Algún psicòleg a la sala?

Bé, crec que el cuquet de la Llarga Distància m’ha tornat a picat...

Arrel de la Marató de ZGZ, i coincidint amb una proposta “deshonesta” del meu amic Alex, estic desfullant la margarida amb la següent pregunta...

MARATÓ DE DONOSTI ‘07

Girat, estic girat...

Pla de viatge, típic d’operacions especials : Infiltració en fragoneta/motorhome el dissabte, atac a la Marató por donde mas le duele i extracció en la mateixa fragoneta cardats i amb la marató a la butxaca.

Algú té una margarida per deixar-me??

Mireu que als frikilinks hi ha un de nou : La Cuchara de San Telmo, santuari del pintxo.

Noticia del I Maratón de Zaragoza

Una jornada para el recuerdo ( El Periódico de Aragón - 01/10/2007 )

42.195 AGRAÏMENTS

Al pas per la mitja, en un típic "tejoneig"

... i em faltarien 42.195 més per no deixar-me ningú.

Aquests dies he rebut moltes mostres d'ànim i de suport a la meva enèsima insconsciencia : fer la I Maratón de Zaragoza "a pel", sense cap mena de preparació específica i amb un mes previ de competicions caòtiques. Estic eternament agraït, i no goso posar cap nom per no deixar-me ningú...

Mai faig cròniques, perque no s'em donen bé i em sembla un exercici de narcisisme, però avui crec que tots aquells que m'han recolzat es mereixen saber com va anar...

06.30 - Sona el despertador. Estic estranyament tranquil...

07.00 - Baixo a esmorçar; només un parell de pirats més que faran el Marató i jo...

07.34 - Pago l'hotel i vaig, tot fent un passeig, a la sortida...

07.50 - Arribo al Parque grande, lloc de la sortida. Em trobo amb els meus grans companys i amics Julio, Lobete (que grande eres!!), José Luis, Tortxu, Liza, Vegito...

08.22 - Estic dels nervis i vull anar a canviar-meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee !!

08.35 - Li deixo la bossa a una senyora gran que em genera grans dubtes de que aguanti l'estabilitat quan jo deixi anar la bossa...

08.35'30" - La senyora no cau... Bufffffffffffff

08.37 - Començo un simulacre d'escalfament, per a creure'm que d'aqui a 20' hi ha una cursa de la pera...

08.50 - Entro a la càmara de sortida. Entro en trance... M'abraço amb el Lobo i li desitjo una bona cursa.

09.00 - Sortim. Al posar la meva millor marca, i no la que vull fer, surto molt endavant. Sortim junts els del 10.000 i els de la Marató. Volta gran al Parque. Cal posar el freno i no emmirallar-se del ritme dels del 10.000...

Hi ha molta boira i faig bromes abans de la sortida amb la "configuración de seco", a imatge dels F1. La meva configuració "de seco" son les ulleres de sol (graduades) la gorra. Faig una configuració mixta : ulleres de sol. Durant 1.50' visc en una nebulosa, en part per la boira, en part per les ulleres entelades. Durant alguns metres de cada km vaig amb les ulleres aixecades en plan molon, i vaig millor, però amb una certa inseguretat.

Els primers son molt dolents, em vull retirar. Tinc molèsties a l'Aquiles, la boira em fa suar molt i no vaig còmode. Els km van caient a ritme com un metrònom, però la ment juga en contra...

Em deixo caure fins que David, que debuta en marató i debuta com a llebre de 3.30' (con un paaaaaaar) passa amb el globus del 3.30'. Finalment va punxar al 36k, però va ser una llebre magnífica, molt constant (com el seu sobrenom). El seguiré del 6k al 28k a més o menys distància, de vegades al grup, de vegades (com a la foto), despenjat...

Bueno, els km van caient. De sobte, sobre el 15k esdevé el miracle. Em trobo bé i eufòric, però controlat. Els musculs s'han escalfat, no fa mal res i tot xuta. Els ritmes continuen amb un marge amunt/avall de 5"/km. Un metrònom, vamos. Com diu el meu amic, "la gozo", i a fè que si.

Aquesta sensació em dura fins el 35k...

