Torrada Marinera o l'enigma del "oso hormiguero"

plànol de la torrada

Bertus i servidora anomenem "torrada" als circuits per entorn natural, generalment per corriols i alguna (auto)pista forestal. Hi ha poques consignes :

- 90' de durada i 15km de recorregut
- abans trepitjar un corriol que una (auto)pista forestal

I fidel a aquestes premises, ahir vaig aventurar-me pels meus dominis. I de la torrada a la Serra de Marina surt la famosa Torrada Marinera, que espero que sigui versió 1.0...

No son 15k, sinó 16,2k. El GPS no em detecta res fins arribar a la (auto)pista d'entrada al Parc, junt a Torribera. Esquemàticament, el tema es pujar a la Creu de Montigalà, anar a buscar la Torre de Vigilància alfa per darrera del Turó del Pollo, fer la Vallensana i baixar per una (auto)pista paral·lela al camí de la Carrerada; passar el Monestir per darrera i baixar cap a casa.

Crec que si estiro una mica més el tema, arribo a 20km macus perque si. Terreny ondulat per (auto)pistes forestals i algun corriolet modest. Vistes magnifiques ahir al vespre, amb el crepuscle a sobre... Cal dir que vaig clavar el temps (bé, 1.27'...)

Perfil. Fa por però menys

És un circuit maco on lligues falsos plans amb pujades moderades/dures. Crec que pot ser un magnific circuit llarg per a veure si s'està fort... ;-)

Lo mismo que hacemos todas las noches, Pinky...

Qui recorda "Animaniacs"?

Hi havia dos personatges, Pinky i cerebro, que sempre intentaven de conquerir el mon. Els capítols acabaven amb aquest diàleg...

Pinky: - ¿Y qué haremos esta noche Cerebro?
Cerebro: - Lo mismo que hacemos todas las noches, Pinky. Tratar de conquistar el Mundo !!

A la vida, s'ha de perseverar. Per molt que es tanqui una porta, cal seguir picant. I, de vegades, es tracta de passar de la porta i fer un forat a la paret, però si tens els objectius clars, tot suma...

Aps... Feliç Sant Jordi !!

Catarsi

Circuit torrador de divendres. Maco perque sí.

Des del moment en què vaig renunciar “oficialment” a l’Ironcat, he sofert una curiosa transformació.

Com si m’hagués alliberat, els entrenaments, sobre tot els de cursa, que eren força fluixots han passat a sorprenents. Dos sessions de 20’ a ritme per sota de 3’50”/km i tirant del grup, manat, organitzant, i una sessió de sèries de 1000m per sota de 3’30”, a més d’alguna torrada per muntanya feta a bon ritme.

Potser el fet de veure que no hi arribava em llastrava, o potser el fet de tenir que buscar objectius nous m’ha revifat...

Com diu el meu amic Moreno, “hay que ver cómo es la puta mente humana”

A considerar...

Un dia perfecto para los canguros

(Aquest títol sense solta ni volta vé arrel d'un relat curt d'un autor japonès que el meu germà estava llegint l'altre dia...)

Bé, tot a la vida arriba. I també arriba el moment de prendre decisions.

Renuncio a l'Ironcat 2008

No he pogut entrenar bé. Hauré fet dos mesos "correctes" de volum, i amb això, i la meva experiència (que es nula) és un suicidi. Les darreres tres setmanes, per diversos motius, tampoc he pogut entrenar com jo voldria, i a més porto una setmana amb dolors musculars que no associo a la fatiga. A més el coco no ajuda, i no aconsegueixo focalitzar la meva energia en l'Ironcat. Tot suma...

Una persona molt propera a mi em preguntava si em feia mal el fet de prendre aquesta decisió. No. No perque crec que en cap moment he estat en condicions d'afrontar un repte com aquest, i per tant, no tinc la sensació d'haver perdut el temps (tot i que l'he perdut). M'estimo més aturar-me, baixar una mica l'exigència i preparar el 2009 que arribar malament, patir, arriscar la salut i acabar sense ganes de tornar.

I ara, què? Pues a redissenyar la temporada, circuit català, algun B, alguna cursa de muntanya, alguna marató preparada d'avui per demà. Recuperar l'energia i els entrenaments.

En fin...

