Ejem...

Em sé d'algu que necessitarà aquest trastu...

Operació llamborda

Salut i labrusco !!

Les tres dimensions del desert i els nedadors zen

(Aquest cop no poso foto de medalla, sino del desert...)

Diumenge vaig participar en l’Aquatló de La Ràpita, en el meu camí a l’autodestrucció (tres caps de setmana seguits competint en proves de mitja/llarga distància minen qualsevol). Una prova en família, amb la presencia inesperada de Pilar Hidalgo y Sebastien Gacon, tant grans esportistes com persones. Potser el fet de ser 16 participants va fer que estiguessin relaxats i propers.

Després de la primera carrera, amb un grup estirat, el desert. Dos voltes de natació a un triangle d’uns 1000m. Dins de l’aigua, cap referència. La tempesta, el vent, la corrent, va fer que el desert de l’aigua i el desert de l’aire s’unissin. Era impossible destriar on començava un i acabava l’altre. Un cop fora, al segon segment de cursa, en solitari, per la barra del Trabucador, l’estranya sensació de córrer literalment per un desert. Novament, el desert de l’aire i el desert de la terra s’havien fos en un. Per un moment la sensació de no haver ningú més va ser irrepetible...

I finalment, la sensació d’haver superat un repte, el repte de no donar-se per vençut quan els elements no juguen a favor, quan no tens cap referència i quan una activitat que creus per la ma et pot mostrar una part que desconeixies...

Els nedadors zen. A la meva piscina hi ha tres o quatre espècimens natatoris curiosos. Jo els anomeno “nedadors zen”. Tenen el curiós costum de nedar moooooooolt lentament, fent la part aèria de la braçada realment lenta, i durant un moment, en el punt més alt, el braç resta aturat mentre que avancen. Curiós. Requereix tal grau de concentració en el moviment del braç que per força ha de ser una pràctica zen...

YA SOY MORATONIANO !!

Escenifiquem-ho :

Platja de la Mar Bella, aproximadament, les 10.15 del matí de diumenge 5 d'octubre, sortida de l'aigua del Triatló de Barcelona, distància Olímpica...

Aixeco el cap, veig la vora de la platja. Localitzo la sortida La trobo, es un arc una mica estrany i fosc, dificil de localitzar pels "gatoyesos" com jo. Reoriento la braçada, peus a la sorra, em baixo el neopré, entro lateral, un tiu em talla la traçada i... CRACK !!

Em foto una hòstia al peu amb aquelles travesses que conformen la pasarel·la de la platja. Quin maaaaal !! A la T1 ni m'hi fixo ni tinc temps ni em recordo. Faig la bici. A la T2, amb el canvi de sabatilles, per curiositat, miro. Un tallet en un dit. Quan acabo i em trec les sabatilles, al costat del dit amb el tall hi ha una forma blaugrana que és o era un dit... QUIN BLAU !!

YA SOY MORATONIANO !!

Amb un acurat tractament d'ibuprofé, gel i una mic de cuentu, perque no, avui ja sembla un dit, tot i que continua amb uns colors molt macos...

I la resta?Bé. Natació ben guarra, amb molts cops, enfonsades, estirades de peu i demés, com a mi m'agrada. A l'inici de la segona volta "tiren" a l'aigua als de la 3a sortida, just quan passem natros. La guerra, vamos... La bici, bé fins el 30Km. A partir del 30k van sortir els km de bici que no he fet i els de marató que vaig fer la setmana passada. Circuit macu i paissatgistic, amb parts ratonils i girs de 180º que no afavoreixen als globerillus com jo. I la cursa a peu, agònica, com pertoca a un triatló. Avanço gent, però encara estic lluny de l'aniquilador que era. Temps al temps.

Continuem camí de l'autodestrucció. Next station, Aquatló de La Ràpita, Campionat de Catalunya Absolut... El Barril i els seus musclos i escopinyes m'esperen !!

NOTA : ja te nassos que les uniques fotos oficials meves siguin a la bici. Si és que els fotògrafs tenen molt mala idea... :-)

NEFTENGA

2.03'58"

Sense comentaris. El més gran entre els grans

El olor de las grandes batallas

Dissabte, 27 de setembre. 11.30 hores. Al sortir de l'Estació, en el més pur estil Maximo "Gladiator" aixeco el nas, miro el cel i ensumo. Envio un sms : "Se respira el olor de las grandes batallas". Zero vent, sol, un pel de fred. Zèsar em confirma que el dia s'ha aixecat amb boirina, però no tant espesa com l'any passat.

Diumenge 28 de setambre. Maratón de Zaragoza. El dia. Continuo amb "aquell" olor al nas. El dia serà gran, molt gran.