Sigamos... Pas de la mitja. Només creuar la pancarta (foto), noto un alliberament i tanco el puny amb força. He superat una barrera mental. Estic a la cursa, estic gaudint, estic bé. El grup és maco i va uniforme, excepte una noia amb samarreta blau fosc que fa la goma cap enrrera després s'ajunta. La noia que veieu que mira el rellotge, la seva llebre, el noi del Victor Go! (Cesar)... Tinc una sensació de control de la cursa bestial, segurament perque no vaig per sobre de les meves possibilitats.

A l'avituallament del 25k visc una situació inaudita, la batalla de l'avituallament. Els del 15k i 20k van anar com rellotges, molt ordenats i tranquils, però en aquest la gent es posa nerviosa, es comença a apilotonar sense motiu i es fa dificil agafar algo. Jo, que m'ho miro de darrera, m'obro fora del grup i espero... I espero tant i tant malament que se m'escapa David i el seu globus 100m... A la merda... No intento atrapar-lo per a no gastar, i em quedo en terra de ningu...

Km 35. La muette. Al 33k es creua de tornada el Puente de la Fuentes, al costat de l'Expo. Fa pupaaaaaa... Començo a anar mort de cames, molt dures. M'estan dient que on anava jo tant llest a fer una marató sense entrenar res de res, només rodatges a ritme mig, sense passar de 60' i una tirada de 22k dos setmanes abans... El marató es cobra el seu preu...

Del 35 al 41k, vaig mort de veres, però avenço gent (¿?). Es un tram dur, solitari i amb una mica de pujada, potser un 1%-1,5%, però fa mal, de veritat. Al 38 passo a l'Albert, company de club que no sabia que la feia (¿?) i que ha punxat. No puc fer res, un altre cadaver...

El km 41 entra al Parque Grande per un lateral. Espectacular. Ploro. La gent anima moltissim, molta gent a l'entrada. Una recta de 200m plena de gent cridant... Un gir en baixada dona pas a l'entrada principl al Parc. Impressionant és poc. Faig la volta en volandas. Un pare porta una nena de la ma. Em freno per a que surti bé a la foto...

M'aturo a tres passes, camino, miro al cel i li dedico a molta gent, a la que està amb mi i a la que està al meu cor. Miro el crono i... STOP, creuo la linia blava que separa el somni de la realitat...

... I la realitat és un mal de cames tremendu i un pajaron provocat per un plàtan atravessat... A mitja tarda ja he recuperat inclús millor que altres maratons, i avui no era el Typical Robocop Marathon Runner...

El migdia i la tarda passa amb un picnic i un sieston sota un pi als Pinares de Venecia, sobre el Parque Grande, rodejat d'amics i converses...

Per a acabar, unes paraules de la meva admirada Chusica, Maria Jesús Zorraquin, un luxe com a persona i com a esportista...

Hoy la maratón y yo hemos saldado una deuda pendiente, yo la he tratado con mucho cariño y ella se ha dejado querer sin poner excesiva resistencia

Així em sento jo avui...

De nou a tots, gràcies !!

Jon Blais "The Blazeman"

Conec alguns Finishers... Més aviat, tinc la sort de coneixer-los i de que m'iluminin amb el seu exemple...

D'aquests, la majoria, per no dir tots, tenen darrera una història de superació personal que va més enllà de la de suportar dures setmanes d'entrenament i el format d'una prova que per si mateixa faria enrrera a molts valents... Jo he compartit entrenaments i curses amb uns quants...

Entre aquests, una de les més impactants i que més m'han emocionat és la de Jon "The Blazeman" Blais (1971-2007). En 2005, va ser IM Finisher a Hawaii.

Per pudor i per les emocions que em recorren, no comento res més. Us convido a passejar-vos per ALS Warrior Poet i per un impressionant video de Youtube. Si el veieu, no quedareu indiferents...

De vegades, els veritables herois, els que dignifiquen la raça humana, els que ens allunyen de la barbàrie i com diu la web, fan del mon un lloc millor, no persegueixen una pilota, ni surten a la tele, ni fan tomate... Potser es creuen amb tu cada dia.

Aprofito aquesta reflexió per enviar-li una abraçada a Jordi "Jag75" Antolí. Amic, estic amb tu.

La carta esferica

Mai no heu seguit un mapa amb els dits? Mai no us heu imaginat recorrent aquelles carenes, creuant aquells rius, visitant aquelles taquetes que representen pobles?