3r Temps

De vegades, un no sap com, es troba fent-se fotos com aquesta...

I de vegades, un no sap com, veu que algunes de les millors coses de la vida potser es troben en fotos com aquesta...

Sopar de maruxots, sense parelles. Molt riure, bon menjar, bon beure, moltes bromes, molta conya i molt costat fosc. Potser la vida es fer el camí ben acompanyat...

Apunteu : Zaragoza, 28.09.08...

El niuet

De vegades, un té una alegria immensa de fer coses que poden semblar senzilles o petites...

Us presento el link dels meus amics Alex i Noemí, el Niuet. El linko amb suavitat i molta vaselina, com correspon...

Sobren els comentaris o les paraules. Primer perque no s'em donen gaire bé, i segon perque estem per matar a Bambi, i no per alimentar-lo amb frases edulcorades...

... però un petò (o quatre, que sou un munt!!) si que us el faré...

Obaba

camí d'Obaba al pavelló d'Elizondo

Hi ha un nivell intermig a les coses on hi ha més sacrificis que recompenses, però aquestes, per petites que semblin, compensen. No és ni el fons del pou ni l'Olimp, però saps que per aquests moments val la pena seguir a la carretera...

Bé, pues així em trobo jo en el tema de l'handbol. Aquesta Setmana Santa m'ha tocat posar-me rodes i estar, en vuit dies, a Alcorisa (a prop de casa), a Móra la Nova (l'etern retorn) i a Lekaroz, a Navarra...

Parlem de Lekaroz. Després d'una sorpresa inesperada, faig cap cap allà. Només sabia que estava a la vall del Baztan. Després d'un tranquil viatge, hi arribo a l'entrada de la vall, i allà comença una de les experiencies més deliciosament màgiques de la meva vida de nòmada de l'handbol.

De sobte, el GPS comença a enviar-me per camins pels quals passa un cotxe i gràcies, enmig de caserios. Reculo dos o tres cops, i la natura fosca, a mitjanit, em convida a entrar en un mon màgic. Acabo en una taberna el centre de Lekaroz, i l'amo em regala una conversa ben curiosa...

-Perdone, la residencia?

- Residentzia? Qué residentzia? Aqui no hay residentzia. Eso es en Elizondo...

- Mmmm... Sí, bueno, un lugar para dormir y eso, como un albergue...

- Aaaaaaaaaaaah... Albergue!! Si, albergue si, pero te has pasado de largo, oye. Es 100 metros mas abajo...

- Gracias !!

I sí, els 100 metres eren més de 500...

Al dia següent, el mon rural basc (tot i que fos a Navarra), m'envolta, i vaig viure uns dies ben macos i curiosos, envoltat d'una natura espectacular, de la qual estic enamorat. Només em va saber greu no tenir temps de visitar Roncesvalles o Saint Jean de Pied de Port... Recordo que de la residentzia al pavelló teniem 1,5km de camins entre caserios, i era un passeig deliciós, tot xerrant d'això i d'alló...

Us juro que vaig enviar un sms dient "acabo d'entrar a Obaba", en relació al mon màgic recreat per Bernando Atxaga a Obabakoak, una de les obres més maques que recordo haver llegit.

Potser la vida et deixa portes entreobertes per a retornar a vells llocs... Algun dia hi tornaré. Potser no és aviat, però aquella terra i jo tenim un deute...

Algú té melmelada?

El final de la setmana ha estat demolidor...

Divendres quedo amb el Rajoman a les Aigues. En condicions normals significa un trotecillu més o menys intens gaudint de la fauna ornitològica. Però amb ell significa enfilar la pista dels Bombers i fer una bona torrada (d'aquí lo de la melmelada...)

Perfil del circuit de la torrada. No és tant dur com sembla...

Al final vam fer cap la zona del turó de la Magarola (conegut a partir d'ara com el turó de los toriles, per les barreres de fusta que han col·locat, no sé amb quin sentit). El tallafocs que jo coneixia és ara una autopista de terra, estupenda pels BTTerus però sense l'encant salvatge que tenia abans. Trobem un corriol i ens ataca l'adrenalina : baixada molt guapa i a estones trepidant, gens tècnica i algun tramillu aeri. Arribem a peu de la trialera del començament del Marató de Collserola de l'UEC Horta. Pujada dura, amb la torrada conseqüent al cim. Carenejem una mica i turó de la Magarola. Després, tornada civilitzada a les Aigues.

