II ULTRA TRAIL DU MONTNEGRE - Gran Premi “Pàjares del Maresme” - Edició Marató.

1.800m de desnivell acumulat. Pa'habernos matao...

La veritat és que un no és invulnerable ni infal·lible ni in-de-res…

I el més normal és que petis per algun lloc. Diumenge vaig petar “guapamente” en la segona edició de l’ULTRA TRAIL DU MONTNEGRE Gran Premi “Pàjares del Maresme” - Edició Marató.

Després de 2h i pico realment a ritme infernal, i després de baixar petat el turó de Montgrós, vaig acabar de buidar-me a escassos 2km de Sant Iscle. Cal dir com a eximent que dissabte vaig fer l’animal pel matí (entreno de bici en format contrarrellotge) i al vespre estava “mussolejant” a Sant Quirze (cursa nocturna a ritme força viu, també).

Això sí, la vista des de Sant Martí del Montnegre paga el barrigassu. Llàstima i sort de no haver-ho regat, perquè si no, igual li dono nom a un turó d’aquelles contrades…

Lo dit, que un no és Super-res, i tot suma, tant per bo com per dolent...

En fin, que el cos es savi i és ell qui diu quan toca descansar...

I ULTRATRAIL DU MONTNEGRE - Gran Premi Purina - Dog Chow

Peaso perfil

Maravilloso track

Dia : 14.02.09

Hora : 08.30, aprox

Participants : 2

Distància : 24,720 km

Sistema de cronometratge : pa'qué?

Mesures antiretalladors : fer 9 km de més buscant la p**a pista que mena a la torre de vigilància...

Circuit : Difícil de descriure. Diguessim que vam sortir de Can Ginebre, a Sant Iscle; després entrem en una nebulosa de difícil record, vam acabar al Turó Gros i tirapa'tras.

A destacar :

- Invenció del fartlek caní. Mai de la vida havia corregut tant per salvar els meus mitjons...

- Confraternitzatció amb els sherpes de la zona. Sense ells, encara estariem donant voltes...

- Quins moments tant emotius en la intimitat del sotobosque...

- A falta de Woll, nos apañamos con Heineken + Estrella...

- Moltes rises i 3 hores d'un entreno de putamare, en bona companyia i un entrepà amb millor companyia, perque es van afegir tres noies molt maques i simpàtiques.

Hi ha dies que amb petites coses es fan grans...

National Geographic

Encara que no ho sembli (que crec que sí...), això es la serralada de Collserola...

No és habitual, però de vegades les torrades duen guinda, i la de divendres duia aquesta...

Pueblerinu en Madrid

(imatges "gentilesa" de Chelo Quero)

Per dos dies no em va agafar aquesta estampa... llàstima !!

... I llàstima que no hi hagi foto de l'estàtua a l'àngel caigut coberta de neu...

Si, em declaro fascinat per Madrid, pueblerinu amb boinaroscaxapa i tot... :-)

Operacions vàries...

Per l'any 2009 tenim varis operatius engegats...

- 22.03.09 : Operació llamborda, també coneguda com Operació Lambrusco

- 16.05.09 : Operació Lagavulin (y punto)

No hi ha res com tenir amics...

MATAGALLS - GRANOLLERS

Matagalls, les Agudes i el Turó de l'Home.

("gentilesa" d'en Xeix)

Aquesta travessa ha set espectacular. Ha deixat una emprenta difícil d'esborrar.

Tot el conjunt ha set increïble. Compartir més de 20km amb la fura Ramon (bé, ell estirant de mi...) és un luxe que no pensava tenir, pujar a trenc d'alba el Matagalls pel coll Bordoriol amb un vent que presagiava un cim èpic, arribar al cim del Matagalls, un dels mites de la muntanya a Catalunya, en unes condicions tremendes de vent i fred, trobar-se allà dalt amb el Lluis i en Carlos, un amic que feia anys que no veia, enamorat de la muntanya, també. La baixada cap el coll Formic cridant i (re)lliscant per les plaques de neu. Els kilòmetres en solitari, barallant-me amb mi mateix, el dolor i el cansament. Els diferents paisatges al llarg dels 40km (oficials; ja seran més en la realitat)...

I el mal de cames que encara porto !!

... però paga la pena. Potser no tenim sort, però som afortunats...

Trepitjant història...

