BON NADAL

Para todo lo demás...

- abonament piscina : 22,15 €/mes
- banyador : 18,00 €
- gorro : 0,00 € (gentilesa d'en JMdL)
- ulleres : 14,95 €
- pales : 18,00 €
- un equip de natació francès femení entrenant al carrer del costat amb nanobanyadors : NO TE PREU !!

NOTA : tot i les condicions "adverses" s'ha acabat l'entreno que hi havia de forma digna. Això sí, el camí de la pileta a la porta del vestidor, en apnea profunda...

Operacions vàries...

Per l'any 2009 tenim varis operatius engegats...

- 22.03.09 : Operació llamborda, també coneguda com Operació Lambrusco

- 16.05.09 : Operació Lagavulin (y punto)

No hi ha res com tenir amics...

XLII CROS DE GRANOLLERS

Cros és...

... retrobar els amics...

... fer-ne de nous...

... mal de panxa pre-competició...

... colzes...

... fang ...

... sensació d'anar amb el cor un metre devant teu...

... mal de cames...

... que no te doblin els primers !!...

... no perdonar ni una...

... i sobre tot...

... si pots llençar un matxetassu, llençar-lo i com manen els cànons, a 150m de l'arribada !!

I com va dir el filòsof : "Al loro, que no estamos tan mal", però una mica viejunus i per no tirar massa coets, també.

A hivernar i entrenar, que la primavera porta timbals de guerra.

B.I.R.D.

De vegades, la vida té formes complicades de dir les coses més senzilles...

Virus...

I jo que pensava que m'havia curat passats 4 anys...

Però no.

M'ha tornat a picar. I aquest cop amb més força.

MATAGALLS - GRANOLLERS

Matagalls, les Agudes i el Turó de l'Home.

("gentilesa" d'en Xeix)

Aquesta travessa ha set espectacular. Ha deixat una emprenta difícil d'esborrar.

Tot el conjunt ha set increïble. Compartir més de 20km amb la fura Ramon (bé, ell estirant de mi...) és un luxe que no pensava tenir, pujar a trenc d'alba el Matagalls pel coll Bordoriol amb un vent que presagiava un cim èpic, arribar al cim del Matagalls, un dels mites de la muntanya a Catalunya, en unes condicions tremendes de vent i fred, trobar-se allà dalt amb el Lluis i en Carlos, un amic que feia anys que no veia, enamorat de la muntanya, també. La baixada cap el coll Formic cridant i (re)lliscant per les plaques de neu. Els kilòmetres en solitari, barallant-me amb mi mateix, el dolor i el cansament. Els diferents paisatges al llarg dels 40km (oficials; ja seran més en la realitat)...

I el mal de cames que encara porto !!

... però paga la pena. Potser no tenim sort, però som afortunats...

Trepitjant història...

Diumenge, al forn de pa, i mentre que faig cua, agafo la gacetilla municipal. Una noticia :

"Dins de les jornades "A les armes, colomencs!" commemoratives dels bicentenari de la Guerra del Francès (1808-2008) a Santa Coloma de Gramenet, el Museu Torre Balldovina ha programat una visita guiada al Pla del Campament...

En un recorregut pel arc de la serralada de Marina, s'explicarà els fet ocorreguts in situ al Pla del Campament, zona situada al voltant del Monestir de Sant Jeroni de Murtra i al planell de les Ermites (de Sant Onofre i Sant Climent) i fins al Puig Castellar, on hi havia establert un important contingent de miquelets comandats pel general Milans del Bosch..."

I la noticia continua explicant que la zona on habitualment entreno i em deixo el fetge era una zona estratègica per a atacar els destacaments de tropes napoleòniques situats al pla de Barcelona, primer per la seva posició en alt i per les zones boscoses de la Conreria.

Lo dit, trepitjant història. Qui m'ho havia de dir...

Po'favó, que no se me hunda el culo...

Sessió de fraccionat : 5km L + 4km F + 3km L + 2km F + 3km L (pa'casa).

Lloc : Can Dragó.

Al bloc de 2km F anava pensant justament això "po'favó, que no se me hunda el culo!!"

I perquè, perque significa que baixa la cadera...

... i si baixa la cadera, la gambada s'escurça, i no es tant potent...

... i si no es tant potent, es fatiguen els musculs...

... i si es fatiguen perdo el ritme...

... i si perdo el ritme el centre de gravetat em va fent saltirons...

... i si em fa saltirons no soc eficient...

... i si no soc eficient, també perdo el ritme...

O sigui, que segur que no em regava el cervell, perque anar pensant en la biomecànica de la cursa a peu quan el fetge va tres metres per devant meu és que no em rega bé...