Recordo un llibre, molt maco, d'un cartògraf que dibuixava els seus mapes a partir de les epístoles dels viatgers. Un llibre deliciós. Lamento no recordar el nom, però no és La carta esfèrica, no...

Avui, en un descans de la feina, m'he descobert seguint amb els dits la planificació de les 28 setmanes de preparació per l'Ironcat'08. I he tingut aquelles sensacions : nedar hores i hores, amb sol i amb llum artificial, rodar en bici (sí, descreguts) tapat fins les orelles i amb els peus congelats, correr pel bosc perseguint la meva ombra o potser el meu somni...

Durant 28 setmanes, aquells quatre fulls amb molts gargots seran la meva carta de navegació... No sé que em deparen aquestes 28 setmanes, ni si tant sols arribaré al final o cauré pel camí o cauré el dia de la prova. Però estic segur que no seré el mateix que ara escriu això. Crec que, ara per ara, el repte m'ultrapassa, però espero que la meva carta de navegació em faci créixer i mereixedor d'un cognom que ara no goso ni pronunciar ni escriure...

Jolin, estic fatal...

UN NOU LINK

Un dels pilars de la felicitat és estar rodejat de bones persones...

Avui afegeixo a l’apartat de links d’amics un dels millors esportistes i persones que conec, en José Castilla, company de feina (una mica llunyà, que la casa és gran) i atleta paralímpic d’èlit.

No intenteu seguir-lo, que acabareu trinxats.

Un vespre de lluna plena...

Avui, entre pitus i flautes, he sortit a les 19.50 a còrrer... El sol s'havia posat, i quedava la llum residual, del color de l'hora incerta...

Decideixo anar a la muntanya. No tinc ganes de fer asfalt, tot i que això suposi un parell de rampes i una "aproximació" de 1.200m de pujada i fer tot l'entreno a les fosques.

Bé, porto una temporada amb moltes cuites i massa coses al cap, personals, professionals, esportives. Allà, al mig del bosc i sense haver-me creuat amb més de cinc persones en 45', he començat a pensar en tot una mica, i com no, en l'Ironcat... I en la preparació que se'm ve a sobre.

I, de sobte, en la foscor, al girar en un revolt, envait pels meus pensaments i banyat per la lluna plena, m'he trobat i m'he sentit ben sol. Una sensació estranya...

I de sobte, un instant més tard, m'ha envait una estranya sensació de pau interior...

Crec que tornaré més sovint a correr a aquelles hores i per aquelles pistes...

UNA GRAN FRASE...

Ahir, en un episodi dels Simpson força demencial, vaig sentir aquesta frase d'uns "Hell Bike Angels", o sigui, uns pàjarus que anaven de hell angels en motos d'aigua, just quan anaven a desintegrar al gran Hommer Simpson :

"Nosotros respetamos dos cosas : la valentia y los hombres tatuados con alambre de espino"

Pues eso, apliqueu-vos el conte...

Cada cop estic pitjor

ELS QUATRE GENETS DE L'APOCALIPSI o COM TREURE'S EL CARNET DE CAVALCAR DRAGONS

Els quatre genets de l'Apocalipsi

gravat d'Alberto Durero (1498)

Inocent de mi, ahir vaig decidir fer la sortideta de bici amb en Vilardaga "Pages de Ferro" i alhora, es van ajuntar en Gabri "El Enterrador", l'Imma "La teniente" i en Gami "Mascle Alfa".

Els noms ja ho diuen tot...

Pues res, a les 08.00 estava jo, content, feliç i ignorant de que, una estona després, una locomotora em passaria per sobre... Si dic que he aguantat 2km m'estic fotent una vacil·lada... Porto dos setmanes amb les cames molt carregades, fruit de la preparació del Marató de ZGZ i d'haver fet molt poca aigua, que m'hagués relaxat.

Quan en Gami ha dit "a 45km/h", pensava que era de conya... Poz no !! Era una realitat... Jo he anat una bona estona a 37km/h i anava netejant l'arcen amb la llengua, casi darrera seu. Arribats a Sant Fost decideixo no treure'm el carnet de cavalcar dragons, els deixo de roda (bé, em deixen ells a mi...) i intento rodar a 30km/h... Quan arribo a la benzinera de la Roca, giro, mig encongit a la bici esperant que el tren de les 8.50' em passi per sobre, però no ha estat així...

