Una semana en el motor de un autobús

(sempre m'ha agradat el títol d'aquest àlbum de Los Planetas)

Diumenge, 25.11.07 : UN GRAN DIA

El dia neix a les fosques. Costa de llevar-nos i el gran Alex ens regala uns quants renecs. A mirar per la finestra. Miracle : cel clar. No plourà, i si plou, serà poc. Els previs, com no, passen entre rises i visites compulsives a Mr. Roca. Començo a olorar la Marató, i altres flaires menys poètiques...

Baixo casi solet, em trobo en Ramon i escalfo exactament 1', que és el que hi ha des de la porta "0" fins la sortida. Nervis, molts nervis i més nervis...

Sortida.

A partir d'aqui, un munt de sensacions. La marató és nova a cada una que fas. Fins el 36k amb en Ramon, des de l'11 al 34k, junts els tres amb l'Alex.

I ...

- Veure com trenca el mar i el riu a la Zurriola.

- La Conxa a ritme de cursa.

- Un riu humà que t'empenya. Impossible aturar-te, impossible fallar.

- L'entrada a l'Estadi d'Anoeta.

- Identificar clarament els bons moments, els dolents i els pitjors.

- Apretar les dents i sortir-ne viu dels pitjors moments.

- Anar "pillat" de ritme, però millorant la marca de l'anterior Marató, només dos mesos després.

- Veure que de tant en tant, cal temptar la sort i jugar-se-la a una carta, sabent que pots llepar, però sabent que no guardes res.

Una preparació atípica, una marató atípica. Cada marató és un mon, i les recordes totes, però aquesta dificilment serà oblidable. Dificilment s'ajuntarà un grup humà tant excepcional i dificilment sortirà tot bé...

(sempre m'he volgut fer una foto mossegant una medalla...)

Propera parada... València'08?

Dissabte, 24.11.07 : Pochola Strawberry Tour is coming to town

Sortim de matinada en Xeix, Alex, Roger, David i servidora. El viatge es fa llarget, però entretingut. Donosti es una ciutat espectacular i bella. Al menys la part que ens ensenya, plogui o faci sol. Anem a recollir els dorsal i a dinar amb en Ramon.

El següent és més propi d'una despedida de solter que d'un pre-marató, però que collons. Vam beure, vam riure, vam beure, vam dinar i vam beure... Només recordo riure molt rodejat d'amics.

Divendres, 23.11.07

Dos intents d'entrenament frustrats per la mandra, la feina i els nervis...

Crec que no em deixo res... La vaselina !! M'he deixat la vaselina !!

Dijous, 22.11.07

Temporada de Cross !! M'encanta el cross. Distancies "curtes", no més de 12.000m, a muette, amb el cor dues passes pel devant del pit, garratibat de làctic i si pot ser amb fang i fred, millor !!

Em perdo el "debut" amb el Cross de Gavà diumenge, però poso aquells del calendari català que m'agradaria anar. M'agraden molt Granollers (maleida pujada), Sabadell (quin fred, pels déus) i l'Amorós, perque es fa a 200m de la porta de casa, i té una pujadeta de gespa guapa, també...

DESEMBRE 2007
16.12.07 41è Cros Ciutat de Granollers (Granollers)

GENER 2008
27.01.08 47è. Cros de Sant Sebastià (Sabadell). C.CATALUNYA IND. i DE CLUBS (Promesa-Veterà)

FEBRER 2008
10.02.08 26è. Cros Vila de Ripollet. CNAT.CATALUNYA DE CLUBS CROS CURT
17.02.08 29è. Cros Ciutat de Vic - Trofeu Pere Casacuberta. CNAT.CATALUNYA INDIVIDUAL i CLUBS (Bn-Al-In-Cd-Jv-Jr-Abs.)
24.02.08 Cros Antoni Amorós (Sta.Coloma Gramenet)

Dimecres, 21.11.07

Avui, com manen els manuals (casi que sí), he rodat 50' amb la banda, per la gespeta de la pista, a ritme de 5'15". Estupendu, fent unes rises i tot. A més, amb el tema de la Marató he estat l'estrella del ball, i més quan s'han assabentat que faré el diumenge següent la Mitja de Mataró. Ja no saben si soc una força de la natura o si necessito medicació...

He estat trastejant webs, i l'èpica es dil·lueix. Mateixa temperatura (entre 5ºC i 10ºC), mateixa possibilitat de vent (sobre 11-15 Km/h) però la possibilitat de pluja baixa del 80% al 20%. Perfecte. Una marató amb pluja és el més semblant a comprar números per a una escabetxina. També he entrat a la web del Marató de València, però anem a pams...

I què més? Que m'ha sentat de perles el rodatge. L'he fet amb les sabatilles de matar (Saucony ProGrid Trumph4), i he trobat l'amor. No me les penso treure fins el Mataró de l'Ironcat, preparació que per cert física i mentalment tinc aparcada...

Aps !! vaig llegint els comentaris que aneu deixant. Gràcies !! Prometo respondre com cal !!

Dimarts, 20.11.07

Dia de descans. Uns imprevistos per la tarda m'han fet programar el dia tranquil. Ja tenim pla d'atac. Sortim dissabte a les 06.00 hora zulú. No penso obrir un ull des de la sortida fins el parking d'Illumbe... Zzzzzzzzzzzzzzzzzz

Per cert, la Fira de Corredor, que en principi era als jardins d'Alderdi Eder passen a Anoeta, perque el partit de la Real serà diumenge i no dissabte. M'ensumo merder a l'arribada i amb el tema vestidors, com sempre que coincideix Marató i partit de la Real...

Diumenge 02.12.07 hi ha la Mitja Marató de Mataró. He fet 8 de les 9 edicions (només m'he saltat la que va coincidir amb el Curs d'Entrenador de Triatló) i enguany hi ha hagut una histèria col·lectiva per aconseguir dorsals. En cinc dies comptats s'han esgotat els 900 d'internet, i calculo que ben just quedaran a les botigues...

Si això continua així, hauré de fer un pensament, i fugir de les curses "mediàtiques", per molt que m'agradi el circuit, l'ambient... La massificació potser és molt maca si ets organitzador, però menys si tens una visió "romàntica" de l'esport

Dilluns, 19.11.07

Consulto les previsions metereològiques per diumenge i son tots els ingredients per a l'èpica : entre 5ºC i 10ºC, possibilitat de pluja del 80% i vent de 22 Km/h.

Entreno com manen els cànons per la setmana prèvia a la marató : 75' a ritme M (4'35") amb el grup, xerrant amb en Juan Carlos i tibant d'en Maki, en Manolo i l'ultim fitxatge, l'Olga (tota una fera, 3a de la seva categoria a les 5 Milles de Cerdanyola). Evidentment, és una ironia, això dels cànons...

Bones sensacions, de força. Una mica de molèstia a l'esquena, però suportable, inclus en un marató (crec). Potser es deu a usar unes sabatilles que no seran les de matar, i la ment comença a jugar-me males passades...

La Cuerda Larga

Bé, li dec aquest post a una bona amiga, que no creu que servidora pugui ser tant animal...

Bé, en la meva transició de la cursa a peu al triatló vaig flirtejar amb la muntanya (sí, jo també). De fet, vaig fer proves de poca monta i poca cota, amb uns resultats força macos, però un dia es va creuar el triatló i va ser amor a primera vista, tot i que ara pugui comptar amb els dits de mitja ma les bicis que trobo a la T1...

Pues corria l'estiu de 2004 quan els meus amics de Madrid em conviden a fer una clàssica del senderisme madrileny, i que a més es una cursa mítica : la Cuerda Larga. Es una ruta de 7 cotes per sobre dels 2.000 que discorre entre els ports de Navacerrada i Morcuera, a cavall entre Madrid i Segòvia. Us juro que ben poques vegades en la meva vida he quedat tant impressionat.

Aquí teniu l'altimetria. maca, maca, maca...

Nosaltres el vam fer en el sentit del Cross, o sigui, de Morcuera a Navacerrada. És a dir, que les cotes eren, per aquest ordre : Najarra, Bailanderos, Asomate de Hoyos, Cabezas de Hierro, Valdemartín y Bola del Mundo.

Al ello !!