Ah !! Els ritmes, bé, gràcies. Formen part del secret de sumari... ;-)

Tololo

Avui ha estat el primer dia d'entrenament amb canvis de ritme des del maig.

Tocaven 15' cc L + 2x(2km M + 1km F + 1km L) + 15' cc L. Una cosilla apañá, vamos...

He acabat tal i com mostra la foto...

Mitja Marató de Sant Llorenç Savall

Després de …

- Matinar com un campeon (tot i que el canvi d’hora ha ajudat).
- Patir un dels circuits de cursa de muntanya en distancia mitja marató més durs que he fet mai.
- Caure com un “torpe” en la zona més plana i més senzilla del circuit, sense ni tant sols haver relliscat ni un cop als trams més tècnics…
- Acabar viu, fet llesques...

L’únic pensament que tenia a partir del km 17 era aquest...

Ejem...

Em sé d'algu que necessitarà aquest trastu...

Operació llamborda

Salut i labrusco !!

Les tres dimensions del desert i els nedadors zen

(Aquest cop no poso foto de medalla, sino del desert...)

Diumenge vaig participar en l’Aquatló de La Ràpita, en el meu camí a l’autodestrucció (tres caps de setmana seguits competint en proves de mitja/llarga distància minen qualsevol). Una prova en família, amb la presencia inesperada de Pilar Hidalgo y Sebastien Gacon, tant grans esportistes com persones. Potser el fet de ser 16 participants va fer que estiguessin relaxats i propers.

Després de la primera carrera, amb un grup estirat, el desert. Dos voltes de natació a un triangle d’uns 1000m. Dins de l’aigua, cap referència. La tempesta, el vent, la corrent, va fer que el desert de l’aigua i el desert de l’aire s’unissin. Era impossible destriar on començava un i acabava l’altre. Un cop fora, al segon segment de cursa, en solitari, per la barra del Trabucador, l’estranya sensació de córrer literalment per un desert. Novament, el desert de l’aire i el desert de la terra s’havien fos en un. Per un moment la sensació de no haver ningú més va ser irrepetible...

I finalment, la sensació d’haver superat un repte, el repte de no donar-se per vençut quan els elements no juguen a favor, quan no tens cap referència i quan una activitat que creus per la ma et pot mostrar una part que desconeixies...

Els nedadors zen. A la meva piscina hi ha tres o quatre espècimens natatoris curiosos. Jo els anomeno “nedadors zen”. Tenen el curiós costum de nedar moooooooolt lentament, fent la part aèria de la braçada realment lenta, i durant un moment, en el punt més alt, el braç resta aturat mentre que avancen. Curiós. Requereix tal grau de concentració en el moviment del braç que per força ha de ser una pràctica zen...

YA SOY MORATONIANO !!

Escenifiquem-ho :

Platja de la Mar Bella, aproximadament, les 10.15 del matí de diumenge 5 d'octubre, sortida de l'aigua del Triatló de Barcelona, distància Olímpica...

Aixeco el cap, veig la vora de la platja. Localitzo la sortida La trobo, es un arc una mica estrany i fosc, dificil de localitzar pels "gatoyesos" com jo. Reoriento la braçada, peus a la sorra, em baixo el neopré, entro lateral, un tiu em talla la traçada i... CRACK !!

Em foto una hòstia al peu amb aquelles travesses que conformen la pasarel·la de la platja. Quin maaaaal !! A la T1 ni m'hi fixo ni tinc temps ni em recordo. Faig la bici. A la T2, amb el canvi de sabatilles, per curiositat, miro. Un tallet en un dit. Quan acabo i em trec les sabatilles, al costat del dit amb el tall hi ha una forma blaugrana que és o era un dit... QUIN BLAU !!

YA SOY MORATONIANO !!

Amb un acurat tractament d'ibuprofé, gel i una mic de cuentu, perque no, avui ja sembla un dit, tot i que continua amb uns colors molt macos...

I la resta?Bé. Natació ben guarra, amb molts cops, enfonsades, estirades de peu i demés, com a mi m'agrada. A l'inici de la segona volta "tiren" a l'aigua als de la 3a sortida, just quan passem natros. La guerra, vamos... La bici, bé fins el 30Km. A partir del 30k van sortir els km de bici que no he fet i els de marató que vaig fer la setmana passada. Circuit macu i paissatgistic, amb parts ratonils i girs de 180º que no afavoreixen als globerillus com jo. I la cursa a peu, agònica, com pertoca a un triatló. Avanço gent, però encara estic lluny de l'aniquilador que era. Temps al temps.

Continuem camí de l'autodestrucció. Next station, Aquatló de La Ràpita, Campionat de Catalunya Absolut... El Barril i els seus musclos i escopinyes m'esperen !!