Diumenge, al forn de pa, i mentre que faig cua, agafo la gacetilla municipal. Una noticia :

"Dins de les jornades "A les armes, colomencs!" commemoratives dels bicentenari de la Guerra del Francès (1808-2008) a Santa Coloma de Gramenet, el Museu Torre Balldovina ha programat una visita guiada al Pla del Campament...

En un recorregut pel arc de la serralada de Marina, s'explicarà els fet ocorreguts in situ al Pla del Campament, zona situada al voltant del Monestir de Sant Jeroni de Murtra i al planell de les Ermites (de Sant Onofre i Sant Climent) i fins al Puig Castellar, on hi havia establert un important contingent de miquelets comandats pel general Milans del Bosch..."

I la noticia continua explicant que la zona on habitualment entreno i em deixo el fetge era una zona estratègica per a atacar els destacaments de tropes napoleòniques situats al pla de Barcelona, primer per la seva posició en alt i per les zones boscoses de la Conreria.

Lo dit, trepitjant història. Qui m'ho havia de dir...

NEFTENGA

2.03'58"

Sense comentaris. El més gran entre els grans

Quina mandra...

Macca, #1 a Hawaii'07

En Gerard Queralt, de la llista de triatló, ha fet un escanneig dels 20 primers classificats a Hawaii, buscant si tenen o no web i si està actualitzada...

Ho copio a lo brutu, per no posar-lo a l'apartat de links. Ja els aniré passant !!

De los 20 primeros clasificados en Hawaii:

1. McCormack, Chris: http://www.chrismccormack.com/ Actualizada.

2. Alexander, Craig: http://www.craigalexander.net/ Actualizada.

3. Sindballe, Torbjorn: http://www.sindballe.dk Actualizada.

4. DeBoom, Timothy: http://www.timdeboom.com Actualizada.

5. Vanhoenacker, Marino: http://www.binkmarino.be/ Acutalizada.

6. Lieto, Chris: http://www.chrislieto.com/ Actualizada. Blog de kona: http://lietokonadiaries.blogspot.com/ (también puede escribir gente de trek)

7. Llanos, Eneko: http://www.arrakis.es/~llanos/menu.htm Abandonada.

8. Van Lierde, Luc:

9. Lovato, Michael: http://www.michaellovato.com y http://www.michaellovato.blogspot.com/ Actualizado.

10. Vernay, Patrick: http://patrick-vernay.xtriathlon.com/ Ultima actualización del 27 de setiemebre.

11. Pontano, Francisco:12. Jammaer, Bert: http://www.bertjammaer.be/ y http://bertjammaer.blogspot.com/. La web en construcción y el blog actualizado (está en aleman o holandes).

13. Sturla, Eduardo:

14. Vytrisal, Frank: http://www.vytrisal.de/index.php No se actualiza desde Frankfurt.

15. Bracht, Timo: http://www.timobracht.de/ Actualizada.

16. Riesen, Stefan: http://www.stefanriesen.ch/index2.html Actualizada.

17. Longree, Maximilian: http://www.longrees.de No se actualiza des de Hawaii 2006

18. Goehner, Michael: http://www.michael-goehner.de Actualizado.

19. McKenzie, Luke: http://www.lukemckenzie.com/ Medio actualizada. Ha puesto el resultado de Hawaii pero nada más.

20. Zamora, Marcel: http://www.marcelzamora.com No se actualiza des de Monaco 2006. Pero las actualizaciones tampoco puede ser muy extensas porque hay más espacio para fotos que para texto. Esto si, la más bonita y de largo, de los 20 primeros clasificados en Hawaii.

*Para considerar actualizadas, he mirado que escribiesen algo en fechas cercanas a Hawaii.

Viatge a Ítaca

Avui llencem la casa per la finestra i perdem el nord directament...

Lletra de Viatge a Ítaca, de Lluis Llach

I
"Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Itaca t'ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Itaca

t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,

sabràs el que volen dir les Itaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny

dels arbres caiguts que ara us empresonen,

i quan els haureu guanyat

tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,

més lluny de l'avui que ara us encadena.

I quan sereu deslliurats

torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,

més lluny del demà que ara ja s'acosta.

I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el Déu dels vents

el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures, plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers

si al seu poble són fidels,

el velam del seu vaixell

afavoreixi el Déu dels vents,

i malgrat llur vell combat

l'amor ompli el seu cos generós,

trobin els camins dels vells anhels,

plens de ventures, plens de coneixences."

