Tot a la vida té una segona oportunitat, o casi...
Despres del gran fiasco general del mes de maig (un mes per esborrar), tocava treure's l'espina.
Balaguer. Triatló distància "B".
Realment, quan et poses al teu límit i ets capaç de superar-ho, creixes fins a extrems que ni pensaves que podies creixer. Durant les 7 hores que va durar el meu periple, vaig pensar seriosament en abandonar tres o quatre cops, i tres o quatre cops vaig superar la temptació.
Tinc clars dos moments. Un, a meitat de la pujada del port de la segona volta, un port malparit, amb l'ambulància tancacursa darrera meu. Però en aquell moment tant feia continuar com girar, i vaig continuar. El segon a tots i cadascú dels metres de la primera volta del segment de cursa. Mai una competició m'havia vençut tant.
He après molt d’aquesta cursa. Errades d’estratègia, sobre tot a la bici, el meu punt feble i sobre tot a viure, conviure i superar moments foscos. El sentiment d’angoixa al veure que quedaràs “tallat”, sentiment d’alleugeriment i agraïment al veure que et “destallen”, experimentar la sensació de voler llençar la tovallola, de veure com el teu cap t’està traint, i un cop superat el cop, veure com el teu cos, exhaust, “només” et permet seguir en cursa...
I, encara que no ho sembli, he disfrutat com un gurrinu. La bici, tot i ser dura, era tot un repte, les baixades, tremebundes, gaudint molt i resant de no trobar res que et faci saltar per sobre del manillar. Guardo en la memòria la baixada suïcida cap a Balaguer (crec que mai havia corregut tant per no quedar tallat), amb una moto dels mossos al davant i la de l’organització al darrera... GRÀCIES !!
I, com diu en Carles Bou, ja soc el Sr. Mesas... ;-)
Ara, a pasar de “Medioman” a “Man sencer”...