NOTA : ja te nassos que les uniques fotos oficials meves siguin a la bici. Si és que els fotògrafs tenen molt mala idea... :-)

NEFTENGA

2.03'58"

Sense comentaris. El més gran entre els grans

El olor de las grandes batallas

Dissabte, 27 de setembre. 11.30 hores. Al sortir de l'Estació, en el més pur estil Maximo "Gladiator" aixeco el nas, miro el cel i ensumo. Envio un sms : "Se respira el olor de las grandes batallas". Zero vent, sol, un pel de fred. Zèsar em confirma que el dia s'ha aixecat amb boirina, però no tant espesa com l'any passat.

Diumenge 28 de setambre. Maratón de Zaragoza. El dia. Continuo amb "aquell" olor al nas. El dia serà gran, molt gran.

Totes les maratons son especials i diferents. Aquesta em queda al record per ser la que amb diferencia pitjor i amb menys kilòmetres he preparat, i en canvi m'ha donat més satisfaccions interiors. M'he dedicat a aprofitar el magnific dia i gaudir de l'ambient i del paisatge. Diria que he visitat racons desconeguts d'una ciutat que visito sovint a ritme de rodatge.

He gaudit de cada km des de l'inici al final. A partir del 36k els kilòmetres no acumulats han passat factura, i he patit com crec que en cap marató. Però me n'he sortit. Ramon, quina gran frase, la mítica "Hem de sortir vius d'aqui". M'ha acompanyat del 36 al 41,5k. A partir d'allà he recuperat l'ànim i m'he dedicat a dir-li als companys de cursa que es possesin guapus, que no es pot arribar amb cara de mort.

Dit i fet. En 10 maratons, aquesta és la primera i única que entro amb un riure d'orella a orella.

M'he enrecordat i he corregut per tanta gent que m'estimo que em sembla injust dir ni un sol nom. Esteu al meu cor i ja sabeu qui sou... ;-)

Ja em renovat el carnet de maratonià 2008. Ara, a per nota a Donosti !!

Next station : Triatló de Barcelona - distància Olímpica.

"No hay mayor victoria...

... que presentarse en la linea de salida sabiendose derrotado"
Antoine de Saint Exupery

Bé, no és de Saint Exupery, pero com m'agrada el Petit Princep, m'agrada la frase i ell no em pot replicar, pues adjudicada li queda...

I això vé a raó de que a deu dies vista de la Marató de ZGZ, porto menys km de la bici del Papa, que quan passo dels 90 minuts d'entreno veig aparicions en en altres segles es qualificarien de miracles i es mereixerien una ermita, i que sé positivament que patiré...

... però bé, a aplicar la frase, tancar el ulls i tiraquetevas...

Triatlón para dummies

sin pelos en la lengua, con pelos en las patas...

Ingredients :

- una bici

- un casc

- un parell de sabatilles de bici

- un parell de sabatilles de còrrer

- monu triatlètic (que és más molón)

- ulleres de natació

- pseudoprojectedetriatleta (servidora de vosté)

Lloc : Sant Vicenç de Castellet.

Preparació : agafi's els ingredients i barreji's en el lloc. Il·lusió i ganes al gust. Vistes de Montserrat baixant a 40imolt Km/h...

Resultat : grandissima matinal de la Diada. Natació en piscina, circuit de bici durillu amb llantassu inclós a partir del 10km. Circuit de cursa per cridar la mama. Entrepà de butifarra espectacular.

Felicitats a Tijaman pel seu podi veteranu, ell que remugava...

I love this game.

Next station : Zaragoza Marathon

El clan de les ombres

"son" she said "have i got a little story for you..."

Servidora sempre intenta sortir a correr a la mateixa hora, però casi mai ho aconsegueix. Les horas s'allarguen. Avui ha estat un dia d'aquests, i entre pitus i flautes he acabat sortint a les 20.15...

He decidit, casi instintivament, tirar cap a la muntanya...

En aquells instants, el dia deixa pas a aquell moment incert entre la llum i la foscor en el qual les ombres deixen d'existir...

"...i...i'm still alive"

Segur? No. En aquell moment les ombres abandonen els peus dels homes per a formar part de la silueta. I és quan no et creues amb persones, si no amb ombres. Ombres silencioses, ombres que esbufeguen, ombres al cap i a la fi...

I en aquell moment et preguntes perque tot no pot ser així...

is that the question

and if so,...if so...

who answers? who answers?

i...i...i'm still alive

i...i...i'm still alive

i...i...i'm still alive

i...i'm still alive

... i de fons, "Alive" de Pearl Jam. Irrepetible.

Pepitugrillu

Bé, pues mi pepitogrillo de turnu que em diu que actualizi el blog o em caduca...