Vam deixar els cotxes a la Morcuera i to'parriba. Najarra (2.108m) sembla que està aprop, però l'aproximació a la cota va ser de més de 40'...

Sense solució de continuïtat, puges a Bailanderos...

La seguent cota, que fem sense descans, és Asómate de Hoyos (2.2.42m). Per la vessant de Madrid, uns metres més avall, veiem un grup de cabres. Acostumat a que surtin volant nomes ensumar-nos, aquestes semblen quedar-se reptant-nos a marxar nosaltres...

A continuació venen las Lomas de Pandasco. Una altiplanicie ondulada sobre els 2.000m que va servir per dividir-nos en grupets i anar petant la xerrada. El meu amic Angel va aprofitar per, un cop arribats a las Cabezas de Hierro, ensenyar-me les dues vessants, la vessant Madrid amb la impressionat Pedriza, i la vessant de Segovia amb un espectacular vall del Lozoya...

També és habitual trobar-se ramats de vaques i toros. Em van dir que fins i tot, d'ovelles. Sí que es cert, ja que ens vam creuar amb algun pastor amb el que vam petar una mica la xerrada. Però el que a mi em sorprenia és com podien pujar uns bitxarracus així a més de 2.000m per llocs pels quals jo m'hagues estimbat i acabat fet llesques...

L'ascensió a las Cabezas de Hierro és enganyosa. Després de molta estona per l'altiplanicie i amb el seu perfil arrodonit, sembla que l'ascensió serà suau. I no. Es una ascensió llarga amb un desnivell no molt pronunciat, però si constant i lo suficientment cremador com per a que desitjis arribar a dalt de tot...

La primera és la Cabeza de Hierro Mayor (2.383m), i després d'un breu descens, vé la Cabeza de Hierro Menor (2.374m). Val a dir que aqui ja vaig començar amb les meves tradicionals pàjares...

El cerro de Valdemartin (2.2.80m) ni el vaig olorar de lo apajarat que anava, però si que recordo el paisatge lunar de la Bola del Mundo o Alto de Guarramillas (2.265m). Es conegut per les seves antenes en forma de cohet de Tintin. Un descens primer per canxal i despres per pista de formigó ens va endur al port de Navacerrada. Al descens ja estava més pa'llà que pa'cà...

Des de Guarramillas també es pot gaudir de l'impresionant vista de "los 7 picos"...

El dia va acabar amb un entrepà estupendu a la plaza de Miraflores de la Sierra, i recuperant una mica les constants vitals...

recuperat de la pajara

Als dos dies vaig tenir la sort de fer la clàssica, és a dir, de Navacerrada a Morcuera per la nit. Recordo dos coses : que hi havia vaques dormint a las Lomas i una sortida de sol espectacular des de la Najarra amb la plana de Madrid de fons. També recordo el descens de la Najarra als cotxes a la Morcuera amb una sensació d'haver tornat a neixer.

Els herois de "La Nocturna"

En resum, una de les travesses més impressionants que he fet mai. Hi ha moments a la vida que et queden gravats amb foc.

Octubre, octubrete...

Aquí van els deplorables numeros del mes d'octubre. He entrenat menys que Ronaldinho, per tal de "perdre la forma" i arribar descansat a l'inici de cicle...

OCTUBRE 2007 – 23 sessions (15.45’47”)
Triatló Internacional de Barcelona (07.10.07)

Aigua : 11 sessions + Triatló BCN (5.24’27” – 13.400m)
Bici : 1 sessió + Triatló BCN (2.28’39” – 66,3 km)
Cursa : 9 sessions + Triatló BCN (7.52’41” – 90,15 km)

I bé, a partir d'ara, a retxinar !!

Mariona, que gran que ets !!

Em permeto la llibertat de copiar textualment aquest post del blog de la Mariona, però crec que reflexa perfectament la il·lusió per fer les coses, i les ganes de no voler estar aturat. Si tens un desig, ves per ell, i no esperis que les coses millorin o que vinguin a tu.

M'agradarà molt veure't el dia 10.05.07 vestida de negre-neopré a les 07.00 al Port de l'Ampolla, Mariona !!

El títol fa por, però ja ho tinc decidit. El meu primer gran repte del 2008 serà l'Ironcat. Sé que no tinc cap genètica especial, ni poders sobrenaturals, per tant el mèrit consistirà amb l'esforç diari, la constància i amb saber escoltar-se el cos. Hi ha qui disfruta molt el dia de la prova i que ho passa malament durant la preparació. Jo disfuto durant els entrenaments tant o més que el mateix dia de la prova. Sóc conscient que serà molt dur sortir en bici durant els gèlids mesos de novembre, desembre, gener i febrer, però m'abrigaré tan com faci falta i intentaré sortir a les hores de sol. Malgrat tot, si arribo el dia 20 d'abril de 2008 (límit màxim per inscriure's) i veig que no estic suficientment preparada, doncs em faré enrere i no passarà res. Sé que la meva família no ho entendrà, però els ho aniré explicant de mica en mica. Durant els 7 mesos que m'esperen, intentaré anar millorant dia a dia, sempre dins de les meves possibilitats i disfrutant al màxim de cada minut!!! Gràcies als que m'heu animat a donar aquest pas!

Un temps per plantar, un temps per collir...

I ha arribat el temps de plantar.

Fa un any més o menys començava aquesta aventura virtual. Començava amb una renúncia. Però avui ja ha començat el temps de plantar i esperar...

No tinc ni idea del que m'espera en les properes setmanes (diuen que hi ha possibilitats que s'endarrereixi més enllà del dia 10.05.07...), ni tampoc tinc ni idea del que m'espera el dia de l'Ironcat. Ni tant sols sé si hauré de renunciar pel camí...

A partir d'ara, il·lusió, compromis, determinació, motivació, una mica de mandra, molts amics, moltes hores per a coneixe'm, i canya per tothom !!

No ho faig mai, però li dedico a aquest post a la gent que viu amb passió el que fa, a la que busca viure amb passió el que fa, i a la que treballa incansablement per complir els seus somnis, malgrat els entrebancs. Tinc uns quants noms de gent que m'estimo, i que podria posar...

A partir d'ara, el moviment es demostra caminant !! Bé, i corrent, nedant i fins i tot i si no hi ha més remei, anant en bici...

Skamot Maruxot

Els afortunats

Allà pels forus de mala vida, hi viu un grup o col·lectiu autoanomenat "l'skamot maduxot", tot i que les males llengues li diuen "l'skamot maruxot", per la seva tendencia a tafanejar, rajar i rajar-se i sobre tot escampar bon rotllo. De vegades, hasta corren i, de forma casi excpecional, s'ajunten.

Ahir va ser un dia d'ajuntar-se...

I la veritat que va ser estupendu. Un entreno guapu, dissenyat pel Sherpa, amb el recolzament logístic d'en Xeix, amb bones converses i veure al *^¨?¿&% d'en Ramon tirar com un búfal amb una garrafa de 5litres d'aigua...

Sessió tècnica posterior impressionant en qualitat, quantitat i converses... Van haver-hi punyals per casi tothom.

Ahir, com sempre, vaig veure que l'important de les coses es fer-les i fer-les amb gent que val la pena. Soc un afortunat per tenir un espai on realment gaudeixo del que faig, com ho faig i amb qui ho faig.

Una imatge val més que mil paraules, però en aquesta ocasió, ni la imatge ni les mil paraules podrien copsar totes les bones vibracions d'ahir...

l'skamot, a taula

Per cert que servidora i el gran Macca (aqui abaix mateix) portem la mateixa samarreta és un fet només circunstancial. ja m'han dit que la samarreta per si sola no baixa de 10 hores en IM...

Quina mandra...

Macca, #1 a Hawaii'07

En Gerard Queralt, de la llista de triatló, ha fet un escanneig dels 20 primers classificats a Hawaii, buscant si tenen o no web i si està actualitzada...

Ho copio a lo brutu, per no posar-lo a l'apartat de links. Ja els aniré passant !!