Avui, turó del Pollo (o de Puig Castellar) extended. Pujada tranquila, però amb un tram durillu, careneig ondulant fins la torre alfa i després tornada pel camí invers al circuit de les Dues Pedres. Baixada per la Vallensana a anar a buscar Can Dimoni. Un circuit que he fet mil cops, tranquil, ondulant, adrenalinic si estàs bé i durillu si estàs tocat. No informo com anava avui, per si hi ha algun rival llegint...

Perfil del circuit de Puig Castellar. Hasta és maco...

Dos sortides guapes, exigents i reconfortants...

OKUPA

Alex, servidora, Albert i Jordi, quina gran cursa

Diumenge vaig tenir l’oportunitat de viatjar d’okupa en el tren de les 4 hores al Marató de Barcelona. Algunes cosetes...

- Molta, molta gent al carrer. Quina diferència amb les maratons semiclandestines que vaig còrrer a inicis del 2000. Espectacular el pas per Glòries i molta gent a la resta.

- El circuit continua sense agradar-me. Potser perque l’he fet a trams molts cops, potser perque no m’agrada correr a BCN, potser perque...

- Dia d’escabetxines. Molta calor, molt sol i molta humitat. Vaig “entrar” al 19k i vam avançar molta gent, alguns en estats força durs. A partir del km 28-30k, vaig començar a veure situacions que ni tant sols imaginava que podien passar, acostumar a viatjar en trens més ràpids.

- Grandíssima cursa de Farruquito i Jordi, punxada d’Alex. El marató no perdona...

Per lo demés, grandissim cap de setmana. Visites inesperades que alegren la vida i el fet de poder ajudar els amics a assolir els seus reptes fan que, de nou, pensi que soc afortunat de ser com soc i fer el que faig...

Gran Matinal

Aquest matí he anat a rodar amb els meus maruxots : Farru-estuquito, Kilt72, Chinchan, AVIstal, i la teniente BLNK. També han vingut uns txocos i unes croquetes, però ningú sap com, han desaparegut...

Entreno fantastic. Kilt72 i servidora fent la goma per a que la teniente no s'ens perdés pels puestus i per altres motius diguem-ne "estètics"... De tornada, al veure que el gallet anava una mica crescut, casi ens ha demanat que li fessim la pell, i ha hagut atxassu... Ha estat dels guapus, aprofitant una rampeta. Després, atxassu sobre kilt72, però he fet llarg i he arribat netejant de colilles el passeig amb la llengua. Al final, uns 19km a un bon ritme. Em trobo incomode, pero les coses surten. Serà l'edat...

El circuit, per la platja, de Canet a St. Vicenç de Montalt, amb salt de via ferrea inclosa...

Bocata, tapetas, canya i demà serà un altre dia. Gran matinal.

Mitja Marató de Granollers

On és Wally? Al pas per La Garriga

La Mitja és com el New York de les mitges a Catalunya. Potser no és la millor prova (per mi, segur que no), però s'ha d'anar. L'organització (tot i el problema de cronometatge d'enguany), el circuit, el caliu a Granollers i La Garriga... fan que sigui una mitja atractiva.

L'he vist creixer fins el 5.000 llarguissims, i em comença a semblar massa gran per les proves que m'agraden ara, però bé, fins que peti, o el preu sigui encara més escandalós que ara, allà hi serem...

Arribo i ja tinc gresca. Gemma es dedica a castigar-me psicològicament, mentre que intento mantenir alguna conversa seriosa amb en Jordi. Escalfo amb ell i m'hi poso. A la sortida em trobo amb en Coque (a) el Padrino. Farem bona cursa avui...

Sortida a muette, i slalom fins el 6k. A l'entrada de la Garriga em fa un orcoattack : Comença a plorar que no es troba bé i acaba foten-me un atxassu a l'11k de muette. Fins aquell moment anave a 4'25"... Intento no baixar i pujo el ritme fins a 4'05" i menys. La baixada es tremenda, apretant les dents. Segons la classificació avanço 64 llocs de baixada...

En fin, que arribo fort i acabo força bé. Avui he vist que el coco és basic, i si no hagues apretat les dents al pujar seguint al Coque i al baixar "por mis c*****es", hagues fet una marca mediocre, i ara tinc una marca decent i unes bones sensacions.