Totes les maratons son especials i diferents. Aquesta em queda al record per ser la que amb diferencia pitjor i amb menys kilòmetres he preparat, i en canvi m'ha donat més satisfaccions interiors. M'he dedicat a aprofitar el magnific dia i gaudir de l'ambient i del paisatge. Diria que he visitat racons desconeguts d'una ciutat que visito sovint a ritme de rodatge.

He gaudit de cada km des de l'inici al final. A partir del 36k els kilòmetres no acumulats han passat factura, i he patit com crec que en cap marató. Però me n'he sortit. Ramon, quina gran frase, la mítica "Hem de sortir vius d'aqui". M'ha acompanyat del 36 al 41,5k. A partir d'allà he recuperat l'ànim i m'he dedicat a dir-li als companys de cursa que es possesin guapus, que no es pot arribar amb cara de mort.

Dit i fet. En 10 maratons, aquesta és la primera i única que entro amb un riure d'orella a orella.

M'he enrecordat i he corregut per tanta gent que m'estimo que em sembla injust dir ni un sol nom. Esteu al meu cor i ja sabeu qui sou... ;-)

Ja em renovat el carnet de maratonià 2008. Ara, a per nota a Donosti !!

Next station : Triatló de Barcelona - distància Olímpica.

"No hay mayor victoria...

... que presentarse en la linea de salida sabiendose derrotado"
Antoine de Saint Exupery

Bé, no és de Saint Exupery, pero com m'agrada el Petit Princep, m'agrada la frase i ell no em pot replicar, pues adjudicada li queda...

I això vé a raó de que a deu dies vista de la Marató de ZGZ, porto menys km de la bici del Papa, que quan passo dels 90 minuts d'entreno veig aparicions en en altres segles es qualificarien de miracles i es mereixerien una ermita, i que sé positivament que patiré...

... però bé, a aplicar la frase, tancar el ulls i tiraquetevas...

Triatlón para dummies

sin pelos en la lengua, con pelos en las patas...

Ingredients :

- una bici

- un casc

- un parell de sabatilles de bici

- un parell de sabatilles de còrrer

- monu triatlètic (que és más molón)

- ulleres de natació

- pseudoprojectedetriatleta (servidora de vosté)

Lloc : Sant Vicenç de Castellet.

Preparació : agafi's els ingredients i barreji's en el lloc. Il·lusió i ganes al gust. Vistes de Montserrat baixant a 40imolt Km/h...

Resultat : grandissima matinal de la Diada. Natació en piscina, circuit de bici durillu amb llantassu inclós a partir del 10km. Circuit de cursa per cridar la mama. Entrepà de butifarra espectacular.

Felicitats a Tijaman pel seu podi veteranu, ell que remugava...

I love this game.

Next station : Zaragoza Marathon

El clan de les ombres

"son" she said "have i got a little story for you..."

Servidora sempre intenta sortir a correr a la mateixa hora, però casi mai ho aconsegueix. Les horas s'allarguen. Avui ha estat un dia d'aquests, i entre pitus i flautes he acabat sortint a les 20.15...

He decidit, casi instintivament, tirar cap a la muntanya...

En aquells instants, el dia deixa pas a aquell moment incert entre la llum i la foscor en el qual les ombres deixen d'existir...

"...i...i'm still alive"

Segur? No. En aquell moment les ombres abandonen els peus dels homes per a formar part de la silueta. I és quan no et creues amb persones, si no amb ombres. Ombres silencioses, ombres que esbufeguen, ombres al cap i a la fi...

I en aquell moment et preguntes perque tot no pot ser així...

is that the question

and if so,...if so...

who answers? who answers?

i...i...i'm still alive

i...i...i'm still alive

i...i...i'm still alive

i...i'm still alive

... i de fons, "Alive" de Pearl Jam. Irrepetible.

Pepitugrillu

Bé, pues mi pepitogrillo de turnu que em diu que actualizi el blog o em caduca...

Actualizado está.

Será el calor ...

(dedicat als meus amics "Los Multielásticos", porque "Hoy seremos grandes...")

Durant tres setmanes, aquest ha estat el meu hàbitat...

Durant tres setmanes, molt esforç, exigència, disciplina i sobre tot molta il·lusió per a començar a posar els ciments d'un equip. La darrera setmana ha estat la fita de tres anys junts, sacrificant estius a canvi d'una carta a l'octubre...

La generació 92 marxa cap amunt, es llei de vida.

Gracies a Paloma, Irene, Lara, Izaskun, Olga, Laura, Alicia, Maria, Rebeca, Paula i Àfrica, les supervivents de 40 noies, per tres anys d'esforç i dedicació, i de fer-me veure que podem ser grans si sempre entrenem per millorar, sense que importi quina hora és o haver d'anar corrents sense dutxar-se a dinar o sopar per estirar els entrenaments, de fer kilómetres per veure un partit, d'aprendre que l'èxit no val res si algú es queda pel camí...