De los 20 primeros clasificados en Hawaii:

1. McCormack, Chris: http://www.chrismccormack.com/ Actualizada.

2. Alexander, Craig: http://www.craigalexander.net/ Actualizada.

3. Sindballe, Torbjorn: http://www.sindballe.dk Actualizada.

4. DeBoom, Timothy: http://www.timdeboom.com Actualizada.

5. Vanhoenacker, Marino: http://www.binkmarino.be/ Acutalizada.

6. Lieto, Chris: http://www.chrislieto.com/ Actualizada. Blog de kona: http://lietokonadiaries.blogspot.com/ (también puede escribir gente de trek)

7. Llanos, Eneko: http://www.arrakis.es/~llanos/menu.htm Abandonada.

8. Van Lierde, Luc:

9. Lovato, Michael: http://www.michaellovato.com y http://www.michaellovato.blogspot.com/ Actualizado.

10. Vernay, Patrick: http://patrick-vernay.xtriathlon.com/ Ultima actualización del 27 de setiemebre.

11. Pontano, Francisco:12. Jammaer, Bert: http://www.bertjammaer.be/ y http://bertjammaer.blogspot.com/. La web en construcción y el blog actualizado (está en aleman o holandes).

13. Sturla, Eduardo:

14. Vytrisal, Frank: http://www.vytrisal.de/index.php No se actualiza desde Frankfurt.

15. Bracht, Timo: http://www.timobracht.de/ Actualizada.

16. Riesen, Stefan: http://www.stefanriesen.ch/index2.html Actualizada.

17. Longree, Maximilian: http://www.longrees.de No se actualiza des de Hawaii 2006

18. Goehner, Michael: http://www.michael-goehner.de Actualizado.

19. McKenzie, Luke: http://www.lukemckenzie.com/ Medio actualizada. Ha puesto el resultado de Hawaii pero nada más.

20. Zamora, Marcel: http://www.marcelzamora.com No se actualiza des de Monaco 2006. Pero las actualizaciones tampoco puede ser muy extensas porque hay más espacio para fotos que para texto. Esto si, la más bonita y de largo, de los 20 primeros clasificados en Hawaii.

*Para considerar actualizadas, he mirado que escribiesen algo en fechas cercanas a Hawaii.

EL GRAN DIA (2)

Bé, el gran dia de la Meca ha passat... Van guanyar el gran Macca (Chris McCormack) i Chrissie Wellington. No el vaig poder seguir (em vaig deixar el portàtil...), però veig que va haver escabetxina. Eneko va fer 7è, que sembla un pas enrrera respecte el 5è de 2006, però no ho és pas. Marcel, 20è. És un kona-man, i algun dia li sortirà la cursa...

Vull destacar dos cosetes...

Crònica dels germans Llanos (Hektor i Eneko), sobre Kona, estretes de la llista de correu...

Hola y aloha a todos, Después del quinto puesto del año pasado se podría pensar que el séptimo de este año me ha sabido a poco, pero nada más lejos de la realidad, estoy muy contento con este resultado y con la carrera que hice. El nivel ha sido muy alto y cada vez lo va a ir siendo más. Trás dos competiciones realizadas aquí he estado en las dos luchando por los puestos de cabeza y espero que mi evolución y la buena adaptación que estoy teniendo a la distancia y al Ironman hawaiano cada vez me acercarán más a puestos más delanteros. En cuanto a la carrera en si, ya desde la natación fue muy disputada, desde el principio se nado rápido sin un momento de respiro, aún así salimos un grupo muy numeroso de unos 20-25 triatletas. En el comienzo de la bici se formó un grupo muy grande, y poco a poco se fue haciendo la selección Este año sopló algo más de viento y las subidas hasta el punto de giro situado en Hawi se hicieron muy duras. Aquí fue donde los grandes ciclistas jugaron sus bazas, y si ya Lieto se fue en solitario desde el principio Tobjorn Sindballe fue en esta zona donde empezó a meter tiempo a nuestro grupo. La vuelta desde Hawi fue más llevadera con viento favorable en principio para pasar a ser lateral y frontal otra vez al final. El grupo en el que iba yo cada vez perdía más gente, ya que el ritmo de vuelta fue más constante y duro. En general no tuve muy buenas sensaciones en bici, y tuve que conformarme con seguir el rimo del grupo sufriendo en algunas ocasiones para no perder comba. La marathon se hizo bastante dura por el calor que hizo. Tanto el ganador McCormack como el segundo Craig Alexander pusieron un ritmo endiablado desde el principio, yo salí a mi ritmo, los tiempos de paso que iba marcando eran muy buenos, pero los dos primeros sencillamente "volaron" marcando los mejores parciales de 2h42' y 2h44'. La gente que había atacado en la bici logró mantener el tipo, y mis esperanzas de poder coger a Sindballe y Lieto se desvanaecieron ya que estos dos también hicieron la marathon de su vida y mantuvieron el puesto. Me dejé la vida por alcanzar a Lieto, el último kilometro lo hice a muerte, pero al final y a pesar de verle a escasos metros delante mío no hubo forma de cogerle, tan sólo me sacó diez segundos en meta. Así que tal y como se desarrollo la carrera estoy contento con mi rendimiento y mi puesto. El año que viene volveré y espero estar un poco más adelante. En cuanto a Hektor, decir que tuvo los mismos problemas estomacales que ha tenido en sus anteriores participaciones en Hawaii y que siempre le han echo retirarse. Vomitando todo lo que comía en la bici y sin poder asimilar un gramo de comida al final tuvo que optar por la retirada en la marathon. Una lástima ya que estaba en muy buena forma. Intentará analizar estos problemas de estomago y ponerles solución, ya que para él es muy frustrante estar todo el año preparando esta prueba y año tras año tener que abandonar. Esto es todo desde Kona y el año que viene más y mejor. Un saludo y gracias por vuestro apoyo y seguimiento, Eneko y Hektor Llanos

Reflexions de MARK ALLEN (així, en majúscules), sobre EL GRAN DIA, estretes del gran blog de l'Ironjavi...

"No importa todo lo que has pasado antes de venir aqui. No importa el stress que has llevado, los problemas en el trabajo, los problemas para entrenar, las lesiones, momentos bajos y altos, todo lo que has pasado dejalo a un lado. Tampoco importa todo lo que va a pasar despues, lo que digan los demas de tu carrera, lo que vas a hacer cuando termines, la vuelta a la rutina o los problemas que te puedan venir. Haz un parentesis. Estas en la mas grande prueba del deporte en el mundo. Eres un participante del Ironman de Hawaii. Relajate y deja que tu cuerpo y tu mente disfrute de cada momento de la prueba. Debes de sentir en tu piel el Ironman de Hawaii. Esta es la prueba mas especial del mundo del deporte. Relax and steady. Haz tu trabajo y no te preocupes de nada. Todo es secundario en el transcurso de la prueba. Asi cuando llegues a meta te sentiras feliz."

Viatge a Ítaca

Avui llencem la casa per la finestra i perdem el nord directament...

Lletra de Viatge a Ítaca, de Lluis Llach

I
"Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Itaca t'ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Itaca

t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,

sabràs el que volen dir les Itaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny

dels arbres caiguts que ara us empresonen,

i quan els haureu guanyat

tingueu ben present no aturar-vos.

Més lluny, sempre aneu més lluny,

més lluny de l'avui que ara us encadena.

I quan sereu deslliurats

torneu a començar els nous passos.

Més lluny, sempre molt més lluny,

més lluny del demà que ara ja s'acosta.

I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el Déu dels vents

el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures, plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers

si al seu poble són fidels,

el velam del seu vaixell

afavoreixi el Déu dels vents,

i malgrat llur vell combat

l'amor ompli el seu cos generós,

trobin els camins dels vells anhels,

plens de ventures, plens de coneixences."

Aquesta cançó m'endú bons records d'adolescència, de quan la vida s'obra plena d'oportunitats. Ara, es continuen obrint portes, però el vaixell ja acumula molta càrrega i modificar el rumb és dificultós...

Aforisme...

En aquest moment, m'ha fet gràcia aquesta frase treta fora de contexte del gran Ximo Robert /Càndida :

No hay mejor forma de perderse que no saber adonde se va

Una força de la natura

Transcribeixo un fragment de l'article "El imponente Sébastien Chabal se erige en el ídolo de toda Francia", aparegut avui a la Vanguardia.