Aquesta cançó m'endú bons records d'adolescència, de quan la vida s'obra plena d'oportunitats. Ara, es continuen obrint portes, però el vaixell ja acumula molta càrrega i modificar el rumb és dificultós...

Una força de la natura

Transcribeixo un fragment de l'article "El imponente Sébastien Chabal se erige en el ídolo de toda Francia", aparegut avui a la Vanguardia.

No se sabe si Sébastien Chabal se cayó en la marmita de la poción mágica cuando era pequeño, pero lo cierto es que no se veía nada parecido en Francia desde los tiempos de Vercingétorix. Con una envergadura imponente -1,92 m de altura y 113 kilos de peso-, músculos de acero y aspecto inhumano, este segunda línea de la selección francesa de rugby se ha convertido a sus 29 años en la sensación de la Copa Mundial de Francia 2007, donde está haciendo alarde de su devastadora fuerza. Los aficionados franceses lo adoran en igual medida que sus adversarios le temen. Y los medios de comunicación lo han encumbrado ya como la estrella del campeonato. [...]

La veritat és que el pàjaru fa una por de cuidadu, i qui hagi vist els seus placatges no es queda indiferent...

EL ERIZO, ESE GRAN DESCONOCIDO

Existeix una varietat d'eriçó força rara, però molt apreciada pels experts. El famós "kunnius levantesis". Tot i el seu nom científic té querència per les latituds septentrionals, allà on l'Osa Major i les Aurores boreals juguen...

De fet, és expert en el rar art dels metalls finesos, tot i que s'ho estudia tot a una distància prudencial...

Bien, este post gamberro es para hacerle una pequeña broma a una amiga, y que vea que este blog "de deporte" trata de todo menos de deporte...

GAMILLIGA 2007

Bé, aqui teniu la classificació de la II Gamilliga, edició 2007.

• 439 punts - Robert (CAMPIÓ)
• 389 punts - Mascle α
• 371 punts - lotioplanxa
• 315 punts - Kel
• 290 punts - L'arlequí
• 267 punts - sprintcraig
• 261 punts - L'enterrador
• 223 punts - Ironyoyito
• 218 punts - Orcoman
• 206 punts - hdfcat
• 116 punts - Jordi Espanyol
• 110 punts - L'arlequina
• 088 punts - La teniente
• 079 punts - Toni Arco
• 079 punts - entrinandu
• 068 punts - Joan Marc
• 000 punts - Enric Hernández
• 000 punts - Jordi Meneses
• 000 punts - l'exiliat

Què dir? Pues que pels pèls no he fet finalista. Que la pàjara d'ahir va fer que no pogues disputar-li al mestre Ironyoyito el 8è lloc i que m'ho he passat teta...

Diria que l'any passat vaig fer 8è, però és clar, crec que erem 9... :-D

I Marató de Zaragoza (2)

Continuo en el núvol, i us poso un post que he afegit en un foro...

En serio, el fet d'haver fet com vaig fer el Marató de ZGZ ha canviat alguns esquemes mentals personals que tenia...El darrer marató que vaig fer (2004) va ser desastrós. Vaig fer la meva millor marca (potser no la supero mai i no m'importa), però vaig pagar un preu molt car. No va valdre la pena, doncs.

Aquest es va iniciar com una juguesca i l'aposta decidida de recolzar els companys/amics que l'organitzaven. He volgut preparar-la, però la mandra per una banda (saber què significa sacrificar sis mesos de la teva vida tira una mica enrrera), i el meu pas al triatló han fet que només el volum en hores d'activitat sigui decent.Durant la preparació, he viscut, he preparat les proves que volia preparar, i fins la setmana abans no he estat conscient de que tenia una marató. Massa arriscat, ho reconec...

La setmana abans ja heu llegit que estava de los nennnnnviosssssss. I no volgueu saber com estava a l'escalfament. Em notava estrany, rodejat de gent que havia dedicat sacrificis i esforços a aquella prova, i jo per allà, com si fos la cursa de la Mercè (amb tots els respectes a les dues curses).

I va sortir el marató que jo volia viure. Incertesa i por al començament, molta por, producte de les experiencies anteriors. Estar "en la bombolla", que diuen els ianquis, quan tot flueix fàcilment, i gaudeixes de la cursa. Ser conscient de que ja no pots més, que fins aqui arriba el teu cos i que el que et durà a l'arribada viu serà la teva força mental. Dolor, patiment i impotència, però al final renaixement i acompliment d'un somni.... jo volia viure una marató com la vaig viure diumenge, i així va ser. Quan un viu així una cursa, a qui l'importa la marca?