Actualizado está.

Será el calor ...

(dedicat als meus amics "Los Multielásticos", porque "Hoy seremos grandes...")

Durant tres setmanes, aquest ha estat el meu hàbitat...

Durant tres setmanes, molt esforç, exigència, disciplina i sobre tot molta il·lusió per a començar a posar els ciments d'un equip. La darrera setmana ha estat la fita de tres anys junts, sacrificant estius a canvi d'una carta a l'octubre...

La generació 92 marxa cap amunt, es llei de vida.

Gracies a Paloma, Irene, Lara, Izaskun, Olga, Laura, Alicia, Maria, Rebeca, Paula i Àfrica, les supervivents de 40 noies, per tres anys d'esforç i dedicació, i de fer-me veure que podem ser grans si sempre entrenem per millorar, sense que importi quina hora és o haver d'anar corrents sense dutxar-se a dinar o sopar per estirar els entrenaments, de fer kilómetres per veure un partit, d'aprendre que l'èxit no val res si algú es queda pel camí...

Enveja sana de qui es queda per a intentar que la generació 94 sigui, al menys, digne del vostre record...

De nou, GRÂCIES !!

Buena Vista Social Club

Avui he fet un entreno "social".

L'objectiu al sortir de casa era anar a Can Dragó, fer més voltes que ningú, fondre algún company de grup, arribar més torrat que una espardenya a casa, tot molt adrenalínic i molt jevi-extreme...

Arribo i no els veig... Faig una volta per fora i tampoc. Miro dins les pistes i els veig a la gespa ¿?¿? Avui tocar córrer pel jardí????

NO

Avui un grup tenia 3x1.500 a un ritme ofensiu per les meves oïdes, i un altre un 2x5x200m a ritme Match-2.

QUE HA FET EL MENDA?

- Xerrar amb el "Mudo" (no rieu), que s'ha apuntat a la moda del tapping de colorets...

- Xerrar amb en Fabi, que amb 60 anys roda als meus ritmes de sèries...

- Veure Olguita tocar-se la ***** a 4'00"/Km...

- Xerrar amb en Coque i convènce'l que faci l'Espluga al juliol...

- Xerrar amb el Fede, que posa nerviós de lo nervi que és...

- I tornar-me cap a casa fent recerca visual de perdius, cordornius, pulardes i altre aviram...

Total, que un entreno que no havia d'haver baixat de 20km en la meva ment s'ha convertit en un trote "lucepalmito" per les pistes...

També he aprés que, tot i que la vanitat és un tret de caràcter, també ho és la humilitat i el fet d'acceptar que en aquest mon tots som nouvinguts...

Sense comentaris

Tom Waits (algo així com l'enviat de Déu a la Terra) actuarà el proper 12 de juliol al Kursaal de Donosti i els dies 14 i 15 a l'Auditori del Parc del Fòrum de Barcelona en el decurs de la seva gira Glitter and doom Tour.

Preu de les entrades a Barcelona : entre 100 i 125 euracus.

Lo dit, sense comentari (o sense que dintre de comentari hi hagi una grolleria, improperi o paraulota més o menys escatològica).

Two Stones Race

(o sia, la Pujada a les Dues Pedres)

Feia quatre o cinc anys que no la feia, i enguany em venia de ganes. Com sempre, jugar a casa es fotut, en part perque et sents incòmode competint en llocs per on entrenes (la mentalitat és totalment diferent), amb el comporta a nivell de ritmes, i per la incomoditat de veure molta gent en llocs en els quals en 40 minuts no veus un ànima. Com a contrapartida, l'organització és acollidorament familiar, el locutor hi posa la seva i es fa a 3' de casa...

El dia es va aixecar rúfol, i 30' abans de la sortida ja plovia amb ganes. Va estar plovent amb desigual força tota la cursa. Al coll de la Vallensana una bonica boira no deixava veure més enllà de 50m...

La meva cursa en plan gasosa. Moltes bombolles fins el km 5, pujada massa forta de la Hípica i a l'arribar a la trialera de la Vallensana ja anava més pa'llà que pa'cà... Sort que la baixada de l'antena la tinc coneguda, i això és important per no anar-te pel terraplen...

Una cursa maca, tant en organització com en recorregut en la qual em canviat unes vistes magnifiques sobre els pla de Barcelona i el de Badalona i Montigalà per unes condicions metereològiques que amplificaven l'èpica. Diguessim que és una cursa de muntanya de dificultat mitjana, però trencacames...

En fin, una altra més, una altra menys...

L'Alba

Intentar parlar d’una cosa que has estat desitjant fer i que per diversos motius has anat posposant, no és gens fàcil. S’acumulen el sentiments, i es barregen els de les expectatives amb els de la pròpia cosa...