No se sabe si Sébastien Chabal se cayó en la marmita de la poción mágica cuando era pequeño, pero lo cierto es que no se veía nada parecido en Francia desde los tiempos de Vercingétorix. Con una envergadura imponente -1,92 m de altura y 113 kilos de peso-, músculos de acero y aspecto inhumano, este segunda línea de la selección francesa de rugby se ha convertido a sus 29 años en la sensación de la Copa Mundial de Francia 2007, donde está haciendo alarde de su devastadora fuerza. Los aficionados franceses lo adoran en igual medida que sus adversarios le temen. Y los medios de comunicación lo han encumbrado ya como la estrella del campeonato. [...]

La veritat és que el pàjaru fa una por de cuidadu, i qui hagi vist els seus placatges no es queda indiferent...

EL GRAN DIA S'ACOSTA...

Seguiu les aventures de l'Ironjavi a la Meca.

Espectacular !! Jo diria que algun dia hi seré allà, però com no em toqui la lottery o vagi pel AG de 75-79, ho veig cru, crudissim...

EL ERIZO, ESE GRAN DESCONOCIDO

Existeix una varietat d'eriçó força rara, però molt apreciada pels experts. El famós "kunnius levantesis". Tot i el seu nom científic té querència per les latituds septentrionals, allà on l'Osa Major i les Aurores boreals juguen...

De fet, és expert en el rar art dels metalls finesos, tot i que s'ho estudia tot a una distància prudencial...

Bien, este post gamberro es para hacerle una pequeña broma a una amiga, y que vea que este blog "de deporte" trata de todo menos de deporte...

GAMILLIGA 2007

Bé, aqui teniu la classificació de la II Gamilliga, edició 2007.

• 439 punts - Robert (CAMPIÓ)
• 389 punts - Mascle α
• 371 punts - lotioplanxa
• 315 punts - Kel
• 290 punts - L'arlequí
• 267 punts - sprintcraig
• 261 punts - L'enterrador
• 223 punts - Ironyoyito
• 218 punts - Orcoman
• 206 punts - hdfcat
• 116 punts - Jordi Espanyol
• 110 punts - L'arlequina
• 088 punts - La teniente
• 079 punts - Toni Arco
• 079 punts - entrinandu
• 068 punts - Joan Marc
• 000 punts - Enric Hernández
• 000 punts - Jordi Meneses
• 000 punts - l'exiliat

Què dir? Pues que pels pèls no he fet finalista. Que la pàjara d'ahir va fer que no pogues disputar-li al mestre Ironyoyito el 8è lloc i que m'ho he passat teta...

Diria que l'any passat vaig fer 8è, però és clar, crec que erem 9... :-D

La tercera fulla de la margarida

Després d'una temporada molt intensa, avui he tancat amb el Triatlo de Barcelona (Olímpic). No crec que posi un dorsal fins la Mitja de Mataró, si ho puc evitar.

Un mal dia. Natació i bici regular tirant a fluix. La cursa, horrible en tots els sentits Mal temps, males sensacions i mals pensaments. El cos no tirava més, fruit de la destralada que li he fotut aquest setembre. Que m'he demostrat? No sé. Potser res, potser m'he cremat innecessariament, potser que el cap pot més que el cos...

Poso la crònica que he penjat en un foro, perque expressa millor com ha anat...

Bé, després d'una temporada molt llarga i intensa i d'un mes de setembre no apte per cardíacs, tanco la temporada, i ara a fer net i començar de nou, amb un nou repte.

Per començar, m'he deixat la placa de la bici i les ulleres a casa... Sort que sempre porto una bosseta amb estris diversos (entre ells, una placa extra) i he demanat unes ulleres. Gracies, Xavier !!

La natació, regular tirant a fluixa. Tot i ser un rectangle, he rebut més que mai : una puntada de peu a la boca i un altra a les ulleres. Si és que... A més, entre que no anava a mb les meves ulleres i que aquest any m'oriento fatal...

La bici, regular. Pensava que aniria pitjor, donades les meves circunstàncies de no haver recuperat bé de la marató. M'han sobrat, tant física mentalment dues voltes, però en cap moment he pogut posar tota la truita al plat...

I el remate, la cursa. Allà si que m'ha vingut tot a sobre. El baixon definitiu. Puc dir, no sé si amb orgull amb inconsciencia, que ja no em queda res a dins. Aquest any ho he gastat tot. La tercera volta, un drama. He tingut pensaments negatius i temptacions reals d'abandonar, per primer cop a la meva vida, una cursa, però un és com és, i vol morir amb les botes posades.

El temps, una castanya, però el fet és haver acabat. Llastima no haver pogut donar millor actuació, però us ben asseguro que estic buit.

Como dijo el poeta "que jod.ido es cuando vas jod.ido"

En fin, que ara a descansar, a entrenar quan em roti, i d'aqui tres setmanes, a centrar-se...

Sota la pluja

Avui se m'ha anat el sant al cel i he sortit a entrenar just quan queia el jerro d'aigua més gran...

Primer entrenament de cursa post-marató. Opció A : anar a Can Dragó, tot asfalt; desestimada. Opció B : anar a la muntanya, amb un parell de pujades que em faran recordar tots i cadascún dels 42k de diumenge... AQUESTA !!

Ha valgut la pena. Porto uns dies agitat, i sabria que no trobaria ningú. En efecte. Només m'he creuat amb quatre corredors, i tots abans del 3r km d'entreno. Per devant, 6k per mi solet. Estranyament, em saluden tots, quan els dies sense pluja només saluden els companys de la UCA...

Ha estat tremendu. Foscor casi absoluta, només la llum artificial reflexada a la panxa dels núvols. La pluja esmorteïnt els sorolls i les passes, mil olors de plantes venen al nas... Soledat, foscor i el soroll de les passes per a acompassar els pensaments, que han marxat amb la pluja, s'han quedat en alguna bassa dela pista forestal.

He baixat "casi" nou. "Casi" de ment, que he netejat força, i "casi" de cos, perque els quadriceps estan encara massa tocats.

Esportivament, encara em dura el "subidon" de ZGZ, i m'he sentit molt bé; se m'ha fet curt, i he trobat un estat mental que crec que m'ajudarà a afrontar els reptes que venen...

Ha set una gran sessió...

I Marató de Zaragoza (2)

Continuo en el núvol, i us poso un post que he afegit en un foro...

En serio, el fet d'haver fet com vaig fer el Marató de ZGZ ha canviat alguns esquemes mentals personals que tenia...El darrer marató que vaig fer (2004) va ser desastrós. Vaig fer la meva millor marca (potser no la supero mai i no m'importa), però vaig pagar un preu molt car. No va valdre la pena, doncs.

Aquest es va iniciar com una juguesca i l'aposta decidida de recolzar els companys/amics que l'organitzaven. He volgut preparar-la, però la mandra per una banda (saber què significa sacrificar sis mesos de la teva vida tira una mica enrrera), i el meu pas al triatló han fet que només el volum en hores d'activitat sigui decent.Durant la preparació, he viscut, he preparat les proves que volia preparar, i fins la setmana abans no he estat conscient de que tenia una marató. Massa arriscat, ho reconec...

La setmana abans ja heu llegit que estava de los nennnnnviosssssss. I no volgueu saber com estava a l'escalfament. Em notava estrany, rodejat de gent que havia dedicat sacrificis i esforços a aquella prova, i jo per allà, com si fos la cursa de la Mercè (amb tots els respectes a les dues curses).

I va sortir el marató que jo volia viure. Incertesa i por al començament, molta por, producte de les experiencies anteriors. Estar "en la bombolla", que diuen els ianquis, quan tot flueix fàcilment, i gaudeixes de la cursa. Ser conscient de que ja no pots més, que fins aqui arriba el teu cos i que el que et durà a l'arribada viu serà la teva força mental. Dolor, patiment i impotència, però al final renaixement i acompliment d'un somni.... jo volia viure una marató com la vaig viure diumenge, i així va ser. Quan un viu així una cursa, a qui l'importa la marca?