Encara que no ho sembli, m'ha agradat la sortida. M'he pogut retrobar amb en Vilardaga, que feia molt de temps que no el veia, i amb en Gami i en Gabri. He conegut l'Imma, i HE DESCOBERT, PER ENÈSIM COP QUE SOC UNA P**A M**R**A anant en bici. Ja em puc calçar ben calçat aquest hivern o seré un bitxo esclafat a la carretera de l'Ampolla a Camarles...

I demà, la Mercè. Apoteòsic.

Permanezcan atentos a sus pantallas...

Us presento a Lagavulin Reserva 16 anys

Bé, a consell d'en Ramon, distingit lector i participant d'aquesta bitàcora, us presento a Mr. Lagavulin Reserva 16 anys (pronunciese Laga-voolin, del gaèlic, que vol dir el forat on està el molí).

Estic buscant una imatge per a presentar-vos-ho, però em quedo amb aquesta descripción de la web http://www.licorea.com/

Muchos creen que esta es una de las destilerias mas antiguas de Escocia. En 1816 un granjero local y destilador, John Johnston, fundó la primera destilería legal en el pueblo de Lagavulin (se pronuncia Laga-voolin procede del Gaélico, se pronunciaba Laggan Mhouillin que significa: "El agujero donde está el molino").

Hoy en día los cuatro alambíques en forma de cebolla en Lagavulin son cuidadosamente introducidos en unos contenedores (que tienen una solución líquida blanquecina), dentro del mar, en la orilla sur del islote de Islay's (pronunciado Eye-la), bajo la protección de las imponentes ruinas del Castillo de Dunyvaig.

No hay ningún tipo de prisa en Islay. Lagavulin permanece tranquilo destilando despacio y permanece a oscuras en viejas barricas de roble durante 16 años hasta que es embotellado.

Potente e intenso, es un gran malta Islay. Con un sabor ricamente turboso, profundo, ahumado y un intenso largo acabado ambrosial.

Aquest hauria de ser un dels amics que m'hauria d'esperar el dia 10.05.08, cap allà al vespre... Però ja us dic que el seu catxé és com el d'un slot a Kona...

CURSA DE LA MERCÈ

Bé, la vida continua, i afortunadament, el sol surt cada matí per a recordar-nos que la bellesa ens envolta, i que si no tens ulleres de sol, vas venut...

Diumenge, seguint la preparació més caòtica que conec per a una Marató, faré la Cursa de la Mercè. Una cursa de les que no m'agraden gens (7.000m persones son moltes persones), però que em ve de gust per altres motius -diguem-ne personals- fer.

El que no sé és sota quines variables la perpetraré :

- Vaig en cotxe o en metro ?
- Faig un mano a mano amb Rajoman a birres o em tumbarà?
- Retxino o no retxino?
- Faig un rodatge complementari de 5-6km o no el faig?
- Faig abans o després de la cursa, aquest rodatge?
- La fruita, natural o en macedònia?
- I el Jack Daniels a pel o amb gel?

En fin, grans preguntes que marquen l'existència de la Humanitat...

Raid benéfico - Sierra Madrid

Penjo aquest mail de la Llista Nacional de Triatló per l'amistat personal que m'unneix a Sonita i perque sé que ho està passant malament. És un dels granets de sorra que puc aportar...

Hola a todos
este verano, en uno de esos accidentes que un segundo nos cambian la vida, una de mis mayores amigas y compañera triatleta y raider, Raquel, se ha quedado en una silla de ruedas, parapléjica.

Como todo el proceso de adaptación es muy duro, para ella sobre todo y también para los que la rodeamos, hemos organizado para el próximo 30 de septiembre en la sierra de Madrid un raid benéfico (orientación a pie y en bici de montaña, patinaje). Este raid tendrá caracter de entrenamiento (no de competición) y habrá dos niveles, uno para los "machacas" y otro para aquellos que quieran iniciarse en esto de la orientación y la montaña o simplemente, que quieran pasar un buen rato en la montaña y ayudar en una buena causa.

El dinero recaudado ese día estará destinado a los primeros grandes gastos a los que tendrá que hacer frente ahora y que ayudarán a que su calidad de vida sea lo mejor posible y a que pronto esté entre nosotros compitiendo en cualquier deporte que le apetezca con esa energía y alegría que siempre desborda. Como recuerdo ahora que dijo Isidre Esteve, "puedo hacer muchas cosas, sólo teneis que mirar un poquito más abajo".