Pels qui em coneixeu, sabeu que havia estat un enamorat de la marató, i havia perdut la fe. Ara, l'he tornat a trobar, i hi ha una frase de la meva admirada "Chusica" Zorraquin que ho resumeix molt bé : Hoy la maratón y yo hemos saldado una deuda pendiente, yo la he tratado con mucho cariño y ella se ha dejado querer sin poner excesiva resistencia

Així va ser...

Per altra banda, el meu neguit ara és saber si podré viure així el meu debut en distancia Ironman, tot i sabent que cada prova és un mon, i una de més de 10 hores pot ser dramàtica...

Bé, perdoneu el consultori sentimental, però és que un està tou i...

42.195 AGRAÏMENTS

Al pas per la mitja, en un típic "tejoneig"

... i em faltarien 42.195 més per no deixar-me ningú.

Aquests dies he rebut moltes mostres d'ànim i de suport a la meva enèsima insconsciencia : fer la I Maratón de Zaragoza "a pel", sense cap mena de preparació específica i amb un mes previ de competicions caòtiques. Estic eternament agraït, i no goso posar cap nom per no deixar-me ningú...

Mai faig cròniques, perque no s'em donen bé i em sembla un exercici de narcisisme, però avui crec que tots aquells que m'han recolzat es mereixen saber com va anar...

06.30 - Sona el despertador. Estic estranyament tranquil...

07.00 - Baixo a esmorçar; només un parell de pirats més que faran el Marató i jo...

07.34 - Pago l'hotel i vaig, tot fent un passeig, a la sortida...

07.50 - Arribo al Parque grande, lloc de la sortida. Em trobo amb els meus grans companys i amics Julio, Lobete (que grande eres!!), José Luis, Tortxu, Liza, Vegito...

08.22 - Estic dels nervis i vull anar a canviar-meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee !!

08.35 - Li deixo la bossa a una senyora gran que em genera grans dubtes de que aguanti l'estabilitat quan jo deixi anar la bossa...

08.35'30" - La senyora no cau... Bufffffffffffff

08.37 - Començo un simulacre d'escalfament, per a creure'm que d'aqui a 20' hi ha una cursa de la pera...

08.50 - Entro a la càmara de sortida. Entro en trance... M'abraço amb el Lobo i li desitjo una bona cursa.

09.00 - Sortim. Al posar la meva millor marca, i no la que vull fer, surto molt endavant. Sortim junts els del 10.000 i els de la Marató. Volta gran al Parque. Cal posar el freno i no emmirallar-se del ritme dels del 10.000...

Hi ha molta boira i faig bromes abans de la sortida amb la "configuración de seco", a imatge dels F1. La meva configuració "de seco" son les ulleres de sol (graduades) la gorra. Faig una configuració mixta : ulleres de sol. Durant 1.50' visc en una nebulosa, en part per la boira, en part per les ulleres entelades. Durant alguns metres de cada km vaig amb les ulleres aixecades en plan molon, i vaig millor, però amb una certa inseguretat.

Els primers son molt dolents, em vull retirar. Tinc molèsties a l'Aquiles, la boira em fa suar molt i no vaig còmode. Els km van caient a ritme com un metrònom, però la ment juga en contra...

Em deixo caure fins que David, que debuta en marató i debuta com a llebre de 3.30' (con un paaaaaaar) passa amb el globus del 3.30'. Finalment va punxar al 36k, però va ser una llebre magnífica, molt constant (com el seu sobrenom). El seguiré del 6k al 28k a més o menys distància, de vegades al grup, de vegades (com a la foto), despenjat...

Bueno, els km van caient. De sobte, sobre el 15k esdevé el miracle. Em trobo bé i eufòric, però controlat. Els musculs s'han escalfat, no fa mal res i tot xuta. Els ritmes continuen amb un marge amunt/avall de 5"/km. Un metrònom, vamos. Com diu el meu amic, "la gozo", i a fè que si.

Aquesta sensació em dura fins el 35k...

Sigamos... Pas de la mitja. Només creuar la pancarta (foto), noto un alliberament i tanco el puny amb força. He superat una barrera mental. Estic a la cursa, estic gaudint, estic bé. El grup és maco i va uniforme, excepte una noia amb samarreta blau fosc que fa la goma cap enrrera després s'ajunta. La noia que veieu que mira el rellotge, la seva llebre, el noi del Victor Go! (Cesar)... Tinc una sensació de control de la cursa bestial, segurament perque no vaig per sobre de les meves possibilitats.