Pels qui em coneixeu, sabeu que havia estat un enamorat de la marató, i havia perdut la fe. Ara, l'he tornat a trobar, i hi ha una frase de la meva admirada "Chusica" Zorraquin que ho resumeix molt bé : Hoy la maratón y yo hemos saldado una deuda pendiente, yo la he tratado con mucho cariño y ella se ha dejado querer sin poner excesiva resistencia

Així va ser...

Per altra banda, el meu neguit ara és saber si podré viure així el meu debut en distancia Ironman, tot i sabent que cada prova és un mon, i una de més de 10 hores pot ser dramàtica...

Bé, perdoneu el consultori sentimental, però és que un està tou i...

Acumulat mes de setembre 2007

Bé, per a que ningú digui que en aquest blog no s'entrena...

SETEMBRE 2007 – 23 sessions (28.17’23”)
Aquatló del Prat (08.09.07)
Triatló del Prat (09.09.07)
Burriac Atac (08.09.07)
Cursa de la Mercè (23.09.07)
Marató de Zaragoza (30.09.07)

Aigua : 7 sessions + Aqu. + Triatló Prat (4.15’22” – 10.350m)
Bici : 2 sessions + Triatló Prat (3.28’41” – 93,2 km)
Cursa : 17 sessions + Curses (20.33’20” – 237, 3 km)

Un mes bestial. No crec que sigui capaç de repetir-lo... fins l’any que ve !!

A les competicions he anat gastant els cartutxos (pocs i minsos) que em quedaven, i us ben asseguro que començaré el descans tardorenc ben gastat. Tres setmanes de recuperació total !!

Tot i això, la Marató va sortir de perles. Vaig patir el que cal patir en marató i a partir del km on toca. Continuo tenint problemes (o errades) d'assimilació, i això és un gran i greu problema. Tot i això he recuperat força bé de l'esforç, tant muscular com de cafetera...

Algún psicòleg a la sala?

Bé, crec que el cuquet de la Llarga Distància m’ha tornat a picat...

Arrel de la Marató de ZGZ, i coincidint amb una proposta “deshonesta” del meu amic Alex, estic desfullant la margarida amb la següent pregunta...

MARATÓ DE DONOSTI ‘07

Girat, estic girat...

Pla de viatge, típic d’operacions especials : Infiltració en fragoneta/motorhome el dissabte, atac a la Marató por donde mas le duele i extracció en la mateixa fragoneta cardats i amb la marató a la butxaca.

Algú té una margarida per deixar-me??

Mireu que als frikilinks hi ha un de nou : La Cuchara de San Telmo, santuari del pintxo.

Noticia del I Maratón de Zaragoza

Una jornada para el recuerdo ( El Periódico de Aragón - 01/10/2007 )

42.195 AGRAÏMENTS

Al pas per la mitja, en un típic "tejoneig"

... i em faltarien 42.195 més per no deixar-me ningú.

Aquests dies he rebut moltes mostres d'ànim i de suport a la meva enèsima insconsciencia : fer la I Maratón de Zaragoza "a pel", sense cap mena de preparació específica i amb un mes previ de competicions caòtiques. Estic eternament agraït, i no goso posar cap nom per no deixar-me ningú...

Mai faig cròniques, perque no s'em donen bé i em sembla un exercici de narcisisme, però avui crec que tots aquells que m'han recolzat es mereixen saber com va anar...

06.30 - Sona el despertador. Estic estranyament tranquil...

07.00 - Baixo a esmorçar; només un parell de pirats més que faran el Marató i jo...

07.34 - Pago l'hotel i vaig, tot fent un passeig, a la sortida...

07.50 - Arribo al Parque grande, lloc de la sortida. Em trobo amb els meus grans companys i amics Julio, Lobete (que grande eres!!), José Luis, Tortxu, Liza, Vegito...

08.22 - Estic dels nervis i vull anar a canviar-meeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee !!

08.35 - Li deixo la bossa a una senyora gran que em genera grans dubtes de que aguanti l'estabilitat quan jo deixi anar la bossa...

08.35'30" - La senyora no cau... Bufffffffffffff

08.37 - Començo un simulacre d'escalfament, per a creure'm que d'aqui a 20' hi ha una cursa de la pera...

08.50 - Entro a la càmara de sortida. Entro en trance... M'abraço amb el Lobo i li desitjo una bona cursa.

09.00 - Sortim. Al posar la meva millor marca, i no la que vull fer, surto molt endavant. Sortim junts els del 10.000 i els de la Marató. Volta gran al Parque. Cal posar el freno i no emmirallar-se del ritme dels del 10.000...

Hi ha molta boira i faig bromes abans de la sortida amb la "configuración de seco", a imatge dels F1. La meva configuració "de seco" son les ulleres de sol (graduades) la gorra. Faig una configuració mixta : ulleres de sol. Durant 1.50' visc en una nebulosa, en part per la boira, en part per les ulleres entelades. Durant alguns metres de cada km vaig amb les ulleres aixecades en plan molon, i vaig millor, però amb una certa inseguretat.

Els primers son molt dolents, em vull retirar. Tinc molèsties a l'Aquiles, la boira em fa suar molt i no vaig còmode. Els km van caient a ritme com un metrònom, però la ment juga en contra...

Em deixo caure fins que David, que debuta en marató i debuta com a llebre de 3.30' (con un paaaaaaar) passa amb el globus del 3.30'. Finalment va punxar al 36k, però va ser una llebre magnífica, molt constant (com el seu sobrenom). El seguiré del 6k al 28k a més o menys distància, de vegades al grup, de vegades (com a la foto), despenjat...

Bueno, els km van caient. De sobte, sobre el 15k esdevé el miracle. Em trobo bé i eufòric, però controlat. Els musculs s'han escalfat, no fa mal res i tot xuta. Els ritmes continuen amb un marge amunt/avall de 5"/km. Un metrònom, vamos. Com diu el meu amic, "la gozo", i a fè que si.

Aquesta sensació em dura fins el 35k...

Sigamos... Pas de la mitja. Només creuar la pancarta (foto), noto un alliberament i tanco el puny amb força. He superat una barrera mental. Estic a la cursa, estic gaudint, estic bé. El grup és maco i va uniforme, excepte una noia amb samarreta blau fosc que fa la goma cap enrrera després s'ajunta. La noia que veieu que mira el rellotge, la seva llebre, el noi del Victor Go! (Cesar)... Tinc una sensació de control de la cursa bestial, segurament perque no vaig per sobre de les meves possibilitats.

A l'avituallament del 25k visc una situació inaudita, la batalla de l'avituallament. Els del 15k i 20k van anar com rellotges, molt ordenats i tranquils, però en aquest la gent es posa nerviosa, es comença a apilotonar sense motiu i es fa dificil agafar algo. Jo, que m'ho miro de darrera, m'obro fora del grup i espero... I espero tant i tant malament que se m'escapa David i el seu globus 100m... A la merda... No intento atrapar-lo per a no gastar, i em quedo en terra de ningu...

Km 35. La muette. Al 33k es creua de tornada el Puente de la Fuentes, al costat de l'Expo. Fa pupaaaaaa... Començo a anar mort de cames, molt dures. M'estan dient que on anava jo tant llest a fer una marató sense entrenar res de res, només rodatges a ritme mig, sense passar de 60' i una tirada de 22k dos setmanes abans... El marató es cobra el seu preu...

Del 35 al 41k, vaig mort de veres, però avenço gent (¿?). Es un tram dur, solitari i amb una mica de pujada, potser un 1%-1,5%, però fa mal, de veritat. Al 38 passo a l'Albert, company de club que no sabia que la feia (¿?) i que ha punxat. No puc fer res, un altre cadaver...

El km 41 entra al Parque Grande per un lateral. Espectacular. Ploro. La gent anima moltissim, molta gent a l'entrada. Una recta de 200m plena de gent cridant... Un gir en baixada dona pas a l'entrada principl al Parc. Impressionant és poc. Faig la volta en volandas. Un pare porta una nena de la ma. Em freno per a que surti bé a la foto...

M'aturo a tres passes, camino, miro al cel i li dedico a molta gent, a la que està amb mi i a la que està al meu cor. Miro el crono i... STOP, creuo la linia blava que separa el somni de la realitat...

... I la realitat és un mal de cames tremendu i un pajaron provocat per un plàtan atravessat... A mitja tarda ja he recuperat inclús millor que altres maratons, i avui no era el Typical Robocop Marathon Runner...

