el transcurso de la prueba. Asi cuando llegues a meta te sentiras feliz."

Jon Blais "The Blazeman"

Conec alguns Finishers... Més aviat, tinc la sort de coneixer-los i de que m'iluminin amb el seu exemple...

D'aquests, la majoria, per no dir tots, tenen darrera una història de superació personal que va més enllà de la de suportar dures setmanes d'entrenament i el format d'una prova que per si mateixa faria enrrera a molts valents... Jo he compartit entrenaments i curses amb uns quants...

Entre aquests, una de les més impactants i que més m'han emocionat és la de Jon "The Blazeman" Blais (1971-2007). En 2005, va ser IM Finisher a Hawaii.

Per pudor i per les emocions que em recorren, no comento res més. Us convido a passejar-vos per ALS Warrior Poet i per un impressionant video de Youtube. Si el veieu, no quedareu indiferents...

De vegades, els veritables herois, els que dignifiquen la raça humana, els que ens allunyen de la barbàrie i com diu la web, fan del mon un lloc millor, no persegueixen una pilota, ni surten a la tele, ni fan tomate... Potser es creuen amb tu cada dia.

Aprofito aquesta reflexió per enviar-li una abraçada a Jordi "Jag75" Antolí. Amic, estic amb tu.

La carta esferica

Mai no heu seguit un mapa amb els dits? Mai no us heu imaginat recorrent aquelles carenes, creuant aquells rius, visitant aquelles taquetes que representen pobles?

Recordo un llibre, molt maco, d'un cartògraf que dibuixava els seus mapes a partir de les epístoles dels viatgers. Un llibre deliciós. Lamento no recordar el nom, però no és La carta esfèrica, no...

Avui, en un descans de la feina, m'he descobert seguint amb els dits la planificació de les 28 setmanes de preparació per l'Ironcat'08. I he tingut aquelles sensacions : nedar hores i hores, amb sol i amb llum artificial, rodar en bici (sí, descreguts) tapat fins les orelles i amb els peus congelats, correr pel bosc perseguint la meva ombra o potser el meu somni...

Durant 28 setmanes, aquells quatre fulls amb molts gargots seran la meva carta de navegació... No sé que em deparen aquestes 28 setmanes, ni si tant sols arribaré al final o cauré pel camí o cauré el dia de la prova. Però estic segur que no seré el mateix que ara escriu això. Crec que, ara per ara, el repte m'ultrapassa, però espero que la meva carta de navegació em faci créixer i mereixedor d'un cognom que ara no goso ni pronunciar ni escriure...

Jolin, estic fatal...

MOTIVACIÓ IRONCAT

Llegit en un foro que al seu compte ho va llegir d'un altre. Pensaments d'en Talin, potser (no, segurament), una de les referències de la Ll.D. a Espanya :

"Ante todo se ha de decir que no hace falta ser un superhombre ni una supermujer para finalizar un triatlón distancia Ironman, simplemente se debe tener una mediana condición física y algo de constancia en los entrenamientos, sin necesidad de llegar a la obsesión, y quizás eso si, estar un poco loco. . . . Por qué sino, a qué persona normal le gusta torturarse durante tantas horas entrenando o compitiendo..., pero ya sabéis, hay que estar un poco loco para seguir cuerdo en esta vida ¿verdad?. De acuerdo que para acabarles en 8 horas la madre naturaleza te tiene que haber dotado de unas cualidades algo más especiales, pero esos son otros..."

Buff, després de la rebolcada del cap de setmana, tinc més dubtes que respostes, i necessito una bona dosi d'autoconfiança...

HELL ANGELS NEVER SLEEPS !!

Ahir va ser un dia tant dur com especial. Vaig aprendre molt de mi i dels meus límits.

Vaig canviar la travessa de l'Ampolla (on hi eren els dos cracks Joan-Marc i Robert) per una sortida "Hell Angel" amb l'Oscar i en Ferran, a més de quatre Provis (del Provençalenc) més...

Itinerari, casa-La Roca -Parpers - Orrius - Parpers - La Roca - parada de la cocacola - casa. Arribem a Orrius tranquilament; baixo Parpers pel cantó Argentona tant cagat com sempre (vaig fer un recto que no em menjo al Ferran de miracle, en plan F1 el dia de la pluja). Pujem a Orrius i aguanto fins just abans del Death Point. La unica forma de posar més pinyons a la bici era agafar una pinya de pi. Giro cua (amb molta ràbia; cauràs tard o d'hora) i abans de pujar Parpers noto al Hell Angel sobre mi. Abans que em doni lo seu, menjo una mica. La tornada, en formato "contrareloj". Ja havia gastat els cartutxos amb el H.A. de Parpers, i el H.A. de la carretera em va donar cera pel davant i pel darrera...

Menció especial a l'Oscar, que em va cuidar com un nen i va fer que l'embranzida no fos tant dura. Va fer mal, però vaig aguantar...

Segona part : A la tarda havia quedat per trobar-nos, tot corrents, amb la Gemma i en Jordi. Arribo tard perque soc un +¡)&%$" desastre. Total, que veure'ls em costa 18km de cursa. Els primers 9km, estupendus, però els darrers anava mort. Acostumat a anar a 4'50" quan vaig petat, veure algun 5'20" em va fer tant de mal a l'orgull com de bé a la humilitat.

Vull ser finisher, i sé que entrenaments com aquests han de caure molts, i seguits. I que el dia de l'IC els primers km de la marató seran com els darrers 9 i encara serà pitjor. Ja em puc anar preparant. Ser Finisher no es regala, ni val només amb desitjar-ho. S'ha de mereixer, i ara, jo, estic a l'inici del camí. No diré que no m'ho mereixo, però sí que sé on puc caure del somni.

Nota mental : millorar la hidratació i alimentació. Provar coses i estratègies. La pàjara nocturna va ser molt forta i em va recordar les de la marató 2004...

Nota mental (2) : Vaig riure molt amb la Gemma i en Jordi. I això que jo estava més p'allà que p'aca !! Per cert, el proper cop li dire al meu veí "brigada roja" que em tiri la porta al terra...

26.11.07

Aquest és el dia.

26 de novembre, 24 setmanes fins el 10 de maig de 2008.

IRONCAT

On the road again.