Aquest és el meu cas amb la Cursa de l’Alba... Feia 10 anys potser que la volia fer, i entre pitus (altres curses) i flautes (altres coses), no ha estat possible fins aquest any.

Com això de les cròniques no és lo meu, em quedo amb detalls, instants...

- La duresa del temps climàtic : tímid sol a la sortida, tapat pujant, boira a Sant Jeroni, pluja pel pla de Sant Joan, algo de solet baixant i de nou tapat...
- La pujada i baixada del tram final d’escales a Sant Jeroni, entre la boira. Un moment adrenalínic i amb una certa tensió.
- Creuar pel monestir amb apenes cinc persones.
- La baixada de les Bateries. Dura, però penso que, en sec, encara podré baixar millor. Tot i que em refiava de les meves sabatilles, no les tenia totes...
- El toc de campanes del Monestir baixant. Jo pensava que tenia el monestir per sobre meu, miro a l’esquerra i... estava encara molt a sota !!
- El fet de trobar-me amb molta gent, alguns habituals de les curses i altres coneguts.
- I no pot faltar... el tros d’entrepà amb butifarra que em vaig crospir tot assegudet en una taula, mirant la muntanya !!!

Montserrat és una muntanya sagrada pels catalans. La seva història i el seu relleu la fan úniques. Potser una forma respectuosa d’apropar-se és en silenci, cadascú ho veu d’una forma. Jo només recordo, en el tram més dur psicològicament (el tram de les escales del Monestir a Sant Jeroni) una cua de corredors pujant en silenci, més o menys fatigats, el soroll d’aigua caient a la meva esquerra i un fort vent que arrastrava la boira...

Torrada Marinera o l'enigma del "oso hormiguero"

plànol de la torrada

Bertus i servidora anomenem "torrada" als circuits per entorn natural, generalment per corriols i alguna (auto)pista forestal. Hi ha poques consignes :

- 90' de durada i 15km de recorregut
- abans trepitjar un corriol que una (auto)pista forestal

I fidel a aquestes premises, ahir vaig aventurar-me pels meus dominis. I de la torrada a la Serra de Marina surt la famosa Torrada Marinera, que espero que sigui versió 1.0...

No son 15k, sinó 16,2k. El GPS no em detecta res fins arribar a la (auto)pista d'entrada al Parc, junt a Torribera. Esquemàticament, el tema es pujar a la Creu de Montigalà, anar a buscar la Torre de Vigilància alfa per darrera del Turó del Pollo, fer la Vallensana i baixar per una (auto)pista paral·lela al camí de la Carrerada; passar el Monestir per darrera i baixar cap a casa.

Crec que si estiro una mica més el tema, arribo a 20km macus perque si. Terreny ondulat per (auto)pistes forestals i algun corriolet modest. Vistes magnifiques ahir al vespre, amb el crepuscle a sobre... Cal dir que vaig clavar el temps (bé, 1.27'...)

Perfil. Fa por però menys

És un circuit maco on lligues falsos plans amb pujades moderades/dures. Crec que pot ser un magnific circuit llarg per a veure si s'està fort... ;-)

Lo mismo que hacemos todas las noches, Pinky...

Qui recorda "Animaniacs"?

Hi havia dos personatges, Pinky i cerebro, que sempre intentaven de conquerir el mon. Els capítols acabaven amb aquest diàleg...

Pinky: - ¿Y qué haremos esta noche Cerebro?
Cerebro: - Lo mismo que hacemos todas las noches, Pinky. Tratar de conquistar el Mundo !!

A la vida, s'ha de perseverar. Per molt que es tanqui una porta, cal seguir picant. I, de vegades, es tracta de passar de la porta i fer un forat a la paret, però si tens els objectius clars, tot suma...

Aps... Feliç Sant Jordi !!

Catarsi

Circuit torrador de divendres. Maco perque sí.

Des del moment en què vaig renunciar “oficialment” a l’Ironcat, he sofert una curiosa transformació.

Com si m’hagués alliberat, els entrenaments, sobre tot els de cursa, que eren força fluixots han passat a sorprenents. Dos sessions de 20’ a ritme per sota de 3’50”/km i tirant del grup, manat, organitzant, i una sessió de sèries de 1000m per sota de 3’30”, a més d’alguna torrada per muntanya feta a bon ritme.

Potser el fet de veure que no hi arribava em llastrava, o potser el fet de tenir que buscar objectius nous m’ha revifat...

Com diu el meu amic Moreno, “hay que ver cómo es la puta mente humana”

A considerar...

Un dia perfecto para los canguros

(Aquest títol sense solta ni volta vé arrel d'un relat curt d'un autor japonès que el meu germà estava llegint l'altre dia...)