Enveja sana de qui es queda per a intentar que la generació 94 sigui, al menys, digne del vostre record...

De nou, GRÂCIES !!

Buena Vista Social Club

Avui he fet un entreno "social".

L'objectiu al sortir de casa era anar a Can Dragó, fer més voltes que ningú, fondre algún company de grup, arribar més torrat que una espardenya a casa, tot molt adrenalínic i molt jevi-extreme...

Arribo i no els veig... Faig una volta per fora i tampoc. Miro dins les pistes i els veig a la gespa ¿?¿? Avui tocar córrer pel jardí????

NO

Avui un grup tenia 3x1.500 a un ritme ofensiu per les meves oïdes, i un altre un 2x5x200m a ritme Match-2.

QUE HA FET EL MENDA?

- Xerrar amb el "Mudo" (no rieu), que s'ha apuntat a la moda del tapping de colorets...

- Xerrar amb en Fabi, que amb 60 anys roda als meus ritmes de sèries...

- Veure Olguita tocar-se la ***** a 4'00"/Km...

- Xerrar amb en Coque i convènce'l que faci l'Espluga al juliol...

- Xerrar amb el Fede, que posa nerviós de lo nervi que és...

- I tornar-me cap a casa fent recerca visual de perdius, cordornius, pulardes i altre aviram...

Total, que un entreno que no havia d'haver baixat de 20km en la meva ment s'ha convertit en un trote "lucepalmito" per les pistes...

També he aprés que, tot i que la vanitat és un tret de caràcter, també ho és la humilitat i el fet d'acceptar que en aquest mon tots som nouvinguts...

Sense comentaris

Tom Waits (algo així com l'enviat de Déu a la Terra) actuarà el proper 12 de juliol al Kursaal de Donosti i els dies 14 i 15 a l'Auditori del Parc del Fòrum de Barcelona en el decurs de la seva gira Glitter and doom Tour.

Preu de les entrades a Barcelona : entre 100 i 125 euracus.

Lo dit, sense comentari (o sense que dintre de comentari hi hagi una grolleria, improperi o paraulota més o menys escatològica).

Two Stones Race

(o sia, la Pujada a les Dues Pedres)

Feia quatre o cinc anys que no la feia, i enguany em venia de ganes. Com sempre, jugar a casa es fotut, en part perque et sents incòmode competint en llocs per on entrenes (la mentalitat és totalment diferent), amb el comporta a nivell de ritmes, i per la incomoditat de veure molta gent en llocs en els quals en 40 minuts no veus un ànima. Com a contrapartida, l'organització és acollidorament familiar, el locutor hi posa la seva i es fa a 3' de casa...

El dia es va aixecar rúfol, i 30' abans de la sortida ja plovia amb ganes. Va estar plovent amb desigual força tota la cursa. Al coll de la Vallensana una bonica boira no deixava veure més enllà de 50m...

La meva cursa en plan gasosa. Moltes bombolles fins el km 5, pujada massa forta de la Hípica i a l'arribar a la trialera de la Vallensana ja anava més pa'llà que pa'cà... Sort que la baixada de l'antena la tinc coneguda, i això és important per no anar-te pel terraplen...

Una cursa maca, tant en organització com en recorregut en la qual em canviat unes vistes magnifiques sobre els pla de Barcelona i el de Badalona i Montigalà per unes condicions metereològiques que amplificaven l'èpica. Diguessim que és una cursa de muntanya de dificultat mitjana, però trencacames...

En fin, una altra més, una altra menys...

L'Alba

Intentar parlar d’una cosa que has estat desitjant fer i que per diversos motius has anat posposant, no és gens fàcil. S’acumulen el sentiments, i es barregen els de les expectatives amb els de la pròpia cosa...

Aquest és el meu cas amb la Cursa de l’Alba... Feia 10 anys potser que la volia fer, i entre pitus (altres curses) i flautes (altres coses), no ha estat possible fins aquest any.

Com això de les cròniques no és lo meu, em quedo amb detalls, instants...

- La duresa del temps climàtic : tímid sol a la sortida, tapat pujant, boira a Sant Jeroni, pluja pel pla de Sant Joan, algo de solet baixant i de nou tapat...
- La pujada i baixada del tram final d’escales a Sant Jeroni, entre la boira. Un moment adrenalínic i amb una certa tensió.
- Creuar pel monestir amb apenes cinc persones.
- La baixada de les Bateries. Dura, però penso que, en sec, encara podré baixar millor. Tot i que em refiava de les meves sabatilles, no les tenia totes...
- El toc de campanes del Monestir baixant. Jo pensava que tenia el monestir per sobre meu, miro a l’esquerra i... estava encara molt a sota !!
- El fet de trobar-me amb molta gent, alguns habituals de les curses i altres coneguts.
- I no pot faltar... el tros d’entrepà amb butifarra que em vaig crospir tot assegudet en una taula, mirant la muntanya !!!