El migdia i la tarda passa amb un picnic i un sieston sota un pi als Pinares de Venecia, sobre el Parque Grande, rodejat d'amics i converses...

Per a acabar, unes paraules de la meva admirada Chusica, Maria Jesús Zorraquin, un luxe com a persona i com a esportista...

Hoy la maratón y yo hemos saldado una deuda pendiente, yo la he tratado con mucho cariño y ella se ha dejado querer sin poner excesiva resistencia

Així em sento jo avui...

De nou a tots, gràcies !!

Jon Blais "The Blazeman"

Conec alguns Finishers... Més aviat, tinc la sort de coneixer-los i de que m'iluminin amb el seu exemple...

D'aquests, la majoria, per no dir tots, tenen darrera una història de superació personal que va més enllà de la de suportar dures setmanes d'entrenament i el format d'una prova que per si mateixa faria enrrera a molts valents... Jo he compartit entrenaments i curses amb uns quants...

Entre aquests, una de les més impactants i que més m'han emocionat és la de Jon "The Blazeman" Blais (1971-2007). En 2005, va ser IM Finisher a Hawaii.

Per pudor i per les emocions que em recorren, no comento res més. Us convido a passejar-vos per ALS Warrior Poet i per un impressionant video de Youtube. Si el veieu, no quedareu indiferents...

De vegades, els veritables herois, els que dignifiquen la raça humana, els que ens allunyen de la barbàrie i com diu la web, fan del mon un lloc millor, no persegueixen una pilota, ni surten a la tele, ni fan tomate... Potser es creuen amb tu cada dia.

Aprofito aquesta reflexió per enviar-li una abraçada a Jordi "Jag75" Antolí. Amic, estic amb tu.

La carta esferica

Mai no heu seguit un mapa amb els dits? Mai no us heu imaginat recorrent aquelles carenes, creuant aquells rius, visitant aquelles taquetes que representen pobles?

Recordo un llibre, molt maco, d'un cartògraf que dibuixava els seus mapes a partir de les epístoles dels viatgers. Un llibre deliciós. Lamento no recordar el nom, però no és La carta esfèrica, no...

Avui, en un descans de la feina, m'he descobert seguint amb els dits la planificació de les 28 setmanes de preparació per l'Ironcat'08. I he tingut aquelles sensacions : nedar hores i hores, amb sol i amb llum artificial, rodar en bici (sí, descreguts) tapat fins les orelles i amb els peus congelats, correr pel bosc perseguint la meva ombra o potser el meu somni...

Durant 28 setmanes, aquells quatre fulls amb molts gargots seran la meva carta de navegació... No sé que em deparen aquestes 28 setmanes, ni si tant sols arribaré al final o cauré pel camí o cauré el dia de la prova. Però estic segur que no seré el mateix que ara escriu això. Crec que, ara per ara, el repte m'ultrapassa, però espero que la meva carta de navegació em faci créixer i mereixedor d'un cognom que ara no goso ni pronunciar ni escriure...

Jolin, estic fatal...

UN NOU LINK

Un dels pilars de la felicitat és estar rodejat de bones persones...

Avui afegeixo a l’apartat de links d’amics un dels millors esportistes i persones que conec, en José Castilla, company de feina (una mica llunyà, que la casa és gran) i atleta paralímpic d’èlit.

No intenteu seguir-lo, que acabareu trinxats.

Un vespre de lluna plena...

Avui, entre pitus i flautes, he sortit a les 19.50 a còrrer... El sol s'havia posat, i quedava la llum residual, del color de l'hora incerta...

Decideixo anar a la muntanya. No tinc ganes de fer asfalt, tot i que això suposi un parell de rampes i una "aproximació" de 1.200m de pujada i fer tot l'entreno a les fosques.

Bé, porto una temporada amb moltes cuites i massa coses al cap, personals, professionals, esportives. Allà, al mig del bosc i sense haver-me creuat amb més de cinc persones en 45', he començat a pensar en tot una mica, i com no, en l'Ironcat... I en la preparació que se'm ve a sobre.

I, de sobte, en la foscor, al girar en un revolt, envait pels meus pensaments i banyat per la lluna plena, m'he trobat i m'he sentit ben sol. Una sensació estranya...

I de sobte, un instant més tard, m'ha envait una estranya sensació de pau interior...

Crec que tornaré més sovint a correr a aquelles hores i per aquelles pistes...

UNA GRAN FRASE...

Ahir, en un episodi dels Simpson força demencial, vaig sentir aquesta frase d'uns "Hell Bike Angels", o sigui, uns pàjarus que anaven de hell angels en motos d'aigua, just quan anaven a desintegrar al gran Hommer Simpson :

"Nosotros respetamos dos cosas : la valentia y los hombres tatuados con alambre de espino"

Pues eso, apliqueu-vos el conte...

Cada cop estic pitjor

ELS QUATRE GENETS DE L'APOCALIPSI o COM TREURE'S EL CARNET DE CAVALCAR DRAGONS

Els quatre genets de l'Apocalipsi

gravat d'Alberto Durero (1498)

Inocent de mi, ahir vaig decidir fer la sortideta de bici amb en Vilardaga "Pages de Ferro" i alhora, es van ajuntar en Gabri "El Enterrador", l'Imma "La teniente" i en Gami "Mascle Alfa".

Els noms ja ho diuen tot...

Pues res, a les 08.00 estava jo, content, feliç i ignorant de que, una estona després, una locomotora em passaria per sobre... Si dic que he aguantat 2km m'estic fotent una vacil·lada... Porto dos setmanes amb les cames molt carregades, fruit de la preparació del Marató de ZGZ i d'haver fet molt poca aigua, que m'hagués relaxat.

Quan en Gami ha dit "a 45km/h", pensava que era de conya... Poz no !! Era una realitat... Jo he anat una bona estona a 37km/h i anava netejant l'arcen amb la llengua, casi darrera seu. Arribats a Sant Fost decideixo no treure'm el carnet de cavalcar dragons, els deixo de roda (bé, em deixen ells a mi...) i intento rodar a 30km/h... Quan arribo a la benzinera de la Roca, giro, mig encongit a la bici esperant que el tren de les 8.50' em passi per sobre, però no ha estat així...

Encara que no ho sembli, m'ha agradat la sortida. M'he pogut retrobar amb en Vilardaga, que feia molt de temps que no el veia, i amb en Gami i en Gabri. He conegut l'Imma, i HE DESCOBERT, PER ENÈSIM COP QUE SOC UNA P**A M**R**A anant en bici. Ja em puc calçar ben calçat aquest hivern o seré un bitxo esclafat a la carretera de l'Ampolla a Camarles...

I demà, la Mercè. Apoteòsic.

Permanezcan atentos a sus pantallas...

Us presento a Lagavulin Reserva 16 anys

Bé, a consell d'en Ramon, distingit lector i participant d'aquesta bitàcora, us presento a Mr. Lagavulin Reserva 16 anys (pronunciese Laga-voolin, del gaèlic, que vol dir el forat on està el molí).

Estic buscant una imatge per a presentar-vos-ho, però em quedo amb aquesta descripción de la web http://www.licorea.com/

Muchos creen que esta es una de las destilerias mas antiguas de Escocia. En 1816 un granjero local y destilador, John Johnston, fundó la primera destilería legal en el pueblo de Lagavulin (se pronuncia Laga-voolin procede del Gaélico, se pronunciaba Laggan Mhouillin que significa: "El agujero donde está el molino").

Hoy en día los cuatro alambíques en forma de cebolla en Lagavulin son cuidadosamente introducidos en unos contenedores (que tienen una solución líquida blanquecina), dentro del mar, en la orilla sur del islote de Islay's (pronunciado Eye-la), bajo la protección de las imponentes ruinas del Castillo de Dunyvaig.

No hay ningún tipo de prisa en Islay. Lagavulin permanece tranquilo destilando despacio y permanece a oscuras en viejas barricas de roble durante 16 años hasta que es embotellado.

Potente e intenso, es un gran malta Islay. Con un sabor ricamente turboso, profundo, ahumado y un intenso largo acabado ambrosial.