El punto de partida de este entrenamiento-raid será Alpedrete, el restaurante La Ardilla. De allí nos moveremos por la zona de Cerceda, la Pedriza, Hoyo.. bueno, podeis ver toda la información necesaria en el tríptico que adjunto.

Habrá comida y bebida para todo el mundo, alegría y ganas de pasar un buen día, os lo recomiendo.

Si teneis cualquier duda, por favor contactad conmigo cuando querais. Por temas logísticos necesitamos confirmación antes del 25 de septiembre.

Gracias a todos por leerme. Siento que no sea del todo "triatlon".

Besos
Sonia

Això i algunes situacions tristes que estan afectant amics i companys meus em fan dir : VIVIU!!"

Si algú vol el triptic, li puc fer arribar.

LAGARTAS, NO !!

En solidaritat amb el meu amic,

LAGARTAS, NO !!

Pues eso...

(segur que quan em vegi, em guanyo un cop de puny, però ahí queda eso...)

FENT LO BURRIAC

He rescatat una foto en format microlupa, però aquest que va fent el borinot soc jo. Crec que és a la baixada de saulò, en un dels moments a punt de caure. No patiu, que a les baixades també m'agrada fer l'helicopter...

Per cert, que ara veig el desnivell, recordo que no veia ni un borrall, i al·lucino...

Una mala noticia (2)

Un deporte que se muere en Aragón (Sport EQUIPO, 28/08/2007)

MORE FRIKI THINKS

Si em preguntes perque vaig començar a còrrer, ho tinc clar. Va ser per superar una dificil situació personal i familiar. Va ser com una vàlvula d'escape. Mica en mica feia marques que altres trigaven anys, i em vaig engrescar...

Si em preguntes perque vaig començar a fer triatló, més o menys ho tinc clar. Va ser, de nou, per trencar un cercle. Estava angoixat per les marques, i volia ser lliure. I a fé que, per les marques que faig (Down-10, més que Top-10) soc el més lliure dels triatletes.

Si em preguntes perque vull fer IC'08, no ho tinc gens clar. Soc un mànec de dubtes. L'únic que se m'acut és, igual que Sir Edmun Hillary, quan li van preguntar perque va escalar l'Everest, "perque està allà". Vull fer IC'08 "perque està àlla", perque significa el més gran repte que puc tenir com a esportista a la vida, perque no sé si el podré superar, perque vull saber quin és el meu límit, perque no em vull fallar a mi mateix, perque...

Fa uns mesos, parlant amb en Krlos sobre IM, jo li comentava això...

En resum, jo et diria que l’Ironman és una prova FACTIBLE, però molt dura. Quan t’hi posis, pensa que li dedicaràs casi en exclusiva entre 6 i 9 mesos de la teva vida. No hi haurà casi res més important. Demanarà el millor de tu i coneixeràs el pitjor de tu. Et demanarà compromís, sacrifici, il•lusió i energia, i et retornarà un nou límit personal, potser el límit definitiu.

Fa uns dies, parlant amb una amiga sobre l'IM, jo li comentava això...

Tindré tot el dia per fer el que més m'agrada : nedar, anar en bici i correr; em donaran de menjar i de beure; m'animarà com un heroi per igual gent que no em coneix i gent que m'estima; estaré rodejat dels meus amics i d'amics que faré. Tocaré el cel i l'infern. Coneixeré els meus límits més enllà dels límits que conec. El meu espèrit pensa que no hi ha millor lloc del mon per a estar el 10 de maig a les 7 del matí que al Port de l'Ampolla, vestit de negre i mort de por.

Definitivament, perque vull fer l'Ironcat'08? PERQUE ESTÀ ALLÀ !!

GRANS PEL·LICULES DEL CINE : EL CAMARERO DEL TITANIC

Home, no soc l'Aitana Sanchez Gijon, però tinc el meu tipet...

Cortesia d'en Carles Bou, al Triatló del Prat. Quan veig un got d'aquests en un avituallament, sé que moriré ennuegat, que m'ho llençaré tot a sobre o que esquitxaré el del costat...