A l'avituallament del 25k visc una situació inaudita, la batalla de l'avituallament. Els del 15k i 20k van anar com rellotges, molt ordenats i tranquils, però en aquest la gent es posa nerviosa, es comença a apilotonar sense motiu i es fa dificil agafar algo. Jo, que m'ho miro de darrera, m'obro fora del grup i espero... I espero tant i tant malament que se m'escapa David i el seu globus 100m... A la merda... No intento atrapar-lo per a no gastar, i em quedo en terra de ningu...

Km 35. La muette. Al 33k es creua de tornada el Puente de la Fuentes, al costat de l'Expo. Fa pupaaaaaa... Començo a anar mort de cames, molt dures. M'estan dient que on anava jo tant llest a fer una marató sense entrenar res de res, només rodatges a ritme mig, sense passar de 60' i una tirada de 22k dos setmanes abans... El marató es cobra el seu preu...

Del 35 al 41k, vaig mort de veres, però avenço gent (¿?). Es un tram dur, solitari i amb una mica de pujada, potser un 1%-1,5%, però fa mal, de veritat. Al 38 passo a l'Albert, company de club que no sabia que la feia (¿?) i que ha punxat. No puc fer res, un altre cadaver...

El km 41 entra al Parque Grande per un lateral. Espectacular. Ploro. La gent anima moltissim, molta gent a l'entrada. Una recta de 200m plena de gent cridant... Un gir en baixada dona pas a l'entrada principl al Parc. Impressionant és poc. Faig la volta en volandas. Un pare porta una nena de la ma. Em freno per a que surti bé a la foto...

M'aturo a tres passes, camino, miro al cel i li dedico a molta gent, a la que està amb mi i a la que està al meu cor. Miro el crono i... STOP, creuo la linia blava que separa el somni de la realitat...

... I la realitat és un mal de cames tremendu i un pajaron provocat per un plàtan atravessat... A mitja tarda ja he recuperat inclús millor que altres maratons, i avui no era el Typical Robocop Marathon Runner...

El migdia i la tarda passa amb un picnic i un sieston sota un pi als Pinares de Venecia, sobre el Parque Grande, rodejat d'amics i converses...

Per a acabar, unes paraules de la meva admirada Chusica, Maria Jesús Zorraquin, un luxe com a persona i com a esportista...

Hoy la maratón y yo hemos saldado una deuda pendiente, yo la he tratado con mucho cariño y ella se ha dejado querer sin poner excesiva resistencia

Així em sento jo avui...

De nou a tots, gràcies !!

Jon Blais "The Blazeman"

Conec alguns Finishers... Més aviat, tinc la sort de coneixer-los i de que m'iluminin amb el seu exemple...

D'aquests, la majoria, per no dir tots, tenen darrera una història de superació personal que va més enllà de la de suportar dures setmanes d'entrenament i el format d'una prova que per si mateixa faria enrrera a molts valents... Jo he compartit entrenaments i curses amb uns quants...

Entre aquests, una de les més impactants i que més m'han emocionat és la de Jon "The Blazeman" Blais (1971-2007). En 2005, va ser IM Finisher a Hawaii.

Per pudor i per les emocions que em recorren, no comento res més. Us convido a passejar-vos per ALS Warrior Poet i per un impressionant video de Youtube. Si el veieu, no quedareu indiferents...

De vegades, els veritables herois, els que dignifiquen la raça humana, els que ens allunyen de la barbàrie i com diu la web, fan del mon un lloc millor, no persegueixen una pilota, ni surten a la tele, ni fan tomate... Potser es creuen amb tu cada dia.

Aprofito aquesta reflexió per enviar-li una abraçada a Jordi "Jag75" Antolí. Amic, estic amb tu.

Un vespre de lluna plena...

Avui, entre pitus i flautes, he sortit a les 19.50 a còrrer... El sol s'havia posat, i quedava la llum residual, del color de l'hora incerta...

Decideixo anar a la muntanya. No tinc ganes de fer asfalt, tot i que això suposi un parell de rampes i una "aproximació" de 1.200m de pujada i fer tot l'entreno a les fosques.

Bé, porto una temporada amb moltes cuites i massa coses al cap, personals, professionals, esportives. Allà, al mig del bosc i sense haver-me creuat amb més de cinc persones en 45', he començat a pensar en tot una mica, i com no, en l'Ironcat... I en la preparació que se'm ve a sobre.