Com diu el meu amic Juan, de León : "Hay que ver lo que es la puta mente humana"

Per cert, Gemma, et guardo lo de l'1.45'...

Waiting On A Sunny Day

Dedicat als que caminen entre la boira, inclosos els que viuen a l'Osona o a Lleida com lo meu germà...

Bruce Springsteen - Waiting On A Sunny Day

It's rainin' but there ain't a cloud in the sky

Musta been a tear from your eye

Everything'll be okay

Funny thought I felt a sweet summer breeze

Musta been you sighin' so deep

Don't worry we're gonna find a way

I'm waitin', waitin' on a sunny day

Gonna chase the clouds away

Waitin' on a sunny day

Without you I'm workin' with the rain fallin' down

Half a party in a one dog town

I need you to chase the blues away

Without you I'm a drummer girl that can't keep a beat

And ice cream truck on a deserted street

I hope that you're coming to stay

I'm waitin', waitin' on a sunny day

Gonna chase the clouds away

Waitin' on a sunny day

Hard times baby, well they come to tell us all

Sure as the tickin' of the clock on the wall

Sure as the turnin' of the night into day

Your smile girl, brings the mornin' light to my eyes

Lifts away the blues when I rise

I hope that you're coming to stay

On t'é lo meu fetge?

El crack en acció, rodejat de samarretes verdiblanques

Cros es fetge a la boca, sabor a sang i el cor dos pams per devant teu. Cros es morir pujant i morir baixant. Cros es un patiment continu. Cros es tenir por del que ve darrera perque saps que no podràs seguir-lo ni aguantar-li el canvi...

Pues tota aquesta descàrrega d'adrenalina la vaig tornar a sentir diumenge al circuit del Parc Catalunya de Sabadell, 47è Cros de Sant Sebastià. Tocava puntuar per clubs i allà que vamos...

El circuit es punyeteru. Cal fer la pujada de darrera a ritme per a no morir a la 3a volta. Jo ho vaig aconseguir i vaig morir a la 4a... La cursa va ser "divertida", barallant-me tota la cursa amb un de l'Igualada i dos de l'Olesa (o eren tres??? Semblava una peli de xinus, tota l'estona veient samarretes verdiblanques...). A més, un portava claus (amb lo sec que estava tot) i a la part pedregosa semblava que li ballava la dentadura postissa...

Al final, un crono acceptable, y una sorpresa. L'Olga, nou fitxatge (i va fer #9 en F35, la tia !!) em diu que em va veure molt bé... ¿?¿?¿ A mi???? Si m'estava arrastrant... En fin, no hi ha res com tenir admiradores...

ENYORANÇA...

Repassant fotos, he trobat aquestes de diverses fonts i persones (gràcies a tots!!)

I m'ha entrat una enyorança... Aix, sort que queden tres mesets per a tornar a sentir el sabor de la sal !!

Bé, diumenge que vé, els Trisidents ens anem a fotre un banyet + 75km de bici + algo de cursa a Montgat. Jo, que soc infidel però no desleal, fotré el banyet amb el traje de morcilla i cuitacorrents al Cross de Sabadell, on a les 12.10 faré el més gran dels ridículs al Campionat de Catalunya de Veterans...

Per any nou, fem el bou

Bé, si el Nadal vam fer el rompepiennas, l'any nou tocava ruta nova...

He pujat directament pel coll de les Ermites igir a l'esquerra per a buscar la pista del Poblat Ibèric, gir a la dreta per una pista que no he fet mai i...

... de sobte, entro a la zona obaga de la Serralada, amb els marges gelats, i una lleugera ascensió. Quan torna a planejar, tot em recorda a la Crta de les Aigues, però sense un anima (en 55' no m'he creuat amb ningú) i amb unes vistes diferents : La Mola, Montcau, Montserrat... Espectacular.

He cororonat la torre Alfa de vigilància forestal i després he atacat un canxal cuasi pirenaic d'uns 200m. La baixada m'ha fet recordar que ja no tinc els reflexes de cabra montesa d'abans...

Un dia per a recarregar piles i on m'he enrecordat de moltes coses i moltes persones... Un gran dia.