Bé, tot a la vida arriba. I també arriba el moment de prendre decisions.

Renuncio a l'Ironcat 2008

No he pogut entrenar bé. Hauré fet dos mesos "correctes" de volum, i amb això, i la meva experiència (que es nula) és un suicidi. Les darreres tres setmanes, per diversos motius, tampoc he pogut entrenar com jo voldria, i a més porto una setmana amb dolors musculars que no associo a la fatiga. A més el coco no ajuda, i no aconsegueixo focalitzar la meva energia en l'Ironcat. Tot suma...

Una persona molt propera a mi em preguntava si em feia mal el fet de prendre aquesta decisió. No. No perque crec que en cap moment he estat en condicions d'afrontar un repte com aquest, i per tant, no tinc la sensació d'haver perdut el temps (tot i que l'he perdut). M'estimo més aturar-me, baixar una mica l'exigència i preparar el 2009 que arribar malament, patir, arriscar la salut i acabar sense ganes de tornar.

I ara, què? Pues a redissenyar la temporada, circuit català, algun B, alguna cursa de muntanya, alguna marató preparada d'avui per demà. Recuperar l'energia i els entrenaments.

En fin...

3r Temps

De vegades, un no sap com, es troba fent-se fotos com aquesta...

I de vegades, un no sap com, veu que algunes de les millors coses de la vida potser es troben en fotos com aquesta...

Sopar de maruxots, sense parelles. Molt riure, bon menjar, bon beure, moltes bromes, molta conya i molt costat fosc. Potser la vida es fer el camí ben acompanyat...

Apunteu : Zaragoza, 28.09.08...

El niuet

De vegades, un té una alegria immensa de fer coses que poden semblar senzilles o petites...

Us presento el link dels meus amics Alex i Noemí, el Niuet. El linko amb suavitat i molta vaselina, com correspon...

Sobren els comentaris o les paraules. Primer perque no s'em donen gaire bé, i segon perque estem per matar a Bambi, i no per alimentar-lo amb frases edulcorades...

... però un petò (o quatre, que sou un munt!!) si que us el faré...

Obaba

camí d'Obaba al pavelló d'Elizondo

Hi ha un nivell intermig a les coses on hi ha més sacrificis que recompenses, però aquestes, per petites que semblin, compensen. No és ni el fons del pou ni l'Olimp, però saps que per aquests moments val la pena seguir a la carretera...

Bé, pues així em trobo jo en el tema de l'handbol. Aquesta Setmana Santa m'ha tocat posar-me rodes i estar, en vuit dies, a Alcorisa (a prop de casa), a Móra la Nova (l'etern retorn) i a Lekaroz, a Navarra...

Parlem de Lekaroz. Després d'una sorpresa inesperada, faig cap cap allà. Només sabia que estava a la vall del Baztan. Després d'un tranquil viatge, hi arribo a l'entrada de la vall, i allà comença una de les experiencies més deliciosament màgiques de la meva vida de nòmada de l'handbol.

De sobte, el GPS comença a enviar-me per camins pels quals passa un cotxe i gràcies, enmig de caserios. Reculo dos o tres cops, i la natura fosca, a mitjanit, em convida a entrar en un mon màgic. Acabo en una taberna el centre de Lekaroz, i l'amo em regala una conversa ben curiosa...

-Perdone, la residencia?

- Residentzia? Qué residentzia? Aqui no hay residentzia. Eso es en Elizondo...

- Mmmm... Sí, bueno, un lugar para dormir y eso, como un albergue...

- Aaaaaaaaaaaah... Albergue!! Si, albergue si, pero te has pasado de largo, oye. Es 100 metros mas abajo...

- Gracias !!

I sí, els 100 metres eren més de 500...

Al dia següent, el mon rural basc (tot i que fos a Navarra), m'envolta, i vaig viure uns dies ben macos i curiosos, envoltat d'una natura espectacular, de la qual estic enamorat. Només em va saber greu no tenir temps de visitar Roncesvalles o Saint Jean de Pied de Port... Recordo que de la residentzia al pavelló teniem 1,5km de camins entre caserios, i era un passeig deliciós, tot xerrant d'això i d'alló...

Us juro que vaig enviar un sms dient "acabo d'entrar a Obaba", en relació al mon màgic recreat per Bernando Atxaga a Obabakoak, una de les obres més maques que recordo haver llegit.

Potser la vida et deixa portes entreobertes per a retornar a vells llocs... Algun dia hi tornaré. Potser no és aviat, però aquella terra i jo tenim un deute...

Algú té melmelada?

El final de la setmana ha estat demolidor...