Aquest hauria de ser un dels amics que m'hauria d'esperar el dia 10.05.08, cap allà al vespre... Però ja us dic que el seu catxé és com el d'un slot a Kona...

CURSA DE LA MERCÈ

Bé, la vida continua, i afortunadament, el sol surt cada matí per a recordar-nos que la bellesa ens envolta, i que si no tens ulleres de sol, vas venut...

Diumenge, seguint la preparació més caòtica que conec per a una Marató, faré la Cursa de la Mercè. Una cursa de les que no m'agraden gens (7.000m persones son moltes persones), però que em ve de gust per altres motius -diguem-ne personals- fer.

El que no sé és sota quines variables la perpetraré :

- Vaig en cotxe o en metro ?
- Faig un mano a mano amb Rajoman a birres o em tumbarà?
- Retxino o no retxino?
- Faig un rodatge complementari de 5-6km o no el faig?
- Faig abans o després de la cursa, aquest rodatge?
- La fruita, natural o en macedònia?
- I el Jack Daniels a pel o amb gel?

En fin, grans preguntes que marquen l'existència de la Humanitat...

Raid benéfico - Sierra Madrid

Penjo aquest mail de la Llista Nacional de Triatló per l'amistat personal que m'unneix a Sonita i perque sé que ho està passant malament. És un dels granets de sorra que puc aportar...

Hola a todos
este verano, en uno de esos accidentes que un segundo nos cambian la vida, una de mis mayores amigas y compañera triatleta y raider, Raquel, se ha quedado en una silla de ruedas, parapléjica.

Como todo el proceso de adaptación es muy duro, para ella sobre todo y también para los que la rodeamos, hemos organizado para el próximo 30 de septiembre en la sierra de Madrid un raid benéfico (orientación a pie y en bici de montaña, patinaje). Este raid tendrá caracter de entrenamiento (no de competición) y habrá dos niveles, uno para los "machacas" y otro para aquellos que quieran iniciarse en esto de la orientación y la montaña o simplemente, que quieran pasar un buen rato en la montaña y ayudar en una buena causa.

El dinero recaudado ese día estará destinado a los primeros grandes gastos a los que tendrá que hacer frente ahora y que ayudarán a que su calidad de vida sea lo mejor posible y a que pronto esté entre nosotros compitiendo en cualquier deporte que le apetezca con esa energía y alegría que siempre desborda. Como recuerdo ahora que dijo Isidre Esteve, "puedo hacer muchas cosas, sólo teneis que mirar un poquito más abajo".

El punto de partida de este entrenamiento-raid será Alpedrete, el restaurante La Ardilla. De allí nos moveremos por la zona de Cerceda, la Pedriza, Hoyo.. bueno, podeis ver toda la información necesaria en el tríptico que adjunto.

Habrá comida y bebida para todo el mundo, alegría y ganas de pasar un buen día, os lo recomiendo.

Si teneis cualquier duda, por favor contactad conmigo cuando querais. Por temas logísticos necesitamos confirmación antes del 25 de septiembre.

Gracias a todos por leerme. Siento que no sea del todo "triatlon".

Besos
Sonia

Això i algunes situacions tristes que estan afectant amics i companys meus em fan dir : VIVIU!!"

Si algú vol el triptic, li puc fer arribar.

LAGARTAS, NO !!

En solidaritat amb el meu amic,

LAGARTAS, NO !!

Pues eso...

(segur que quan em vegi, em guanyo un cop de puny, però ahí queda eso...)

FENT LO BURRIAC

He rescatat una foto en format microlupa, però aquest que va fent el borinot soc jo. Crec que és a la baixada de saulò, en un dels moments a punt de caure. No patiu, que a les baixades també m'agrada fer l'helicopter...

Per cert, que ara veig el desnivell, recordo que no veia ni un borrall, i al·lucino...

Una mala noticia (2)

Un deporte que se muere en Aragón (Sport EQUIPO, 28/08/2007)

MORE FRIKI THINKS

Si em preguntes perque vaig començar a còrrer, ho tinc clar. Va ser per superar una dificil situació personal i familiar. Va ser com una vàlvula d'escape. Mica en mica feia marques que altres trigaven anys, i em vaig engrescar...

Si em preguntes perque vaig començar a fer triatló, més o menys ho tinc clar. Va ser, de nou, per trencar un cercle. Estava angoixat per les marques, i volia ser lliure. I a fé que, per les marques que faig (Down-10, més que Top-10) soc el més lliure dels triatletes.

Si em preguntes perque vull fer IC'08, no ho tinc gens clar. Soc un mànec de dubtes. L'únic que se m'acut és, igual que Sir Edmun Hillary, quan li van preguntar perque va escalar l'Everest, "perque està allà". Vull fer IC'08 "perque està àlla", perque significa el més gran repte que puc tenir com a esportista a la vida, perque no sé si el podré superar, perque vull saber quin és el meu límit, perque no em vull fallar a mi mateix, perque...

Fa uns mesos, parlant amb en Krlos sobre IM, jo li comentava això...

En resum, jo et diria que l’Ironman és una prova FACTIBLE, però molt dura. Quan t’hi posis, pensa que li dedicaràs casi en exclusiva entre 6 i 9 mesos de la teva vida. No hi haurà casi res més important. Demanarà el millor de tu i coneixeràs el pitjor de tu. Et demanarà compromís, sacrifici, il•lusió i energia, i et retornarà un nou límit personal, potser el límit definitiu.

Fa uns dies, parlant amb una amiga sobre l'IM, jo li comentava això...

Tindré tot el dia per fer el que més m'agrada : nedar, anar en bici i correr; em donaran de menjar i de beure; m'animarà com un heroi per igual gent que no em coneix i gent que m'estima; estaré rodejat dels meus amics i d'amics que faré. Tocaré el cel i l'infern. Coneixeré els meus límits més enllà dels límits que conec. El meu espèrit pensa que no hi ha millor lloc del mon per a estar el 10 de maig a les 7 del matí que al Port de l'Ampolla, vestit de negre i mort de por.

Definitivament, perque vull fer l'Ironcat'08? PERQUE ESTÀ ALLÀ !!

GRANS PEL·LICULES DEL CINE : EL CAMARERO DEL TITANIC

Home, no soc l'Aitana Sanchez Gijon, però tinc el meu tipet...

Cortesia d'en Carles Bou, al Triatló del Prat. Quan veig un got d'aquests en un avituallament, sé que moriré ennuegat, que m'ho llençaré tot a sobre o que esquitxaré el del costat...

Per altra banda, no faré ni l'Ironterra 2.0 ni el triatló de Vilanova. L'Ironterra per ser un circuit que em conec hasta amb els ulls tancats i d'esquena, i certament no em motiva. Vilanova perque he gastat molts cartutxos aquest cap de setmana amb el repte Mister3, i em ve de gust entrenar, i no morir-me pels puestos...

Ja ho deia el gran mestre Neil Young "It's better to fade away than burn out" (de fet és al reves, però que una bona cançó no et deixi sense conya marinera)

Així que ja sabeu !! Si teniu prevista una sortida en bici... A QUINA HORA??

MOTIVACIÓ IRONCAT

Llegit en un foro que al seu compte ho va llegir d'un altre. Pensaments d'en Talin, potser (no, segurament), una de les referències de la Ll.D. a Espanya :

"Ante todo se ha de decir que no hace falta ser un superhombre ni una supermujer para finalizar un triatlón distancia Ironman, simplemente se debe tener una mediana condición física y algo de constancia en los entrenamientos, sin necesidad de llegar a la obsesión, y quizás eso si, estar un poco loco. . . . Por qué sino, a qué persona normal le gusta torturarse durante tantas horas entrenando o compitiendo..., pero ya sabéis, hay que estar un poco loco para seguir cuerdo en esta vida ¿verdad?. De acuerdo que para acabarles en 8 horas la madre naturaleza te tiene que haber dotado de unas cualidades algo más especiales, pero esos son otros..."

Buff, després de la rebolcada del cap de setmana, tinc més dubtes que respostes, i necessito una bona dosi d'autoconfiança...

SE PUEDEN SUBIR PUERTOS SIN SALIR DE CASA?

Un post deliciós del blog dels Trisidents

Se pueden subir puertos sin salir de casa?