DEFINICIÓ

No està mal acabar l'any intentant tenir una definició d'un mateix...

La meva bona amiga Glòria, en un atac de lucidesa o d'al·lucinosi (encara no ho tinc clar) em va definir en quatre-cinc paraules, i no sé si dir que em sap greu o em complau que la va clavar...

"Llop solitari, nerviós, caòtic i orgullós"

Que sàpiga que li guardo, i el dia que jo tingui un atac de lucidesa o d'al·lucinosi, li torno...

Per nadal, a fer l'animal...

La creu, una pujada curta però intensa

Bé, avui volia anar a la Pujada a la Mola, pero m'he adormit. Ahir vaig acabar realment tard preparant la memoria per a un canvi laboral, i ni he sentit el rellotge...

Total, que al migdia he tingut ganes de posar-m'hi un "rompepiennas". Un circuit ondulant amb dues cotes maques : la Creu de Montigalà i el Coll de les Ermites. Ha set un dia fantàstic, blau fins a fer mal i fresquet. El pla de Sant Jeroni, amb la Cartoixa en runes, lluia bellissim. M'han netejat el sotabosc, i he perdut alguna referència, pero la pujada ha estat "a dolor". Breu descans i baixada a troche pel cantó mar. Enllaço pujada al coll de les Ermites una mica més mort, però a bon ritme. Avui no m'aturo a dalt i baixo. El tram pla de la Vallensana i la última pujadata la faig a bon ritme. I des d'allà, bufar i fer ampolles !! Aps !! i amb temps de orcoatacar un que ha gosat apretar el ritme...

Que mes? Que penso que ja tinc ruta per fer cada Nadal. Sense dorsal, sense companys, sense avituallaments, però amb mi mateix...

Li dedico el meu pensament a l'Alex i la Noemí. Estic amb vatros, amics...

Petites coses...

... son les que et donen la felicitat...

Els putus amus !!

Dissabte va ser un dia doblement feliç. Per una banda, el sopar de Nadal dels maduxots. Com diu em meu amic Alex, una mica massa bambi, però és lo que té portar-se les respectives, que no es pot destralar... Tot i això, vam riure molt i a més, a algú se li va ocórrer fer seure (o van ser elles??) a les tres embarassades del sopar juntetes... Evidenment, em va tocar a mi l'ala d'obstreticia i ginecologia...

A més, el malparit de l'Alex m'embarca en totes, i em va embarcar en els relleus de la Marató de TV3. 2.000m a la mítica pìsta del Serrahima, que en el nostre cas, eren a les 03.00 de la matinada... Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaagh !! Evidentment, el relleu es va fer amb la mítica txapela sub 3.29' de Donosti...

relleu amb txapela : la sensació !!

I la veritat és que va ser tota una "petita cosa". Córrer amb els bons amics, córrer per una bona causa, córrer de nit, córrer al Serrahima... A més dels relleus, hi havia una cursa de 24 hores. Espectacular. No sé qui animava més, si ells a natros o natros a ells. Hi havia en l'ambient una sensació de pau i tranquilitat, de la petita humilitat de fer les grans coses que crec que m'acompanyarà molt de temps. Allà s'estava fent gran una cosa aparentment senzilla com era córrer...

I de postres, va marxar la llum per a tenir ja la totalitat de la magia del moment...

Bé, les fotos mai fan justicia, perque no es poden fotografiar les sensacions ni els sentiments, però ajuden a recordar, que ve de cor...

Excalibur

"...el rey Uther murió sin que nadie le conociera descendencia. Entonces los nobles acudieron a Merlín para encontrar al monarca sucesor. Entonces Merlín hizo aparecer sobre una roca una espada firmemente clavada a un yunque de hierro, con una leyenda que decía:

"Esta es la espada Excalibur. Quien consiga sacarla de este yunque, será rey de Inglaterra" "

Bé, el que he fet avui ha estat precisament el contrari : clavar la meva espasa a la roca, amb l'objecte d'assolir la dignitat de Finisher un dia no molt llunyà.

Parlant clar : avui he fet una sessió de rudillu !! 30' a 90 rpm, tirat de pulsacions... O pujo temps o faig el treball fraccionat d'intensitat al rudillu...

Començo a semblar alguna cosa semblant a l'esborrany del projecte previ d'un triatleta...