Divendres quedo amb el Rajoman a les Aigues. En condicions normals significa un trotecillu més o menys intens gaudint de la fauna ornitològica. Però amb ell significa enfilar la pista dels Bombers i fer una bona torrada (d'aquí lo de la melmelada...)

Perfil del circuit de la torrada. No és tant dur com sembla...

Al final vam fer cap la zona del turó de la Magarola (conegut a partir d'ara com el turó de los toriles, per les barreres de fusta que han col·locat, no sé amb quin sentit). El tallafocs que jo coneixia és ara una autopista de terra, estupenda pels BTTerus però sense l'encant salvatge que tenia abans. Trobem un corriol i ens ataca l'adrenalina : baixada molt guapa i a estones trepidant, gens tècnica i algun tramillu aeri. Arribem a peu de la trialera del començament del Marató de Collserola de l'UEC Horta. Pujada dura, amb la torrada conseqüent al cim. Carenejem una mica i turó de la Magarola. Després, tornada civilitzada a les Aigues.

Avui, turó del Pollo (o de Puig Castellar) extended. Pujada tranquila, però amb un tram durillu, careneig ondulant fins la torre alfa i després tornada pel camí invers al circuit de les Dues Pedres. Baixada per la Vallensana a anar a buscar Can Dimoni. Un circuit que he fet mil cops, tranquil, ondulant, adrenalinic si estàs bé i durillu si estàs tocat. No informo com anava avui, per si hi ha algun rival llegint...

Perfil del circuit de Puig Castellar. Hasta és maco...

Dos sortides guapes, exigents i reconfortants...

OKUPA

Alex, servidora, Albert i Jordi, quina gran cursa

Diumenge vaig tenir l’oportunitat de viatjar d’okupa en el tren de les 4 hores al Marató de Barcelona. Algunes cosetes...

- Molta, molta gent al carrer. Quina diferència amb les maratons semiclandestines que vaig còrrer a inicis del 2000. Espectacular el pas per Glòries i molta gent a la resta.

- El circuit continua sense agradar-me. Potser perque l’he fet a trams molts cops, potser perque no m’agrada correr a BCN, potser perque...

- Dia d’escabetxines. Molta calor, molt sol i molta humitat. Vaig “entrar” al 19k i vam avançar molta gent, alguns en estats força durs. A partir del km 28-30k, vaig començar a veure situacions que ni tant sols imaginava que podien passar, acostumar a viatjar en trens més ràpids.

- Grandíssima cursa de Farruquito i Jordi, punxada d’Alex. El marató no perdona...

Per lo demés, grandissim cap de setmana. Visites inesperades que alegren la vida i el fet de poder ajudar els amics a assolir els seus reptes fan que, de nou, pensi que soc afortunat de ser com soc i fer el que faig...

Gran Matinal

Aquest matí he anat a rodar amb els meus maruxots : Farru-estuquito, Kilt72, Chinchan, AVIstal, i la teniente BLNK. També han vingut uns txocos i unes croquetes, però ningú sap com, han desaparegut...

Entreno fantastic. Kilt72 i servidora fent la goma per a que la teniente no s'ens perdés pels puestus i per altres motius diguem-ne "estètics"... De tornada, al veure que el gallet anava una mica crescut, casi ens ha demanat que li fessim la pell, i ha hagut atxassu... Ha estat dels guapus, aprofitant una rampeta. Després, atxassu sobre kilt72, però he fet llarg i he arribat netejant de colilles el passeig amb la llengua. Al final, uns 19km a un bon ritme. Em trobo incomode, pero les coses surten. Serà l'edat...

El circuit, per la platja, de Canet a St. Vicenç de Montalt, amb salt de via ferrea inclosa...

Bocata, tapetas, canya i demà serà un altre dia. Gran matinal.

Mitja Marató de Granollers

On és Wally? Al pas per La Garriga

La Mitja és com el New York de les mitges a Catalunya. Potser no és la millor prova (per mi, segur que no), però s'ha d'anar. L'organització (tot i el problema de cronometatge d'enguany), el circuit, el caliu a Granollers i La Garriga... fan que sigui una mitja atractiva.

L'he vist creixer fins el 5.000 llarguissims, i em comença a semblar massa gran per les proves que m'agraden ara, però bé, fins que peti, o el preu sigui encara més escandalós que ara, allà hi serem...

Arribo i ja tinc gresca. Gemma es dedica a castigar-me psicològicament, mentre que intento mantenir alguna conversa seriosa amb en Jordi. Escalfo amb ell i m'hi poso. A la sortida em trobo amb en Coque (a) el Padrino. Farem bona cursa avui...