I, de sobte, en la foscor, al girar en un revolt, envait pels meus pensaments i banyat per la lluna plena, m'he trobat i m'he sentit ben sol. Una sensació estranya...

I de sobte, un instant més tard, m'ha envait una estranya sensació de pau interior...

Crec que tornaré més sovint a correr a aquelles hores i per aquelles pistes...

Una foto insòlita

Bé, encara que hi ha gent que es pensa que aquesta foto és producte del Photoshop, haig de desmentir aquests rumors...

Cortesia de l'Ara, la dona d'en Krlos, feta aquest matí al Triatló del Prat.

Tinc pendent dues cròniques, la del Triatló de Teruel i la del cap de setmana Mister 3, com l'han batejant...

CADA DIA

Cada dia trobo un motiu per correr, nedar o pedalar (encara que en KeL i en Bou riguin).

Cada dia trobo pensaments, coses per veure mentre que entreno, situacions, persones, reptes...

Cada dia em trobo a mi mateix al final d'una pujada, en el revolt d'una piscina, i miro de trobar-me en una rotonda (que malament que traço!!)

Cada dia estic més lluny del que no vull ser i més aprop del que voldria ser, i potser mai seré...

Cada dia em dic que soc afortunat perque m'hagi triat aquest esport. No soc gaire bó, però m'ha donat més satisfaccions a mi que jo bones marques a ell.

Cada dia somnio amb trobar-me vestit amb el neopré i amb molta por devant del desconegut al Port de l'Ampolla.

Cada dia somnio amb dedicar-li cada segon d'aquest dia als meus éssers estimats, als que hi seran allà, als que no hi seran allà i als que m'acompanyen des del cel.

Lo dit : SOM AFORTUNATS !!

(no em feu cas, que tinc el dia tontu...)

HELL ANGELS NEVER SLEEPS !!

Ahir va ser un dia tant dur com especial. Vaig aprendre molt de mi i dels meus límits.

Vaig canviar la travessa de l'Ampolla (on hi eren els dos cracks Joan-Marc i Robert) per una sortida "Hell Angel" amb l'Oscar i en Ferran, a més de quatre Provis (del Provençalenc) més...

Itinerari, casa-La Roca -Parpers - Orrius - Parpers - La Roca - parada de la cocacola - casa. Arribem a Orrius tranquilament; baixo Parpers pel cantó Argentona tant cagat com sempre (vaig fer un recto que no em menjo al Ferran de miracle, en plan F1 el dia de la pluja). Pujem a Orrius i aguanto fins just abans del Death Point. La unica forma de posar més pinyons a la bici era agafar una pinya de pi. Giro cua (amb molta ràbia; cauràs tard o d'hora) i abans de pujar Parpers noto al Hell Angel sobre mi. Abans que em doni lo seu, menjo una mica. La tornada, en formato "contrareloj". Ja havia gastat els cartutxos amb el H.A. de Parpers, i el H.A. de la carretera em va donar cera pel davant i pel darrera...

Menció especial a l'Oscar, que em va cuidar com un nen i va fer que l'embranzida no fos tant dura. Va fer mal, però vaig aguantar...

Segona part : A la tarda havia quedat per trobar-nos, tot corrents, amb la Gemma i en Jordi. Arribo tard perque soc un +¡)&%$" desastre. Total, que veure'ls em costa 18km de cursa. Els primers 9km, estupendus, però els darrers anava mort. Acostumat a anar a 4'50" quan vaig petat, veure algun 5'20" em va fer tant de mal a l'orgull com de bé a la humilitat.

Vull ser finisher, i sé que entrenaments com aquests han de caure molts, i seguits. I que el dia de l'IC els primers km de la marató seran com els darrers 9 i encara serà pitjor. Ja em puc anar preparant. Ser Finisher no es regala, ni val només amb desitjar-ho. S'ha de mereixer, i ara, jo, estic a l'inici del camí. No diré que no m'ho mereixo, però sí que sé on puc caure del somni.

Nota mental : millorar la hidratació i alimentació. Provar coses i estratègies. La pàjara nocturna va ser molt forta i em va recordar les de la marató 2004...

Nota mental (2) : Vaig riure molt amb la Gemma i en Jordi. I això que jo estava més p'allà que p'aca !! Per cert, el proper cop li dire al meu veí "brigada roja" que em tiri la porta al terra...