La Cuerda Larga

Bé, li dec aquest post a una bona amiga, que no creu que servidora pugui ser tant animal...

Bé, en la meva transició de la cursa a peu al triatló vaig flirtejar amb la muntanya (sí, jo també). De fet, vaig fer proves de poca monta i poca cota, amb uns resultats força macos, però un dia es va creuar el triatló i va ser amor a primera vista, tot i que ara pugui comptar amb els dits de mitja ma les bicis que trobo a la T1...

Pues corria l'estiu de 2004 quan els meus amics de Madrid em conviden a fer una clàssica del senderisme madrileny, i que a més es una cursa mítica : la Cuerda Larga. Es una ruta de 7 cotes per sobre dels 2.000 que discorre entre els ports de Navacerrada i Morcuera, a cavall entre Madrid i Segòvia. Us juro que ben poques vegades en la meva vida he quedat tant impressionat.

Aquí teniu l'altimetria. maca, maca, maca...

Nosaltres el vam fer en el sentit del Cross, o sigui, de Morcuera a Navacerrada. És a dir, que les cotes eren, per aquest ordre : Najarra, Bailanderos, Asomate de Hoyos, Cabezas de Hierro, Valdemartín y Bola del Mundo.

Al ello !!

Vam deixar els cotxes a la Morcuera i to'parriba. Najarra (2.108m) sembla que està aprop, però l'aproximació a la cota va ser de més de 40'...

Sense solució de continuïtat, puges a Bailanderos...

La seguent cota, que fem sense descans, és Asómate de Hoyos (2.2.42m). Per la vessant de Madrid, uns metres més avall, veiem un grup de cabres. Acostumat a que surtin volant nomes ensumar-nos, aquestes semblen quedar-se reptant-nos a marxar nosaltres...

A continuació venen las Lomas de Pandasco. Una altiplanicie ondulada sobre els 2.000m que va servir per dividir-nos en grupets i anar petant la xerrada. El meu amic Angel va aprofitar per, un cop arribats a las Cabezas de Hierro, ensenyar-me les dues vessants, la vessant Madrid amb la impressionat Pedriza, i la vessant de Segovia amb un espectacular vall del Lozoya...

També és habitual trobar-se ramats de vaques i toros. Em van dir que fins i tot, d'ovelles. Sí que es cert, ja que ens vam creuar amb algun pastor amb el que vam petar una mica la xerrada. Però el que a mi em sorprenia és com podien pujar uns bitxarracus així a més de 2.000m per llocs pels quals jo m'hagues estimbat i acabat fet llesques...

L'ascensió a las Cabezas de Hierro és enganyosa. Després de molta estona per l'altiplanicie i amb el seu perfil arrodonit, sembla que l'ascensió serà suau. I no. Es una ascensió llarga amb un desnivell no molt pronunciat, però si constant i lo suficientment cremador com per a que desitjis arribar a dalt de tot...

La primera és la Cabeza de Hierro Mayor (2.383m), i després d'un breu descens, vé la Cabeza de Hierro Menor (2.374m). Val a dir que aqui ja vaig començar amb les meves tradicionals pàjares...

El cerro de Valdemartin (2.2.80m) ni el vaig olorar de lo apajarat que anava, però si que recordo el paisatge lunar de la Bola del Mundo o Alto de Guarramillas (2.265m). Es conegut per les seves antenes en forma de cohet de Tintin. Un descens primer per canxal i despres per pista de formigó ens va endur al port de Navacerrada. Al descens ja estava més pa'llà que pa'cà...

Des de Guarramillas també es pot gaudir de l'impresionant vista de "los 7 picos"...

El dia va acabar amb un entrepà estupendu a la plaza de Miraflores de la Sierra, i recuperant una mica les constants vitals...

recuperat de la pajara

Als dos dies vaig tenir la sort de fer la clàssica, és a dir, de Navacerrada a Morcuera per la nit. Recordo dos coses : que hi havia vaques dormint a las Lomas i una sortida de sol espectacular des de la Najarra amb la plana de Madrid de fons. També recordo el descens de la Najarra als cotxes a la Morcuera amb una sensació d'haver tornat a neixer.

Els herois de "La Nocturna"

En resum, una de les travesses més impressionants que he fet mai. Hi ha moments a la vida que et queden gravats amb foc.