Sortida a muette, i slalom fins el 6k. A l'entrada de la Garriga em fa un orcoattack : Comença a plorar que no es troba bé i acaba foten-me un atxassu a l'11k de muette. Fins aquell moment anave a 4'25"... Intento no baixar i pujo el ritme fins a 4'05" i menys. La baixada es tremenda, apretant les dents. Segons la classificació avanço 64 llocs de baixada...

En fin, que arribo fort i acabo força bé. Avui he vist que el coco és basic, i si no hagues apretat les dents al pujar seguint al Coque i al baixar "por mis c*****es", hagues fet una marca mediocre, i ara tinc una marca decent i unes bones sensacions.

Com diu el meu amic Juan, de León : "Hay que ver lo que es la puta mente humana"

Per cert, Gemma, et guardo lo de l'1.45'...

Waiting On A Sunny Day

Dedicat als que caminen entre la boira, inclosos els que viuen a l'Osona o a Lleida com lo meu germà...

Bruce Springsteen - Waiting On A Sunny Day

It's rainin' but there ain't a cloud in the sky

Musta been a tear from your eye

Everything'll be okay

Funny thought I felt a sweet summer breeze

Musta been you sighin' so deep

Don't worry we're gonna find a way

I'm waitin', waitin' on a sunny day

Gonna chase the clouds away

Waitin' on a sunny day

Without you I'm workin' with the rain fallin' down

Half a party in a one dog town

I need you to chase the blues away

Without you I'm a drummer girl that can't keep a beat

And ice cream truck on a deserted street

I hope that you're coming to stay

I'm waitin', waitin' on a sunny day

Gonna chase the clouds away

Waitin' on a sunny day

Hard times baby, well they come to tell us all

Sure as the tickin' of the clock on the wall

Sure as the turnin' of the night into day

Your smile girl, brings the mornin' light to my eyes

Lifts away the blues when I rise

I hope that you're coming to stay

On t'é lo meu fetge?

El crack en acció, rodejat de samarretes verdiblanques

Cros es fetge a la boca, sabor a sang i el cor dos pams per devant teu. Cros es morir pujant i morir baixant. Cros es un patiment continu. Cros es tenir por del que ve darrera perque saps que no podràs seguir-lo ni aguantar-li el canvi...

Pues tota aquesta descàrrega d'adrenalina la vaig tornar a sentir diumenge al circuit del Parc Catalunya de Sabadell, 47è Cros de Sant Sebastià. Tocava puntuar per clubs i allà que vamos...

El circuit es punyeteru. Cal fer la pujada de darrera a ritme per a no morir a la 3a volta. Jo ho vaig aconseguir i vaig morir a la 4a... La cursa va ser "divertida", barallant-me tota la cursa amb un de l'Igualada i dos de l'Olesa (o eren tres??? Semblava una peli de xinus, tota l'estona veient samarretes verdiblanques...). A més, un portava claus (amb lo sec que estava tot) i a la part pedregosa semblava que li ballava la dentadura postissa...

Al final, un crono acceptable, y una sorpresa. L'Olga, nou fitxatge (i va fer #9 en F35, la tia !!) em diu que em va veure molt bé... ¿?¿?¿ A mi???? Si m'estava arrastrant... En fin, no hi ha res com tenir admiradores...

ENYORANÇA...

Repassant fotos, he trobat aquestes de diverses fonts i persones (gràcies a tots!!)

I m'ha entrat una enyorança... Aix, sort que queden tres mesets per a tornar a sentir el sabor de la sal !!

Bé, diumenge que vé, els Trisidents ens anem a fotre un banyet + 75km de bici + algo de cursa a Montgat. Jo, que soc infidel però no desleal, fotré el banyet amb el traje de morcilla i cuitacorrents al Cross de Sabadell, on a les 12.10 faré el més gran dels ridículs al Campionat de Catalunya de Veterans...

Per any nou, fem el bou

Bé, si el Nadal vam fer el rompepiennas, l'any nou tocava ruta nova...

He pujat directament pel coll de les Ermites igir a l'esquerra per a buscar la pista del Poblat Ibèric, gir a la dreta per una pista que no he fet mai i...

... de sobte, entro a la zona obaga de la Serralada, amb els marges gelats, i una lleugera ascensió. Quan torna a planejar, tot em recorda a la Crta de les Aigues, però sense un anima (en 55' no m'he creuat amb ningú) i amb unes vistes diferents : La Mola, Montcau, Montserrat... Espectacular.

He cororonat la torre Alfa de vigilància forestal i després he atacat un canxal cuasi pirenaic d'uns 200m. La baixada m'ha fet recordar que ja no tinc els reflexes de cabra montesa d'abans...

Un dia per a recarregar piles i on m'he enrecordat de moltes coses i moltes persones... Un gran dia.