Circuit torrador de divendres. Maco perque sí.
Des del moment en què vaig renunciar “oficialment” a l’Ironcat, he sofert una curiosa transformació.
Com si m’hagués alliberat, els entrenaments, sobre tot els de cursa, que eren força fluixots han passat a sorprenents. Dos sessions de 20’ a ritme per sota de 3’50”/km i tirant del grup, manat, organitzant, i una sessió de sèries de 1000m per sota de 3’30”, a més d’alguna torrada per muntanya feta a bon ritme.
Potser el fet de veure que no hi arribava em llastrava, o potser el fet de tenir que buscar objectius nous m’ha revifat...
Com diu el meu amic Moreno, “hay que ver cómo es la puta mente humana”
Com si m’hagués alliberat, els entrenaments, sobre tot els de cursa, que eren força fluixots han passat a sorprenents. Dos sessions de 20’ a ritme per sota de 3’50”/km i tirant del grup, manat, organitzant, i una sessió de sèries de 1000m per sota de 3’30”, a més d’alguna torrada per muntanya feta a bon ritme.
Potser el fet de veure que no hi arribava em llastrava, o potser el fet de tenir que buscar objectius nous m’ha revifat...
Com diu el meu amic Moreno, “hay que ver cómo es la puta mente humana”
1 comentario:
Es el que tenen aquestes coses, quantes vegades, quan ens llevem a hores impestives, no reneguem i pensem "qui coi m'ha manat ficar-me en aquest embolic" o quan entrenem sols o amb un grupet de gent que surt tot rodó i pensem "Això és el que m'agradar", evidenment, no hi ha la pressió del dorsal; però com a masells que som, aviat tornem a portar un dorsal enganxat a la samarreta.
Records.
Publicar un comentario