Montserrat és una muntanya sagrada pels catalans. La seva història i el seu relleu la fan úniques. Potser una forma respectuosa d’apropar-se és en silenci, cadascú ho veu d’una forma. Jo només recordo, en el tram més dur psicològicament (el tram de les escales del Monestir a Sant Jeroni) una cua de corredors pujant en silenci, més o menys fatigats, el soroll d’aigua caient a la meva esquerra i un fort vent que arrastrava la boira...

Torrada Marinera o l'enigma del "oso hormiguero"

plànol de la torrada

Bertus i servidora anomenem "torrada" als circuits per entorn natural, generalment per corriols i alguna (auto)pista forestal. Hi ha poques consignes :

- 90' de durada i 15km de recorregut
- abans trepitjar un corriol que una (auto)pista forestal

I fidel a aquestes premises, ahir vaig aventurar-me pels meus dominis. I de la torrada a la Serra de Marina surt la famosa Torrada Marinera, que espero que sigui versió 1.0...

No son 15k, sinó 16,2k. El GPS no em detecta res fins arribar a la (auto)pista d'entrada al Parc, junt a Torribera. Esquemàticament, el tema es pujar a la Creu de Montigalà, anar a buscar la Torre de Vigilància alfa per darrera del Turó del Pollo, fer la Vallensana i baixar per una (auto)pista paral·lela al camí de la Carrerada; passar el Monestir per darrera i baixar cap a casa.

Crec que si estiro una mica més el tema, arribo a 20km macus perque si. Terreny ondulat per (auto)pistes forestals i algun corriolet modest. Vistes magnifiques ahir al vespre, amb el crepuscle a sobre... Cal dir que vaig clavar el temps (bé, 1.27'...)

Perfil. Fa por però menys

És un circuit maco on lligues falsos plans amb pujades moderades/dures. Crec que pot ser un magnific circuit llarg per a veure si s'està fort... ;-)

Lo mismo que hacemos todas las noches, Pinky...

Qui recorda "Animaniacs"?

Hi havia dos personatges, Pinky i cerebro, que sempre intentaven de conquerir el mon. Els capítols acabaven amb aquest diàleg...

Pinky: - ¿Y qué haremos esta noche Cerebro?
Cerebro: - Lo mismo que hacemos todas las noches, Pinky. Tratar de conquistar el Mundo !!

A la vida, s'ha de perseverar. Per molt que es tanqui una porta, cal seguir picant. I, de vegades, es tracta de passar de la porta i fer un forat a la paret, però si tens els objectius clars, tot suma...

Aps... Feliç Sant Jordi !!

Catarsi

Circuit torrador de divendres. Maco perque sí.

Des del moment en què vaig renunciar “oficialment” a l’Ironcat, he sofert una curiosa transformació.

Com si m’hagués alliberat, els entrenaments, sobre tot els de cursa, que eren força fluixots han passat a sorprenents. Dos sessions de 20’ a ritme per sota de 3’50”/km i tirant del grup, manat, organitzant, i una sessió de sèries de 1000m per sota de 3’30”, a més d’alguna torrada per muntanya feta a bon ritme.

Potser el fet de veure que no hi arribava em llastrava, o potser el fet de tenir que buscar objectius nous m’ha revifat...

Com diu el meu amic Moreno, “hay que ver cómo es la puta mente humana”

A considerar...

Un dia perfecto para los canguros

(Aquest títol sense solta ni volta vé arrel d'un relat curt d'un autor japonès que el meu germà estava llegint l'altre dia...)

Bé, tot a la vida arriba. I també arriba el moment de prendre decisions.

Renuncio a l'Ironcat 2008

No he pogut entrenar bé. Hauré fet dos mesos "correctes" de volum, i amb això, i la meva experiència (que es nula) és un suicidi. Les darreres tres setmanes, per diversos motius, tampoc he pogut entrenar com jo voldria, i a més porto una setmana amb dolors musculars que no associo a la fatiga. A més el coco no ajuda, i no aconsegueixo focalitzar la meva energia en l'Ironcat. Tot suma...

Una persona molt propera a mi em preguntava si em feia mal el fet de prendre aquesta decisió. No. No perque crec que en cap moment he estat en condicions d'afrontar un repte com aquest, i per tant, no tinc la sensació d'haver perdut el temps (tot i que l'he perdut). M'estimo més aturar-me, baixar una mica l'exigència i preparar el 2009 que arribar malament, patir, arriscar la salut i acabar sense ganes de tornar.

I ara, què? Pues a redissenyar la temporada, circuit català, algun B, alguna cursa de muntanya, alguna marató preparada d'avui per demà. Recuperar l'energia i els entrenaments.

En fin...