Per altra banda, no faré ni l'Ironterra 2.0 ni el triatló de Vilanova. L'Ironterra per ser un circuit que em conec hasta amb els ulls tancats i d'esquena, i certament no em motiva. Vilanova perque he gastat molts cartutxos aquest cap de setmana amb el repte Mister3, i em ve de gust entrenar, i no morir-me pels puestos...

Ja ho deia el gran mestre Neil Young "It's better to fade away than burn out" (de fet és al reves, però que una bona cançó no et deixi sense conya marinera)

Així que ja sabeu !! Si teniu prevista una sortida en bici... A QUINA HORA??

MOTIVACIÓ IRONCAT

Llegit en un foro que al seu compte ho va llegir d'un altre. Pensaments d'en Talin, potser (no, segurament), una de les referències de la Ll.D. a Espanya :

"Ante todo se ha de decir que no hace falta ser un superhombre ni una supermujer para finalizar un triatlón distancia Ironman, simplemente se debe tener una mediana condición física y algo de constancia en los entrenamientos, sin necesidad de llegar a la obsesión, y quizás eso si, estar un poco loco. . . . Por qué sino, a qué persona normal le gusta torturarse durante tantas horas entrenando o compitiendo..., pero ya sabéis, hay que estar un poco loco para seguir cuerdo en esta vida ¿verdad?. De acuerdo que para acabarles en 8 horas la madre naturaleza te tiene que haber dotado de unas cualidades algo más especiales, pero esos son otros..."

Buff, després de la rebolcada del cap de setmana, tinc més dubtes que respostes, i necessito una bona dosi d'autoconfiança...

SE PUEDEN SUBIR PUERTOS SIN SALIR DE CASA?

Un post deliciós del blog dels Trisidents

Se pueden subir puertos sin salir de casa?

Destila una estranya sensació de "saudade" que m'ha enamorat. Si em llegeix algun trisident, que feliciti al redactor.

La majoria de ports els tinc a la vora de casa, i algun cop han caigut... De tots, potser si que el més maco per mi és Font de la Cera. Hauré de tornar a repassar-los. De fet, pujar ports és la última de les fronteres...

CAP DE SETMANA MISTER 3 : NO HO FEU A CASA !!

Repte Mister3 superat !!

(cortesia de Krlos)

Bé, allà pels volts de juliol, un amic meu conegut a partir d’ara com Rajoman, ens va engrescar en un repte : ell faria Aquatló Prat + Burriac i potser MM de Sabadell i jo el pack Prat + Burriac. Efectivament, Rajoman va fer honor al seu nom i es va rajar, quedant-se amb la Burriac...

Mister 1 : Aquatló. Feia dos o tres anys que no feia un, i no recordava que és un calenton. Els ritmes de cursa son altets i la sensació tèrmica de l’aigua a mitja competició no té nom, o sí, però molt lleig. Vaig gaudir bastant, tot i no enterar-me ni un p... de per on s’entrava i se sortia de box... Onades que dificultaven una mica l’entrada a l’aigua i problemes (personals) d’orientació...

Mister 2 : Burriac Atac. Amb la muntanya sempre tinc sentiments d’amor-odi. Aquesta no ha estat diferent. Una cursa dura i màgica. Dura perque hi ha trams tècnics de grimpar i destrepar, i alguns que la fatiga els “tecnifica”. El fet de ser nocturna la endureix i la fa especial alhora.

Recordo tres moments : la grimpada al castell, les escales de Cabrera (amb conya a l’avituallament; casi em fan un paquetet per a que anés menjant pel camí) i l’arribada amb les torxes a la platja. Es increïble veure com pots trobar-te un grup de gent de totes les edats animant-te en mig del no-res. Molt, molt dura, per un problema d’assimilació als avituallaments. Prenc nota per l’IC’08.

Mister 3 : Triatló. Mort de cansament i de son, em planto allà. La natació, regular tirant a bona, tenint en compte el meu estat. Millor orientació que dissabte a l’aquatló i menys onades. La bici, horrible, molt mal de cames i sense referència, al perdre el compta en un bot. La cursa, com els zombies de thriller de Michael Jackson...

En fin, un repte superat. Volia saber si podria i vaig poder acabar. Ara es tracta de veure si em deixa seqüeles o si puc entrenar amb normalitat aquesta setmana... Menció apart per Burriac Atac; una cursa que per duresa i atractiu mereix ser atacada (i mai millor dit), ella sola i sense competicions "satèl·lits"...