Destila una estranya sensació de "saudade" que m'ha enamorat. Si em llegeix algun trisident, que feliciti al redactor.

La majoria de ports els tinc a la vora de casa, i algun cop han caigut... De tots, potser si que el més maco per mi és Font de la Cera. Hauré de tornar a repassar-los. De fet, pujar ports és la última de les fronteres...

CAP DE SETMANA MISTER 3 : NO HO FEU A CASA !!

Repte Mister3 superat !!

(cortesia de Krlos)

Bé, allà pels volts de juliol, un amic meu conegut a partir d’ara com Rajoman, ens va engrescar en un repte : ell faria Aquatló Prat + Burriac i potser MM de Sabadell i jo el pack Prat + Burriac. Efectivament, Rajoman va fer honor al seu nom i es va rajar, quedant-se amb la Burriac...

Mister 1 : Aquatló. Feia dos o tres anys que no feia un, i no recordava que és un calenton. Els ritmes de cursa son altets i la sensació tèrmica de l’aigua a mitja competició no té nom, o sí, però molt lleig. Vaig gaudir bastant, tot i no enterar-me ni un p... de per on s’entrava i se sortia de box... Onades que dificultaven una mica l’entrada a l’aigua i problemes (personals) d’orientació...

Mister 2 : Burriac Atac. Amb la muntanya sempre tinc sentiments d’amor-odi. Aquesta no ha estat diferent. Una cursa dura i màgica. Dura perque hi ha trams tècnics de grimpar i destrepar, i alguns que la fatiga els “tecnifica”. El fet de ser nocturna la endureix i la fa especial alhora.

Recordo tres moments : la grimpada al castell, les escales de Cabrera (amb conya a l’avituallament; casi em fan un paquetet per a que anés menjant pel camí) i l’arribada amb les torxes a la platja. Es increïble veure com pots trobar-te un grup de gent de totes les edats animant-te en mig del no-res. Molt, molt dura, per un problema d’assimilació als avituallaments. Prenc nota per l’IC’08.

Mister 3 : Triatló. Mort de cansament i de son, em planto allà. La natació, regular tirant a bona, tenint en compte el meu estat. Millor orientació que dissabte a l’aquatló i menys onades. La bici, horrible, molt mal de cames i sense referència, al perdre el compta en un bot. La cursa, com els zombies de thriller de Michael Jackson...

En fin, un repte superat. Volia saber si podria i vaig poder acabar. Ara es tracta de veure si em deixa seqüeles o si puc entrenar amb normalitat aquesta setmana... Menció apart per Burriac Atac; una cursa que per duresa i atractiu mereix ser atacada (i mai millor dit), ella sola i sense competicions "satèl·lits"...

Triatló de Teruel 2007 : la veritable historia

Amb una mica de retard, farem una crònica-resum d’un dels triatlons on millor m’ho he passat...

Realment, és un triatló ben organitzat, i que sap aprendre de les coses que es poden millorar d’un any a l’altre. Aquest any el tema bosses de la T1 ha estat solucionat estupendament.

No és un triatló complicat i sí molt ràpid. Natació a l’Arquillo de San Blas + pujada a la T1 de cent parells + primer tram de bici perillós (400m en pujada només sortir de la T1 i 2-3 km en baixada perillosa, amb corbes i gravilla) però molt adrenalínic + cursa amb circuit nou (i més avorrit, per ser callejero).

La natació bé, tranquil i sense molt problemes d’orientació. En un pantà es veuen les boies molt bé. Lluita amb un pàjaru per nedar al mateix cm d’aigua, però és lo que té el triatló. Arribo a T1 i només hi ha 7 ó 8 bicis... Vatxa telaaaaaaaaaaaaaaaa !!

Baixada de l’Arquillo a muette. M’ajunto amb un del Molins “que passava per allà” i veig 63 km/h al compta. M’ho faig a sobre, però continuo traçant jo el primer, con un par. A la última corba faig el clàssic recto de tots els triatlons i em passa. M’enganxo i vaig al tran-tran. S’escapa i un tiu de la Politècnica de Madrid em fot una bronca de nassos... Se m’infla la vena del coll i vaig a per ell. Grup de tres a relleus (sí, jo !!) veiem un grup de quatre a uns 300m i anem a muette (mitjana de 42-45km/h). Gasto tots els cartutxos i quan fem grup de set, tejonejo una mica. En un 180º faig un altre recto i perdo el grup. Merda !! Es entrant a Teruel, i els perdo en el callejeo...

T2 lentissima, i cursa a peu decent. El primer que cau es el de la Politècnica (només cal esperar el moment i tot arriba), i després els demés... jejejeje !! No m’agrada gaire el circuit, de dues voltes i amb un tram d’un km callejeando, però és que en aquell estat, ni una recta tipus milla urbana m’hagues agradat... Arribada amb dedicatòria especial, que no tots els dies un gaudeix com un cotxino...

En fin, un gran triatló, on per primer cop veig que si entrenés una mica, podria fer unes bicis decents, i on veig que els circuits de bici a voltes no m’agraden gaire. Aquest any, curiosament, hi ha dos llocs on m’ho he passat teta, i és gràcies a la bici : Sant Feliu i Teruel. M’estarà passant algo?

Una foto insòlita

Bé, encara que hi ha gent que es pensa que aquesta foto és producte del Photoshop, haig de desmentir aquests rumors...

Cortesia de l'Ara, la dona d'en Krlos, feta aquest matí al Triatló del Prat.

Tinc pendent dues cròniques, la del Triatló de Teruel i la del cap de setmana Mister 3, com l'han batejant...

CADA DIA

Cada dia trobo un motiu per correr, nedar o pedalar (encara que en KeL i en Bou riguin).

Cada dia trobo pensaments, coses per veure mentre que entreno, situacions, persones, reptes...

Cada dia em trobo a mi mateix al final d'una pujada, en el revolt d'una piscina, i miro de trobar-me en una rotonda (que malament que traço!!)

Cada dia estic més lluny del que no vull ser i més aprop del que voldria ser, i potser mai seré...

Cada dia em dic que soc afortunat perque m'hagi triat aquest esport. No soc gaire bó, però m'ha donat més satisfaccions a mi que jo bones marques a ell.

Cada dia somnio amb trobar-me vestit amb el neopré i amb molta por devant del desconegut al Port de l'Ampolla.

Cada dia somnio amb dedicar-li cada segon d'aquest dia als meus éssers estimats, als que hi seran allà, als que no hi seran allà i als que m'acompanyen des del cel.

Lo dit : SOM AFORTUNATS !!

(no em feu cas, que tinc el dia tontu...)

Acumulat mes d'agost 2007

Bé, com que hi ha algú que em pica la closca dient-me que no actualitzo el blog, faig com els grups de música, i us poso un "greatest hits" dels volums acumulats a l'agost.

Un mes força maco. No de grans volums, però fins que un virus va poder amb mi, estava content. El millor, l'adrenalínica participació al Triatló de Teruel, del qual dec una cronica. Encara tanco els ulls i em veig baixant de l'Arquillo de San Blas a 62 km/h i a un veteranu de la Politècnica fotent-me bronca per no saltar per un paio... Sobra dir que el veteranu va caure abans d'acabar la primera volta de la cursa...

Aqui van...

AGOST 2007 - 19 sessions + Triatló de Teruel (21.04'37")

Aigua : 6 sessions + Triatló Teruel (4.56'31" - 11.950m)

Bici : 1 sessió + Triatló Teruel (Hell Angel forever) (3.43'18" - 95 km)

Cursa : 12 sessions + Triatló Teruel (12.24'48" - 147 km)

Poso una foto post cursa, donant bon compte del pernil...

Ja posaré més fotos, entre elles una que diuen que semblo un tipo duro... Jo, que soc més fluix que una bola de pelusilla !!

Una mala noticia

Noticia de la web de la Federació Aragonesa de Triatló :

A partir del día 24 de agosto del 2007 cesarán todas las actividades de la Federación Aragonesa de P.M. y Triatlón. La ausencia absoluta de colaboradores, las dificultades para recibir las subvenciones e insalvables trabas que continuamente encontramos en el camino, obliga a adoptar esta decisión.